Des de fa tres setmanes assisteixo cada dia a unes sessions de recuperació. Al desembre em vaig trencar el dit i al treure’m el guix em vaig trobar que no podia fer tots els moviments que feia abans de l’accident. Em diuen que això és normal i que aviat recuperaré tota la mobilitat. Bé, així ho espero. Vaig a un centre on la gran majoria de la clientela és femenina. Vaig preguntar-ne el motiu a la meva fisioterapeuta i em va dir que era normal, que les senyores tenen més problemes d’aquesta mena que els homes. El primer dia em vaig sentir una mica estrany però ara ja m’he acostumat a estar en clara minoria. Hi ha senyores grans però també n’hi ha unes quantes de joves. Moltes sembla que hi vagin més aviat per poder explicar la seva cultura mèdica popular que no amb la intenció de fer cas de les instruccions de les fisioterapeutes del centre.
Em sorprèn que allà gairebé tothom parli en veu alta del seu mal. Privacitat gairebé zero. Hi ha unes quantes senyores que semblen que són unes grans expertes en resoldre els problemes dels altres, o bé perquè tenen una amiga que coneix un metge que suposadament és el més bo de Barcelona i bla bla bla, o bé perquè una veïna amb un problema similar un dia va comentar que si naps o que si cols. Són aquesta mena de persones que sempre van donant consells de cultura mèdica popular: fes això o fes allò altre, que tinc un parent que tenia el mateix que tu i l’hi va anar la mar de bé.
També n’hi ha alguna que tot i tenir un problema físic evident deixa clar que l’objectiu prioritari d’anar a les sessions de recuperació no és solucionar aquest problema sinó per passar-se una estona xerrant amb el personal. Hi ha persones que es deuen sentir molt soles i necessiten una estona de conversa i, sobretot, algú que les escolti, sigui amb l’excusa que sigui. Ho puc entendre. Jo, en canvi, mentre faig els exercicis em passo l’estona observant i rumiant, però sense obrir la boca. He posat tota la confiança en la meva fisioterapeuta i la cultura mèdica popular que m'ofereixen no m’interessa gaire.
Em sorprèn que allà gairebé tothom parli en veu alta del seu mal. Privacitat gairebé zero. Hi ha unes quantes senyores que semblen que són unes grans expertes en resoldre els problemes dels altres, o bé perquè tenen una amiga que coneix un metge que suposadament és el més bo de Barcelona i bla bla bla, o bé perquè una veïna amb un problema similar un dia va comentar que si naps o que si cols. Són aquesta mena de persones que sempre van donant consells de cultura mèdica popular: fes això o fes allò altre, que tinc un parent que tenia el mateix que tu i l’hi va anar la mar de bé.
També n’hi ha alguna que tot i tenir un problema físic evident deixa clar que l’objectiu prioritari d’anar a les sessions de recuperació no és solucionar aquest problema sinó per passar-se una estona xerrant amb el personal. Hi ha persones que es deuen sentir molt soles i necessiten una estona de conversa i, sobretot, algú que les escolti, sigui amb l’excusa que sigui. Ho puc entendre. Jo, en canvi, mentre faig els exercicis em passo l’estona observant i rumiant, però sense obrir la boca. He posat tota la confiança en la meva fisioterapeuta i la cultura mèdica popular que m'ofereixen no m’interessa gaire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada