.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 25 de febrer del 2013

Tertulians

Alguns tertulians radiofònics i televisius sovint em fan agafar vergonya aliena, de vegades fins a treure’m de polleguera. No puc evitar la sensació de rebuig quan el típic tertulià saberut no només es limita a donar la seva opinió sobre el tema que es tracta sinó que pretén pontificar i imposar el seu punt de vista als altres tertulians: això és així perquè ho dic jo i no se’n parli més. No sóc cap expert en mitjans de comunicació ni menys encara en ràdio i televisió, i ignoro si en altres països del nostre entorn existeix la figura del tertulià professional. Aquí sí, tenim una sèrie de personatges, alguns de ben peculiars, que del matí al vespre es dediquen a passejar-se per les ràdios i les teles, públiques i privades, per participar en tertúlies de tota mena. No sé què cobren ni quins requisits se’ls exigeixen per participar en aquestes tertúlies, però sí sé que com que els temes que es tracten són molts i molt diversos és poc probable, per no dir gairebé impossible, que els tertulians els puguin dominar tots. I com que encara que no tinguin formada una opinió sòlida al respecte ja que hi són han de dir-hi la seva, molt sovint els tertulians rellisquen i fan el ridícul. Però deuen pensar que si cobren uns bons calerons per una estoneta de tertúlia els seus honoraris inclouen també el risc de quedar malament. Avui tampoc no cal posar-hi noms, la veritat és que no són gaires i segurament tots en tenim algun al cap. Un altre dia parlarem de la manca de respecte d’alguns tertulians amb els seus companys de taula, i del paper poc lluït d’alguns moderadors que semblen ignorar una regla bàsica d’aquestes tertúlies, i és que quan parlen dues persones alhora no s’entén mai el que diuen.

4 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

En resum: el tema tertulians a Catalunya no m'ataca els nervis perque vigilo, però podria, podría...

A Alemanya no existeix el concepte "tertulià" com a Catalunya, al matí els informatius informen "assèpticament". Al vespre, però, sovintegen a les teles públiques (estatals i regionals) els programes de reflexió i debat sobre temes d'actualitat, amb convidats, normalment polítics, periodistes i alguna altra espècie. De totes maneres, un no té la sensació d'endogàmia que sí té a Catalunya.

Jordi ha dit...

A la tertúlia que escolto hi ha periodistes i professors d'universitat. Abans hi havia un parell de jutges però els van sancionar per anar-hi. Es que d'altres professions igual no poden anar-hi per qüestió d'horaris.

Galderich ha dit...

En el programa "Persones Humanes" -que fa moooolt de temps que es va emetre- del Miki Moto hi sortia en Quim Monzó parlant sempre d'un tema diferent imitant els tertulians que tot ho saben. En el crèdit hi sortia: "Quim Monzó. Totòleg". Sempre he cregut que era la millor ironia sobre aquests tertulians que tant els fot parlar de les CUP contractant els serveis de Metro3 o parlar de la cria del cranc autòcton per a reintroduir-lo a les conques fluvials pirenaiques...

Miquel Saumell ha dit...

Ferran,
Gràcies, suposo que també en aquests temes els alemanys són/sou més endreçats que els catalans.

Jordi,
El problema de molts tertulians és que donen una clara preferència a la tertúlia remunerada per davant de l'activitat normal.

Galderich,
Sí, era un bon programa. Recordo aquell paper del totòleg Monzó.