Hi ha persones que, quan han de parlar en públic, estan més pendents d’escoltar-se a si mateixes que de transmetre a la seva audiència un missatge clar i sense barroquismes innecessaris. Fa uns dies vaig assistir a una reunió d’una associació del meu barri i vaig constatar, un cop més, que hi ha persones que són capaces d’estar xerrant una estona sense dir gairebé res. No cal dir de quina entitat es tracta perquè, a banda d’aquest simpàtic comentari puntual, considero que a Sarrià fan una bona tasca, i la dedicació voluntària dels membres de la seva junta és molt d’agrair. Però, al meu entendre, bastir una reunió de socis amb paraules i frases que políticament potser estan molt de moda però que sonen buides de contingut no aporta res a l’audiència. Utilitzar tòpics gastats i repetir obvietats no porta enlloc. Ara bé, en veure que el gruix dels assistents, al final, aplaudia amb un aparent convenciment, vaig pensar que potser sóc massa exigent. Més tard, però, vaig poder comprovar que no era pas l’únic que havia tingut aquella sensació. Així, vaig poder constatar que la meva opinió era compartida per altres assistents que feien comentaris similars. Sigui com sigui, cada dia tinc més clar que per evitar que la gent s’enfadi potser no convé ser excessivament exigent. La societat és com és i, encara que jo no comparteixi aquesta manera de fer, i d’aquí el meu comentari d’avui, per a alguns potser la posició més còmoda és simular que tot els està bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada