Ahir vam celebrar Sant Jordi, la gran festa ciutadana de la cultura llibretera i floral, i de la qual difícilment es pot dir res original que no s’hagi dit ja. El dia abans ja vaig gosar fer pública la meva recomanació de llibres, sent perfectament conscient que els meus llibres favorits no estarien entre els més venuts. Suposo que quan es publiqui aquest post ja sabrem quin és el llibre que els grans editors —grans en volum de negoci, que no necessàriament en qualitat de les obres publicades— han consensuat que sigui el més venut. És una comèdia que es va repetint cada any per tal d’intentar engrandir el negoci, una tasca absolutament raonable. El personal es mostra orgullosíssim d’haver comprat precisament el llibre supervendes, que no necessàriament significa que sigui el més llegit. I tothom content, que d’això es tracta.
Per copsar l’ambient de la festa d’ahir, vaig fer un recorregut a peu per la Diagonal des de Sarrià, amb la intenció de baixar per la Rambla Catalunya fins a la plaça Catalunya, on agafaria el Tren de Sarrià per tornar al poble. La bona intenció hi era, però amb bones intencions no n’hi ha prou. Caminar a pas molt lent, gairebé aturats, entre tanta gentada té un límit, i les persones com jo que tenim una relació més aviat complicada amb formar part de les masses humanes arriba un moment que diem prou. Així que en arribar al carrer Provença vaig decidir girar a la dreta i agafar el tren a Provença-Balmes en lloc de la plaça Catalunya, i d’aquesta manera em vaig estalviar el calvari de seguir arrossegant els peus a aquell ritme.
Però va ser suficient per copsar l’ambient, les cues immenses per obtenir la signatura preuada de l’escriptor mediàtic que surt a la tele, els clients potencials que remenen i remenen les parades de llibres sense saber ben bé si realment busquen alguna cosa o es tracta només d’un acte reflex. Tampoc no hi falten mai els candidats que aprofiten la diada per fer les seves prèdiques polítiques. Vaig veure el show de la candidata Arrimadas a la Diagonal, envoltada per més periodistes que si es tractés d’una cantant de moda. No em vaig aturar a escoltar-la, però quan jo passava per allà ella parlava d’un debat que s’havia celebrat el dia abans a TVE, i explicava al respetable com de bé ho havia fet el seu senyorito i com de malament els seus oponents polítics.
Per copsar l’ambient de la festa d’ahir, vaig fer un recorregut a peu per la Diagonal des de Sarrià, amb la intenció de baixar per la Rambla Catalunya fins a la plaça Catalunya, on agafaria el Tren de Sarrià per tornar al poble. La bona intenció hi era, però amb bones intencions no n’hi ha prou. Caminar a pas molt lent, gairebé aturats, entre tanta gentada té un límit, i les persones com jo que tenim una relació més aviat complicada amb formar part de les masses humanes arriba un moment que diem prou. Així que en arribar al carrer Provença vaig decidir girar a la dreta i agafar el tren a Provença-Balmes en lloc de la plaça Catalunya, i d’aquesta manera em vaig estalviar el calvari de seguir arrossegant els peus a aquell ritme.
Però va ser suficient per copsar l’ambient, les cues immenses per obtenir la signatura preuada de l’escriptor mediàtic que surt a la tele, els clients potencials que remenen i remenen les parades de llibres sense saber ben bé si realment busquen alguna cosa o es tracta només d’un acte reflex. Tampoc no hi falten mai els candidats que aprofiten la diada per fer les seves prèdiques polítiques. Vaig veure el show de la candidata Arrimadas a la Diagonal, envoltada per més periodistes que si es tractés d’una cantant de moda. No em vaig aturar a escoltar-la, però quan jo passava per allà ella parlava d’un debat que s’havia celebrat el dia abans a TVE, i explicava al respetable com de bé ho havia fet el seu senyorito i com de malament els seus oponents polítics.
2 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada