.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 11 de gener de 2023

Els polítics i els feminicidis

Amb el nou any les agressions sexuals i els feminicidis no s'han aturat. Dones assassinades, balanç insuportable, patriarcat, arraconar el masclisme, violència masclista contra les dones, cap agressió sense resposta, la lluita feminista, ni una morta més, ens volem vives i lliures, assassinats massius... i podríem continuar amb l'ampli catàleg del contingut de les pancartes, i les consignes que es poden escoltar a les concentracions de protesta en contra d’aquests crims.

Els polítics, normalment, es posen a primera fila de la concentració, just al darrere de la pancarta. Sempre busquen la seva quota de protagonisme. Per a alguns personatges públics sortir a la foto és més que una necessitat, és una prioritat, i no ho dissimulen. La foto és imprescindible. Però a banda de participar en les concentracions, a banda de sortir a la foto, què podríem exigir que fessin els polítics i no fan, o no ho fan amb l'efectivitat que la societat reclama?

Més enllà de tranquil·litzar consciències, veient la inutilitat pràctica de les concentracions i manifestacions de protesta, els polítics haurien de promoure amb urgència un canvi legal a fons, i fer les lleis més efectives. Costa d’entendre que, en molts casos, després d'una agressió sexual, l'agressor quedi en llibertat a l'espera d'un judici que, normalment, no serà un judici ràpid. La culpa, però, no és del jutge que decreta la llibertat sinó de la llei que aquest funcionari ha d'aplicar, i està repetidament demostrat que la llei actual no és prou efectiva.

Si havent-hi uns indicis de culpabilitat prou contrastats per qui ho hagi de contrastar, l'agressor sexual fos conscient del risc que corre d'anar a la presó fins a la celebració del judici, abans de delinquir potser s'ho rumiaria dues vegades. Així, la modificació de la llei hauria d'incidir, també, en la presó preventiva, però, segons sembla, als nostres polítics els agrada més sortir a la foto que legislar amb més efectivitat.

En l'àmbit governamental també hi ha coses a fer. Per exemple, en comptes de dedicar milers de policies a controlar il·legalment les vides i miracles dels independentistes catalans, seria una mostra d'intel·ligència que se'n destinessin alguns més a protegir les dones amenaçades. Actualment, només es destina un policia per cada seixanta dones en situació de perill, una ràtio del tot insuficient. Per altra banda, quants se’n destinen a vigilar discretament els presumptes violadors i assassins que fan vida normal a l’espera de judici, amb el risc per a la societat que això comporta?