.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 2 de gener de 2023

La militància obedient

Algú potser pot pensar que "militància obedient" és una reiteració innecessària, i segurament no va desencaminat. El militant d'un partit ha de ser necessàriament obedient, contràriament corre el risc que des de la direcció el tinguin arraconat o li mostrin el camí de la porta. Encara que molt sovint és enriquidora, els partits polítics són molt reticents a admetre la discrepància, i si tu decideixes entrar-hi com a militant ja saps què t'hi trobaràs. Aquest és un dels motius pels quals ni milito ni he militat mai en un partit polític.

Tot i que en converses privades te'ls deixen a tots dos de volta i mitja, el militant obedient del PSOE no pot criticar en veu alta a Pedro Sánchez, un mentider compulsiu que ara presideix el govern espanyol. Tampoc pot criticar a l'encarregat de la seva franquícia catalana, Salvador Illa, el típic funcionari de partit que sobre el paper serveix per tot, des de fer de regidor d'un poble fins a seure a la taula del consell de ministres del govern espanyol. Montilla i Iceta serien casos similars.

El militant obedient d'Esquerra no pot criticar al de "les mamelles", aquell personatge impresentable que ja es torna a moure en cotxe i xofer que paguem entre tots, potser com a premi de Junqueras pels seus excessos verbals. Tampoc pot criticar al periodista Saül Gordillo per les presumptes agressions sexuals a periodistes joves quan ell diu que anava borratxo; abans estava al servei del partit des de Catalunya Ràdio, i ara fa la mateixa tasca des de la direcció d'un pamflet digital anomenat Principal.

El militant obedient de Junts no pot criticar en veu alta a la MHP Laura Borràs, ni al MHP Carles Puigdemont, i això que a alguns que conec bé de ganes no els en falten. Aquests dos personatges han comès relliscades, com les comet tothom, tot i que penso que Puigdemont és un dels grans actius polítics de Catalunya i, per tant, és un error considerar-lo políticament amortitzat; tornarà més aviat que tard.

El militant obedient dels comuns no pot criticar l'equip d'Ada Colau, i això que molts n'estan fins al cap de munt de l'alcaldessa de Barcelona i les seves excentricitats. Amb la resta de partits que actuen a Catalunya, políticament menys rellevants, passa exactament el mateix. Com dèiem al principi, l'obediència és un els peatges ineludibles del militant d'un partit.

La dependència entre els partits i la militància és mútua. Els partits necessiten els militants per motius obvis. Per altra banda, moltes persones que opten per militar, necessiten el partit com el pa que mengen, ja que si aspiren a ocupar càrrecs institucionals, la militància és pràcticament l'única via per accedir-hi. Així, si no tens una bona relació amb els dirigents del partit que donen el vistiplau a les llistes electorals, difícilment en podràs formar part. És una ficció que els ciutadans elegim els nostres governants; qui designa les persones que ens governen és el politburó del partit al qual pertanyen. La ciutadania es limita a votar-los, que no és ben bé el mateix.