Aquest migdia està previst que el MHP Pere Aragonès coincideixi a l'abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà (comarca del Conflent) amb els expresidents Jordi Pujol, José Montilla i Quim Torra; les informacions no mencionen Artur Mas, i Pasqual Maragall no hi anirà per motius obvis. L'objectiu de la trobada és participar en la commemoració dels cinquanta anys de la mort de Pau Casals, un acte que organitza la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. La notícia, però, no és aquesta, o no és només aquesta.
La notícia és que també té previst ser-hi el MHP Carles Puigdemont, en aquests moments sense estar protegit pel paraigua de la immunitat que li toca com a eurodiputat. Per a molts catalans que tenim memòria dels fets que van passar fa sis anys a Barcelona, Puigdemont continua sent el legítim president de Catalunya, i per això cal destacar molt especialment la seva presència d'avui a Cuixà.
Si es reactivés l'ordre espanyola de detenció del jutge Llarena, la policia francesa el podria detenir, o els policies espanyols que el vigilen i l'espien dia i nit des de fa sis anys el podrien segrestar i portar-lo a Madrid emmanillat. Però qui hauria de donar l'ordre de segrest és Pedro Sánchez, el qual aquests dies s'està jugant la seva continuïtat a la Moncloa; per a ell, la conservació del seu càrrec és absolutament prioritària. En altres paraules, si caigués Puigdemont també cauria Sánchez, i ells dos en són perfectament conscients.
En sis anys han passat moltes coses, també a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Hi vaig ser l'any passat per un assumpte que ara no ve al cas, i vaig sortir d'allà bastant decebut per com aquestes jornades estiuenques han anat derivant cap a unes trobades d'amics dominades per una benintencionada gerontocràcia, amb totes les excepcions que calguin. Hi veig poc futur en aquestes jornades, la veritat. I si ens centrem en Catalunya, veiem que Òmnium, a partir de ser opada per Esquerra ja gairebé no pinta res, i l'Assemblea, si no fa un gir estratègic radical, pot acabar anant pel mateix camí. I és que la gent té molta paciència, però la paciència no és infinita.
Què ens queda del 2017? Queden, bàsicament, dues coses: la gent, és a dir, els votants independentistes, aquell cinquanta-dos per cent dels catalans que van anar a votar a les eleccions del 2021 —no en conec cap que hagi deixat de ser independentista—, i la feina discreta que des de Waterloo lidera i coordina Carles Puigdemont. No queda res més, i només dels independentistes depèn de com evolucioni el procés.
La notícia és que també té previst ser-hi el MHP Carles Puigdemont, en aquests moments sense estar protegit pel paraigua de la immunitat que li toca com a eurodiputat. Per a molts catalans que tenim memòria dels fets que van passar fa sis anys a Barcelona, Puigdemont continua sent el legítim president de Catalunya, i per això cal destacar molt especialment la seva presència d'avui a Cuixà.
Si es reactivés l'ordre espanyola de detenció del jutge Llarena, la policia francesa el podria detenir, o els policies espanyols que el vigilen i l'espien dia i nit des de fa sis anys el podrien segrestar i portar-lo a Madrid emmanillat. Però qui hauria de donar l'ordre de segrest és Pedro Sánchez, el qual aquests dies s'està jugant la seva continuïtat a la Moncloa; per a ell, la conservació del seu càrrec és absolutament prioritària. En altres paraules, si caigués Puigdemont també cauria Sánchez, i ells dos en són perfectament conscients.
En sis anys han passat moltes coses, també a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Hi vaig ser l'any passat per un assumpte que ara no ve al cas, i vaig sortir d'allà bastant decebut per com aquestes jornades estiuenques han anat derivant cap a unes trobades d'amics dominades per una benintencionada gerontocràcia, amb totes les excepcions que calguin. Hi veig poc futur en aquestes jornades, la veritat. I si ens centrem en Catalunya, veiem que Òmnium, a partir de ser opada per Esquerra ja gairebé no pinta res, i l'Assemblea, si no fa un gir estratègic radical, pot acabar anant pel mateix camí. I és que la gent té molta paciència, però la paciència no és infinita.
Què ens queda del 2017? Queden, bàsicament, dues coses: la gent, és a dir, els votants independentistes, aquell cinquanta-dos per cent dels catalans que van anar a votar a les eleccions del 2021 —no en conec cap que hagi deixat de ser independentista—, i la feina discreta que des de Waterloo lidera i coordina Carles Puigdemont. No queda res més, i només dels independentistes depèn de com evolucioni el procés.
Ja no podem comptar gaire amb els partits que es van declarar independentistes abans de les eleccions de l'any 2021. Tenen seriosos problemes d'identitat, d'organització, de credibilitat i, molt especialment, de lideratge, uns més que altres. Les eleccions municipals del mes de maig i les espanyoles del juliol no són tan importants per a Catalunya. Les eleccions crucials seran les del Parlament, que tot indica que es convocaran quan menys ens ho esperem, molt abans del termini que fixa la llei. Si l'independentisme supera el 52% actual voldrà dir que anem pel bon camí; si disminueix, el procés s'allargarà. Només depèn de nosaltres, els votants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada