L’esquerra dividida

(Article original publicat el 30/10/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2302, pàg. 2)

No va ser possible que els partits polítics més d’esquerres, aquells que es declaren partidaris d’un cert neocomunisme, es posessin d’acord per fer una llista única a l’esquerra del PSOE. L’objectiu de presentar-se agrupats sota una sola marca era intentar treure més profit dels vots que aquests grups poguessin obtenir en les eleccions del 29 de novembre. Però ha quedat clar que ningú està disposat a perdre la seva quota de protagonisme, sabent que formant part d’una llista única com proposaven alguns hauria significat aigualir la seva visibilitat pública. En definitiva, els líders d’esquerra no estaven disposats a disminuir el seu protagonisme personal.

Els partits de la dreta espanyola són més llestos, i l’afany de protagonisme el dissimulen més. A la dreta del PP totes les opcions polítiques amb possibilitats d’obtenir representació parlamentària es presentaran unides sota les mateixes sigles. Els dirigents polítics de la dreta extrema saben molt bé que ara per ara només obtindran una quota de poder si van junts amb el PP, de la mateixa manera que els dirigents d’aquest partit no ignoren que sense el suport de l’extrema dreta difícilment podran governar. I ni als uns ni als altres els fa vergonya acceptar aquesta realitat.

La conseqüència pràctica d’aquests dos models diferenciats d’oferta electoral és que l’esquerra en sortirà perjudicada, o que la dreta en sortirà beneficiada. Així, en termes de representació parlamentària, a iguals vots obtinguts en unes eleccions, la dreta traurà més representants que l’esquerra. És una conseqüència de la matemàtica electoral, i continuarà sent així mentre no es modifiqui la llei. A més, amb l’exigència d’un percentatge mínim de vots obtinguts en unes eleccions per poder accedir a tenir representació política (tres o cinc per cent segons els casos), els partits petits ho tenen més complicat; anant per separat l’esquerra perd vots.

Dit tot això, si les esquerres haguessin governat més d’acord amb els interessos dels seus votants, ara aquests potser no es plantejarien girar l’esquena als partits d’esquerra. Es miri com es miri, la responsabilitat única del canvi de vot és dels governants que han decebut la seva clientela tradicional. Ho veiem en altres països on ha passat el mateix. És el vot a la contra, el vot de càstig. Només els que no han patit els anys de colauisme a la ciutat de Barcelona trobaran assenyat escollir Colau com a cap de cartell de les esquerres. La seva patacada electoral serà de les que fan història.