El passat 5 d’agost, Tom Heckel, autoanomenat conseller psíquic, va ser entrevistat a La Vanguardia per Victor-M. Amela. L’entrevista acabava així:
-¿Ha logrado usted la perfección?
-¿Lograr? La perfección és la aceptación de lo existente.
Aplicar la teoria de Heckel a, per exemple, la política, i poder convèncer el ciutadà de la seva bondat seria la justificació de qualsevol dictadura. De seguida vaig pensar que allà hi havia tema i el mateix dia vaig embastar un esborrany d’article d’aquells que no són d’estricta actualitat, que te’ls guardes per posar-los al blog un d’aquells dies en que no saps què dir.
La idea central del que vaig escriure és que, aplicada a les persones i també a les coses, la perfecció simplement no existeix. Això fa molts anys que ho penso i n’estic ben convençut. La perfecció pot ser, en alguns casos, una aspiració en certa manera comprensible i legítima. Però no deixa de ser una fita on mai hi arribes per més que t’hi esforcis. En tot cas el que hi ha és la idea de buscar la perfecció com a filosofia de millora personal, i em refereixo a la perfecció aplicada a qualsevol àmbit de la nostra vida. Però no ens enganyem, la majoria de la gent aquestes coses ni se les planteja. En general la gent va tirant al marge de perfeccions i molts en tenen prou amb el futbol i poca cosa més. I qui dia passa any empeny.
Un parell de dies més tard vam estar sopant amb uns amics dels que a l’agost també es queden de guàrdia a Sarrià, un col·lectiu més nombrós del que molta gens es pensa. Vaig aprofitar la trobada per comentar aquella entrevista i la seva reacció immediata estava plena de lògica: això és hinduisme pur.
L’hinduisme mai m’ha cridat l’atenció ni se m’ha passat pel cap que filosofies com aquesta em poguessin ajudar. Sempre ho he vist com un camí per convèncer a la gent més pobra i desvalguda de la societat perquè se senti conformada i fins i tot satisfeta amb el poc que tenen. L’hinduisme els ajuda a prescindir d’uns mínims socials que al meu entendre són més que necessaris, evidentment segons uns paràmetres, els meus, occidentals i, en general, força trufats d’un consumisme sovint exagerat. I això ho diu precisament un que és bastant al·lèrgic a anar a comprar i a entrar a qualsevol botiga, ni que sigui per mirar com està el mercat. Sóc un ferm defensor de l’economia de mercat i de la llei de l’oferta i la demanda però, si puc, a les botigues qui hi vagin els altres.
Resumint, a mi la moto que ven el senyor Heckel no em convenç gens ni mica i dubto que li compri. Però segur que trobarà altres clients potencials disposats a fer-ho. Hi ha gent per tot.
-¿Ha logrado usted la perfección?
-¿Lograr? La perfección és la aceptación de lo existente.
Aplicar la teoria de Heckel a, per exemple, la política, i poder convèncer el ciutadà de la seva bondat seria la justificació de qualsevol dictadura. De seguida vaig pensar que allà hi havia tema i el mateix dia vaig embastar un esborrany d’article d’aquells que no són d’estricta actualitat, que te’ls guardes per posar-los al blog un d’aquells dies en que no saps què dir.
La idea central del que vaig escriure és que, aplicada a les persones i també a les coses, la perfecció simplement no existeix. Això fa molts anys que ho penso i n’estic ben convençut. La perfecció pot ser, en alguns casos, una aspiració en certa manera comprensible i legítima. Però no deixa de ser una fita on mai hi arribes per més que t’hi esforcis. En tot cas el que hi ha és la idea de buscar la perfecció com a filosofia de millora personal, i em refereixo a la perfecció aplicada a qualsevol àmbit de la nostra vida. Però no ens enganyem, la majoria de la gent aquestes coses ni se les planteja. En general la gent va tirant al marge de perfeccions i molts en tenen prou amb el futbol i poca cosa més. I qui dia passa any empeny.
Un parell de dies més tard vam estar sopant amb uns amics dels que a l’agost també es queden de guàrdia a Sarrià, un col·lectiu més nombrós del que molta gens es pensa. Vaig aprofitar la trobada per comentar aquella entrevista i la seva reacció immediata estava plena de lògica: això és hinduisme pur.
L’hinduisme mai m’ha cridat l’atenció ni se m’ha passat pel cap que filosofies com aquesta em poguessin ajudar. Sempre ho he vist com un camí per convèncer a la gent més pobra i desvalguda de la societat perquè se senti conformada i fins i tot satisfeta amb el poc que tenen. L’hinduisme els ajuda a prescindir d’uns mínims socials que al meu entendre són més que necessaris, evidentment segons uns paràmetres, els meus, occidentals i, en general, força trufats d’un consumisme sovint exagerat. I això ho diu precisament un que és bastant al·lèrgic a anar a comprar i a entrar a qualsevol botiga, ni que sigui per mirar com està el mercat. Sóc un ferm defensor de l’economia de mercat i de la llei de l’oferta i la demanda però, si puc, a les botigues qui hi vagin els altres.
Resumint, a mi la moto que ven el senyor Heckel no em convenç gens ni mica i dubto que li compri. Però segur que trobarà altres clients potencials disposats a fer-ho. Hi ha gent per tot.
