Colau: un balanç ple d'ombres

Foto: El Periódico

No és cap exageració afirmar que, políticament parlant, els pitjors dos anys que hem patit els barcelonins des de la mort de Franco són els de la pèssima gestió de govern de la senyora Colau i els comuns que l’acompanyen. Observada amb la perspectiva dels anys transcorreguts la trajectòria d’altíssima demagògia populista de Colau a favor de l’incompliment unilateral dels contractes hipotecaris, ara algú potser pensarà —jo llavors ja ho vaig escriure— que en els anys anteriors al seu triomf electoral ja es podia intuir què ens cauria a sobre si un dia arribava a governar. Doncs bé, com passa sovint en molts àmbits de la vida, aquest cop també la realitat ha superat, amb escreix, la previsió més pessimista.

Colau ja no és que sigui un malson com ho era quan es dedicava a l’activisme i assegurava que mai entraria en política. Colau és, ara, una perillosa realitat política. Amb Colau la ciutat ha anat enrere en gairebé tots els àmbits. Colau només l’ha encertat quan ha rectificat, però aquestes rectificacions, dissortadament, s’han produït molt poques vegades. Amb Colau a l’alcaldia s’han destruït milers de llocs de treball i/o se n’han deixat de crear. Els turistes, però, segueixen venint igual a Barcelona, però ara molts es veuen obligats a pernoctar en municipis veïns que, encantats de la vida, recapten els corresponents impostos. Els impostos ara es queden a l’Hospitalet, però les molèsties i les despeses segueixen anant a càrrec dels barcelonins. Negoci rodó per l’Hospitalet, en detriment de Barcelona.

Cal tenir ben present, però, que no tots els barcelonins, ni de bon tros, van votar a favor de la demagògia colauista. Així, tres de cada quatre barcelonins que es van acostar a les urnes a les eleccions municipals del 2015 no van votar aquesta opció. És falsa, per tant, aquella musiqueta que diu que Colau i els que l’acompanyen ocupen el poder municipal barceloní perquè els barcelonins així ho van voler, com si això ja els donés carta blanca per fer qualsevol disbarat. A veure, els barcelonins, rotundament, no. Alguns barcelonins, sí. Exactament, només un de cada quatre. Un balanç de dos anys que, sent generosos, podríem perfectament definir com esfereïdor. En aquests dos anys Colau ha espatllat gairebé tot el que ha tocat. Un balanç de dos anys ple d'ombres que els barcelonins tardarem molts anys a oblidar. Colau té ara dos anys més per intentar rectificar. Ho farà?

Cogumelos

Quan vas sovint a un lloc com Lisboa, una ciutat on es menja força bé i on, per poc que vigilis una mica, tens la seguretat que la partida gastronòmica no et desequilibrarà el pressupost del viatge, resulta relativament senzill recomanar algun restaurant amb la seguretat que quedaràs bé. En els deu anys que porta obert aquest blog això ho he fet sovint, i només cal escriure “Lisboa” en el buscador del blog, a dalt a l’esquerra, per veure’n els resultats. Amb el pas dels anys, però, corres el risc que alguns dels establiments que has anat mencionant hagin tancat, o hagin canviat de mans o, amb l’extraordinari boom turístic que d’uns anys ençà ha experimentat aquella ciutat, ja no mantinguin la mateixa relació entre la qualitat i el preu que la primera vegada que hi vas anar. Vaja, més o menys com a tot arreu.

La setmana passada sopàvem al restaurant Santa Clara dos Cogumelos. En portuguès, els cogumelos són els bolets, i això vol dir que la base de gairebé tots els plats de la carta són els bolets, així que si no us agraden els bolets potser millor que ho deixeu córrer. L’establiment és de fàcil accés, està situat just al costat de la coneguda Feira da Ladra, i té una parada de bus al davant de la porta; el tramvia passa a cinquanta metres. No faré cap recomanació de plats concrets, ja que en vam tastar uns quants i tots tenien molt bona pinta. Les úniques recomanacions que faria serien, la primera, que és imprescindible fer reserva, ja que acostumen a omplir cada dia i el restaurant és petit. La segona, si podeu reservar la taula que hi ha al fons de la sala a l’esquerra, amb vistes al Rio Tejo, la festa gastronòmica boletaire serà completa. Ep, entre setmana només obren al vespre; de dinar només en serveixen els dissabtes.

PSOE, el desenllaç

Dibuix: El Mundo

Tot i que està programat perquè surti publicat el dilluns 22 de maig a les 7 del matí, aquest article va ser escrit dos dies abans, és a dir, quan encara no se sabia qui seria la persona que a partir d’ara ocuparà la secretaria general del PSOE, després de vuit mesos d’interinitat en mans d’una comissió gestora. També vull aclarir que quan em refereixo al PSOE hi incloc l’antic PSC, un partit que fa temps va perdre voluntàriament la seva independència i es va convertir en una franquícia espanyola més de la casa socialista.

Ahir, després del cop d’estat que fa vuit mesos va foragitar Pedro Sánchez del seu despatx del carrer Ferraz de Madrid, la militància que encara li queda al PSOE, formada, en bona mesura, per gent més gran que la mitjana d’edat de la població adulta espanyola, va escollir en un procés d’eleccions primàries la persona que s’haurà de fer càrrec de la secretaria general d’un partit que, sent generosos, podem perfectament definir com en franca decadència.

Les opcions eren dues, l’andalusa Díaz, coneguda com la sultana andaluza, i el madrileny Sánchez, també conegut com el veleta ideológico. Formalment hi ha un tercer candidat, però només hi és per restar vots a Sánchez i intentar ajudar Díaz. Així, als efectes pràctics estem davant de la lluita desigual del tàndem Díaz-López, amb el suport gens dissimulat de la gestora i de gairebé tot l’establishment format pels populares, ciudadanos, IBEX35, la majoria de la premsa, la banca, les grans empreses i altres poders fàctics, tots units contra un candidat solo ante el peligro, però que disposa del suport d’una bona part de la militància. Dit en termes actuals, és la lluita de la casta contra el poble.

Encara que l’autor d’aquest blog de socialista en té tant com de dentista, és a dir, res, i a ulls de segons qui aquesta circumstància potser li pot fer perdre credibilitat, penso que al PSOE li aniria millor que el guanyador d’aquestes primàries fos Sánchez. Si guanyés Díaz, seria el pas definitiu per consolidar la gran coalició entre les dretes i les esquerres espanyoles. En aquest sentit, sovint es tendeix a oblidar que Rajoy és president gràcies als socialistes que ara donen suport a Díaz. La conseqüència última de la victòria de Díaz seria, a mitjà termini, la desaparició del PSOE, tal com ha passat amb altres partits socialistes europeus.

Dit tot això, de cara a resoldre el conflicte que Catalunya té amb Espanya, o que Espanya té amb Catalunya, és del tot irrellevant qui hagi guanyat les primàries, com és irrellevant qui governi Espanya, qui formi part de l’IBEX35, i qui dirigeixi la gran banca i les grans empreses. En això de la unitat d’Espanya van tots, sempre, cent per cent d’acord: España Una, Grande y Libre, i no se’n parli més. Per tant, hem de ser conscients que els nostres problemes els haurem de resoldre nosaltres solets, sense complicitats de l’oest.

Primer avís, els avals

(L’article original en versió paper es va publicar el 12 de maig de 2017 a la pàg. 8 del núm. 1.808 de La Veu de l'Anoia)

Amb el ressorgiment polític de Pedro Sánchez, un ressorgiment que encara està per veure quin abast acabarà tenint a les primàries, es constata el poder de la militància en contraposició a la voluntat de la classe dirigent i, més concretament, de la comissió gestora del PSOE. Utilitzant la terminologia del poble i la casta, ens trobem davant d’un divorci clar entre molts votants socialistes, el poble, i els dirigents del partit, la casta.

Després de la vergonyosa defenestració del secretari general, la comissió gestora del PSOE ha intentat desqualificar-lo amb l’objectiu de fer oblidar aquell lamentable episodi. Però, per mi, l’èxit de la recollida d’avals per part de l’equip de Sánchez no ha estat cap sorpresa. Si la gravetat del cop d’estat s’hagués tingut més en consideració, aquest resultat no hauria sorprès a la direcció. Un episodi dissenyat, erròniament, per esdevenir un passeig militar per a Díaz, però que ha acabat sent un reforç polític per a Sánchez.

Al final, els dos candidats amb possibilitats d’aconseguir la secretaria general del partit han quedat en una situació d’empat tècnic. Però per a l’equip de Sánchez el resultat de la recollida d’avals és doblement meritòria, tenint en compte que la seva contrincant andalusa disposava de tot l’aparell del partit al seu servei. El fet d’anar acomboiada per personatges políticament caducats com González, Guerra, Ibarra, Rubalcaba, Zapatero, etc., no queda clar si l’ha ajudat o l’ha perjudicat.

Tot plegat —aquest procés de primàries per donar per tancada la defenestració a què fa vuit mesos es va sotmetre Pedro Sánchez, el líder elegit per la militància—, més que una lliçó de democràcia com ens volen fer creure algunes ànimes càndides del socialisme —o potser malintencionades—, és la reacció lògica de la militància de base. A Sánchez el van substituir mitjançant un cop d’estat, i ara la militància s’hi ha tornat per la via democràtica. Susana Díaz i tota la seva cohort de demagògia i populisme encara no en són conscients.

Si jo fos socialista, que ni ho sóc ni ho he estat mai, estaria molt orgullós de tenir com a companys de partit el gruix de la militància que a l’octubre va mostrar la seva contrarietat amb el cop d’estat de la casta contra el líder elegit democràticament. I ara, quan amb la recollida d’avals han tingut l’oportunitat de mostrar novament el seu rebuig, ho han fet. Guanyi qui guanyi les primàries, el partit està dividit, i com que les culpes estan molt repartides tothom n’hauria de treure conclusions.

Reflexions des de la distància

En una de les seves ocurrències més celebrades Dalí va dir que l’estació del tren de Perpinyà era el centre còsmic de l’univers. He passat algunes vegades per davant d’aquell edifici que, per altra banda, arquitectònicament tampoc és res de l’altre món i, amb tota franquesa, no he notat cap emoció especial pel fet de trobar-me, suposadament, en el rovell de l’ou de l’univers. No cal dir que respecto l’opinió del molt il·lustre pintor però ara, posats a dir una altra boutade, jo podria assegurar amb tota solemnitat que el veritable centre còsmic de l’univers és la plaça de Sarrià.

Alguns que ens dediquem a comentar l’actualitat de casa nostra —utilitzo el terme casa nostra en un sentit ampli, és a dir, casa nostra és, per mi, Sarrià, Catalunya, Europa i, fins i tot, encara més enllà— de vegades també caiem en la ximpleria de considerar que Catalunya és el centre del món, i que tothom ens observa i ens admira. Però aquí, com a tot arreu, som gent normal que mira de resoldre els seus problemes tan bé com pot. Els bascos, per exemple, a canvi d’una bona compensació pecuniària per part de la metròpoli, han renovat la seva voluntat de seguir sent espanyols. Es veu que determinats patriotismes es paguen, i la metròpoli sembla disposada a remunerar degudament a qui es continuï manifestant espanyol.

De tant en tant és bo posar distància i mirar-se les coses des de lluny, amb una perspectiva més àmplia. Ara porto uns dies instal·lat en una agradable capital europea situada a més de mil quilòmetres de Sarrià. I si el primer dia potser et preguntes què deu passar al teu país, a partir del segon dia ja et comença a interessar més què està passant al lloc on et trobes, i després d’esmorzar surts al carrer i compres un diari local per veure com ho expliquen. I ahir en vas comprar un altre de diferent per poder contrastar els punts de vista d’uns i altres. I el tercer dia ja ni t’adones que Catalunya no surt a la portada ni a les pàgines interiors dels diaris.

El fet és que mentre Catalunya fa la seva via, amb encerts i errors com en tota obra humana, el món segueix funcionant. Confesso que quan em trobo lluny del meu país, una experiència que per motius professionals he repetit moltes vegades, no el trobo gens a faltar. Ara algú potser pensarà que no sóc un patriota comme il faut. Què hi farem! De fet, per no ser, ni tan sols em considero un patriota sense adjectius. Pàtria i patriota són termes que sempre m’han generat una certa al·lèrgia mental.

Però tot i trobar-me a l’estranger també em miro de reüll les notícies de casa, ni que sigui llegint-les molt en diagonal. Vaig veure, per exemple, que molt aviat un tal Garganté, de la CUP, deixarà de ser regidor de l’ajuntament de Barcelona. La meva conclusió és que no tot està perdut. Encara hi ha esperança.

França, el silenci de Mélenchon

Al marge dels resultats, les eleccions presidencials franceses també ens han deixat altres aspectes interessants. Sempre s’ha dit que, en política, els extrems es toquen i, a França, en aquestes eleccions ha fet fortuna l’expressió “convergència dels extrems”, que defineix força bé el fenomen que explica l’origen variat dels vots assolits per cada llista. A partir d’aquest fenomen i centrats en la segona volta, resulta força coherent el “no posicionament” de Jean Luc Mélenchon, la cara visible del moviment França insubmisa. D’evitar posicionar-se en favor d’un dels dos candidats que van passar a la segona volta allà se n’ha dit “silenci culpable”. Silenci, sí, però, de culpable, res de res.

S’ha d’entendre la posició de Mélenchon. Deixant de banda l’oportunisme que, massa sovint, va lligat al dia a dia de la política, hi ha un valor en desús creixent que se’n diu coherència. Siguin de dretes o d’esquerres, cal valorar molt positivament els polítics coherents com Mélenchon. Així, mostrant-se públicament contrari tant als postulats extrems de Le Pen com al liberalisme de Macron, Mélenchon devia pensar “ja us ho fareu, i d’aquí a cinc anys en tornarem a parlar. Però, mentrestant, no m’obligueu a recomanar una opció política que, ni tapant-me els ulls i el nas, jo mateix no em veuria capaç de votar mai”.

Les forces polítiques franceses, i també des de fora de França, han retret a Mélenchon que s’hagi abstingut d’aconsellar als seus votants sobre què votar a la segona volta. Jo, en canvi, des dels antípodes dels seus postulats polítics, valoro positivament el seu no alineament amb cap dels dos candidats. En aquest sentit, potser caldria considerar que els votants de Mélenchon són persones que també deuen tenir un criteri format per poder decidir allò que més els interessa, o que menys els perjudiqui. Però, és clar, la majoria dels polítics està convençuda que el poble sempre necessita tenir un tutor que l’orienti i el porti pel camí correcte. Camí correcte a ulls dels tutors, és clar.

França, d’un extrem a l’altre

Està passant, i des de fa bastant temps. El fenomen consisteix a passar de votar l’extrema esquerra a votar l’extrema dreta, passar de votar una llista comunista o socialista a votar la llista de la senyora Le Pen. Com si fos la cosa més normal del món, com si aquest gir polític copernicà no grinyolés. Però al darrere d’aquests canvis sobtats és evident que no hi ha només una evolució ideològica del votant, que tampoc s’ha d’excloure. Hi ha alguna cosa més. Sigui com sigui, aquest trànsit ideològic radical entre els extrems, sense fer escala en alguna de les ideologies intermèdies, resulta difícil d’entendre. Si més no, a mi se’m fa difícil.

Observat des de la nostra actualitat política més propera, el fenomen que ha passat a França seria com si en el debat unionisme vs. independentisme es passés de votar la CUP o Esquerra a votar el Partido Popular o Ciudadanos. Però, pel que diuen els experts en la matèria, tot plegat és molt més senzill. L’antic votant d’esquerres que ara ha optat per Le Pen simplement ha decidit infligir un sever vot de càstig als seus antics referents polítics, a uns partits que l’han decebut. Tot i els riscos que aquesta operació comporta, el fet de passar d’un extrem a l’altre de l’arc polític és la millor manera de castigar l’esquerra.

Amb el fenomen Le Pen, tot i que aquesta vegada no ha assolit la presidència de la república, estem davant d’un innegable i alhora perillós èxit electoral que només es pot entendre a partir del fracàs evident de les esquerres. Es tracta d’una forta sacsejada política, amb el resultat que en cinc anys gairebé s’ha passat d’un extrem a l’altre, i amb un important risc afegit. Si Macron no ho fa bé, d’aquí a cinc anys França pot tenir l’extrema dreta democràticament instal·lada a la presidència de la república. Aquest és el veritable perill que corren els francesos.

Per què ho donem per bo?

No vull entrar en valoracions concretes sobre l’abast de la presumpta culpabilitat dels diferents membres de la família Pujol, ja que penso que és millor que aquesta quedi degudament acreditada amb una sentència judicial ferma, i fins ara aquest no és el cas.

Dit això, des que ahir es va fer públic el document reproduït a dalt, tinc l’estranya sensació que aquest document és més fals que un bitllet de 3 euros. Per què ho dic?

1/ Per venir, suposadament, d’un organisme que ja ens ha donat moltes proves de la seva absoluta manca de fiabilitat.
2/ Per haver estat publicat en un diari que d’un temps ençà ha donat moltes informacions falses referides a Catalunya.
3/ Per les moltes faltes que té el document, algunes totalment impròpies d’una persona catalanoparlant mitjanament culta.
4/ Per una signatura que no té gaire la pinta de ser la vàlida.
5/ Per haver aparegut precisament ara, al cap de més de dues dècades.
6/ Perquè Joan Boada, exdiputat d’Iniciativa amb vocació estalinista, va qüestionar ahir al canal 3/24 si, a la vista de les informacions conegudes fins ara, calia realment esperar que hi hagués una sentència ferma sobre el cas Pujol.
7/ Perquè tot plegat resulta tan cutre (no trobo el mot adient en català) que no em puc creure que un episodi com aquest pugui ser cert.

Potser més endavant m’hauré de penedir d’haver publicat aquest comentari, però això és exactament el que penso avui.

Renovar-se o tancar

Em deien no fa gaire que els radiòlegs espanyols comencen a estar preocupats perquè cada vegada més les nostres radiografies s’informen des de països llunyans; és a dir, la radiografia que et fan aquí s’envia per via telemàtica a, posem per cas, l’Índia, i allà un radiòleg indi fa l’informe tècnic i la torna per la mateixa via. L’altre dia em comentaven que a Galícia petits tallers de confecció han hagut d’abaixar la persiana degut a la competència derivada dels preus més baixos de Zara, amb peces fabricades no només en països llunyans sinó a la mateixa Galícia. Sovint llegim als diaris que els pagesos francesos cremen camions espanyols i magrebins que transporten fruites i verdures cap a l’Europa central; com que les produccions franceses surten bastant més cares, consideren que aquesta activitat comercial constitueix una competència deslleial. Veiem també que el món del taxi està molt esverat perquè plataformes com Uber i Cabify els estan traient part del negoci. La companyia d’aviació Alitalia es troba en una situació molt delicada que la podria obligar a tancar a causa de, entre altres motius, la competència de les companyies low cost i el nou model de negoci del transport aeri.

Podríem continuar posant molts més exemples de sectors molt diversos de l’economia que es troben en una situació similar. Què demanen els perjudicats? Bàsicament demanen a les nostres autoritats que es prohibeixin i/o es penalitzin les activitats que els fan la competència. En altres paraules, els afectats exigeixen un proteccionisme que dificulti la lliure competència. Pretenen que el govern legisli enfortint el proteccionisme comercial amb l'objectiu que els seus negocis tornin a ser rendibles. Però, totes aquestes exigències per tal que els seus negocis segueixin donant beneficis, a costa de qui es demanen? La resposta és ben senzilla, a costa del consumidor. Ras i curt, els perjudicats per la nova competència, en part derivada de la globalització, pretenen que nosaltres, els consumidors, paguem uns preus més alts pels seus productes i serveis.

És justa la demanda dels perjudicats per la lliure competència quan asseguren que es veuran obligats a tancar el seu negoci per manca de rendibilitat? No ho és. No hi ha cap motiu pel qual els consumidors haguem de contribuir a generar beneficis pels radiòlegs espanyols, els tallers gallecs de confecció, els pagesos francesos, els taxistes de Barcelona i les companyies aèries italianes. Per què hem de pagar molt més per les mongetes produïdes aquí si en podem trobar de més barates al Marroc i d’una qualitat similar? Què se suposa que hauria de fer el govern? Al meu parer, ben poca cosa: controlar que tothom pagui els impostos que toquen i, a partir d’aquí, defensar els consumidors permetent que es puguin abastir a uns preus raonables.

Fem volar la imaginació

(L’article original en versió paper es va publicar el 28 d'abril de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.806 de La Veu de l'Anoia)

Parteixo d’unes dades matemàtiques ben senzilles. Els catalans independentistes, és a dir, el 48 per cent dels votants a les últimes eleccions, són bastants més que els catalans que no són independentistes que, per més que diguin el contrari, a les mateixes eleccions només van obtenir el 39 per cent dels vots. Els catalans independentistes són, per tant, un 23 per cent més que els catalans unionistes. Vull pensar que aquestes xifres ningú les posarà en dubte ja que aquí no hi ha ideologia ni opinió política, aquí només hi ha dades i matemàtica aplicada. A més a més, i això sí que ja podria ser una valoració política, cal no oblidar que van ser les eleccions catalanes amb més participació de la història i, per tant, les més representatives de la voluntat dels catalans.

Espanya ens repeteix dia sí i dia també que si els catalans independentistes volem que es faci un referèndum per poder decidir si ens separem d’Espanya o ens hi quedem, ho tenim la mar de fàcil: només ens cal modificar la Constitución Española. Sembla mentida que una sortida tan fàcil no se’ns hagués acudit abans. Doncs apa, posem seriosament sobre la taula aquesta possibilitat, però abans estudiem una mica quines opcions reals tenim de poder modificar la Constitución Española, més que res per no perdre temps en feines inútils.

Imaginem-nos que els set milions i mig de catalans fossin tots majors d’edat i, per tant, que els set milions i mig de catalans tinguessin tots dret a vot. Imaginem-nos també, per imaginar que no quedi, que els set milions i mig de catalans fossin tots independentistes. Imaginem-nos, finalment, que els set milions i mig de catalans —tots majors d’edat i independentistes— anessin tots a votar. Resulta evident que això ni es dóna ara ni es donarà mai, però fem l’esforç mental d’imaginar-nos-ho.

Doncs bé, fins i tot en aquestes circumstàncies impossibles, resulta que els catalans només representen el setze per cent de la població espanyola, i cal recordar que per modificar la Constitución Española és necessari tenir l’aprovació dels dos terços dels votants com a mínim. Per tant, queda demostrat que el camí per poder resoldre el problema segur que no és aquest. Se n’ha de buscar un altre, i diria que tots sabem quin és: anar a votar al marge del que digui la Constitución Española i de quina sigui la voluntat dels espanyols. Els tribunals espanyols inhabilitarien els votants catalans? Podria ser que ho intentessin, però si guanyés el “sí” la inhabilitació ja no tindria efectes pràctics.

Els límits del joc polític

Que la dreta carregui contra l’esquerra, amb motius molt, poc o gens fundats, dissortadament forma part del joc polític habitual i àmpliament acceptat pels partits. I el mateix podem dir en sentit contrari, quan és l’esquerra qui carrega contra la dreta i tot el que representa la dreta.

Què vol dir ser de dretes? Vol dir, per exemple, aplaudir el gest del propietari de Zara, Amancio Ortega, per anunciar una donació de 320 milions d’euros a la sanitat pública espanyola per millorar i renovar els equips mèdics per a la detecció i tractament del càncer? Si ser de dretes vol dir això, jo ho tinc clar: sóc de dretes.

I què vol dir ser d’esquerres, carregar-se el gest del senyor Ortega amb arguments tan infantils com quan diuen que “no volem caritat, volem justícia social”, com si una cosa fos incompatible amb l’altra, i com si el senyor Ortega fos el responsable de la legislació fiscal d’aquest país? Si ser d’esquerres vol dir això, jo ho tinc clar: no sóc d’esquerres.

Dissortadament això és exactament el que està passant des que fa un mes es va fer pública aquesta notícia. Un dels greus problemes de la nostra societat és que es criminalitza que algú destaqui i triomfi per sobre de la mitjana, fins i tot quan lliurement decideix retornar a la societat una part, per petita que sigui, dels seus beneficis.

La socialdemocràcia, a la UCI

D’un temps ençà les coses de la política s’estan movent amb molta més rapidesa de la que estàvem acostumats fins ara. I, per altra banda, en política els errors sempre s’acaben pagant, encara que de vegades no es paguin al comptat rabiós sinó en un termini diferit. Els dirigents socialdemòcrates europeus estan pagant ara els greus errors comesos des de fa temps. L’elector té molta més memòria del que pensen els dirigents polítics, i França n’és un bon exemple.

Avui toca comentar el cas de Franca, però el títol d’aquest article també el podríem aplicar a molts altres països d’Europa, Catalunya inclosa. La socialdemocràcia, com s’entenia fins ara, està passant d’haver governat amb majories àmplies a la misèria més absoluta. Ara, a França, la socialdemocràcia ja es troba a la UCI, en estat greu, intubada i amb respiració assistida. No està gens clar que se’n pugui sortir. Si més no, s’ha de descartar que això pugui passar a curt o mitjà termini.

Mentrestant, la socialdemocràcia té moltes possibilitats de ser substituïda per altres alternatives polítiques, aparentment més modernes, que han anat sorgint en els últims temps. Sense anar més lluny, el futur president de França, Emmanuel Macron, fins no fa gaire ministre socialista, només disposava d’una petita plataforma gairebé personal, En marche!, creada de pressa i corrents, ara fa un any, per poder presentar-se a les eleccions presidencials del 23 d’abril. I tot i això, les va guanyar.

A França, de governar un gran país amb Hollande de president, la socialdemocràcia ha passat a la misèria del 6,35 per cent dels vots a la primera volta de les eleccions presidencials, amb Benoît Hamon com a candidat. Per als socialdemòcrates s’ha acabat la possibilitat de lluitar per renovar la presidència socialista francesa, i d’aquí a cinc anys ja en parlarem. Cinc anys en política és gairebé una eternitat i, en aquestes circumstàncies, fer previsions és massa arriscat.

Ara, al sud de França, potser seria d’aplicació aquella dita que diu cuando las barbas de tu vecino veas quemar, pon las tuyas a remojar. A la socialdemocràcia espanyola tampoc li sortirà de franc el seu suport a Rajoy i els seus, “el partido más corrupto de la història de España desde la desamortización de Mendizábal” (Gregorio Morán dixit, La Vanguardia, 29/4/2017). Els errors es paguen, i si es tracta d'errors greus el preu pot acabar sent inassumible. Al tiempo!

Un míting independentista

No sóc habitual dels mítings polítics perquè acostumen a ser actes adreçats a la gent que ja està convençuda i, normalment, no s’hi diu res de nou. Pels organitzadors i ponents acostumen a ser actes força agraïts ja que els assistents, en escoltar allò que volen sentir, sempre estan disposats a premiar-los amb una bona dosi d’aplaudiments. Es dóna per suposat que l’aplaudiment reiterat del públic forma part del ritual, i fins i tot es fan pauses per provocar-lo.

Però que no tingui desenvolupat l’esperit gregari d’anar als mítings no vol pas dir que, ni que sigui molt de tant en tant, no tingui una curiositat sociològica per observar aquests actes de prop. Així, dimarts passat vaig assistir a un debat-taula al Teatre de Sarrià amb el títol “Fem futur. Fem república”, organitzat per l’Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural. Moderat pel periodista Antonio Baños, que va estar molt bé, els ponents eren quatre diputats del Parlament de Catalunya, un dels quals va dir que no era independentista (el comunista Nuet, d’EUiA) i tres van dir que sí que ho eren (Botran, de la CUP, Gómez del Moral, d’Esquerra, i Turull del PDeCAT).

Com a defensor que sóc de la puntualitat imperant a l’Europa endreçada, una virtut que aquí no se’ns acaba d’encomanar, cal ressaltar que l’acte va començar amb un retard de 18 minuts degut, segons van explicar, a l’absència de dos dels ponents. Un es pregunta, però, si no podien haver començat l’acte amb el moderador i els dos ponents que van ser puntuals. Això sí, hi va haver una disculpa dels diputats que van arribar tard, tot un detall poc habitual però que no justifica la manca de respecte cap a les persones que van arribar a l’hora. Però, si més no, si es disculpen et fan emprenyar menys.

Sobre els continguts de les intervencions tinc, francament, poca cosa a dir; no van explicar res de nou que no sabéssim ja. Per altra banda, algunes preguntes interessants del públic es van quedar sense resposta perquè es veu que en aquesta etapa del procés toca ser discret i fer confiança als polítics. Sovint em pregunto, però, si se la mereixen. Amb molt poques excepcions, el públic era més de la tercera edat que de la segona, una circumstància que no critico però que, un cop més, posa en evidència que la joventut passa bastant de la política. Confiem que el dia d’anar a votar els joves no es quedin a casa.

Tant el moderador com els quatre ponents van deixar molt clar que aposten clarament pel referèndum, si bé no tots amb la mateixa contundència del “sí o sí”. Així, els de la colla política del senyor Nuet sempre parlen d’un referèndum acordat amb Espanya. Als efectes pràctics, aquesta exigència s’ha de traduir en què no tenen interès que el referèndum es faci. Ep, hi tenen tot el dret, però sabem perfectament que aquest acord no hi serà mai.

Ja per acabar, no m’estendré massa sobre l’absoluta manca de comoditat de les butaques del Teatre de Sarrià si fas més de metro cinquanta. Potser s’haurien de demanar responsabilitats a la persona que va permetre que s’especulés tant amb l’espai del tot insuficient que han deixat entre filera i filera de butaques. Asseguraria que la companyia aèria low cost més tronada del mercat no s’atreviria a tant.

Orlandai, una illa d’esquerres en un barri de dretes

L’Associació Cultural Casa Orlandai (ACCO) és l’entitat que gestiona el dia a dia de la Casa Orlandai, un edifici de Sarrià, de propietat municipal, que abans havia estat una escola. Reconvertit en centre cívic avui en dia és considerat, sense cap mena de dubte, un dels centres neuràlgics culturals més emblemàtics de Sarrià.

El passat cap de setmana l’ACCO va celebrar els seus primers 10 anys, amb tota l’activitat festiva que una ocasió com aquesta es mereix, i fins i tot s'ha editat un llibre al·legòric que està francament bé. Totes les persones que d’alguna manera hem contribuït a l’èxit d’aquesta associació, directius, treballadors, socis i usuaris, hem d’estar raonablement orgullosos i ens hem de felicitar per aquests primers deu anys d’una gestió comunitària força satisfactòria.

Hi ha un fenomen curiós, però, que sempre m’ha cridat l’atenció de la Casa Orlandai, i és que, estant enclavada en un barri clarament de dretes (la majoria absoluta dels sarrianencs vota CiU+Cs+PP), quan hi ets tens la sensació d’estar en una entitat dominada per l’esquerra. Ep, només expresso una sensació personal, i no ho dic pas com a crítica.

Al marge d’aquesta particularitat, com a usuari que sóc de la Casa Orlandai puc certificar que l’ACCO és una entitat oberta a tothom. Quan et fas soci no et pregunten si t’agrada la paella, ni si vas a missa els diumenges, ni què votes, ni quina és la teva ideologia. Però, dit això, la realitat de la Casa Orlandai és la que és, una simpàtica illa cultural d’esquerres enclavada en un barri majoritàriament de dretes. Vull acabar dient que jo, que sóc un liberal sense partit, a Orlandai sempre hi aprenc coses i quan hi vaig, que és força sovint, m’hi sento la mar de bé.

Malgrat tot, sóc optimista

Quantes vegades se’ns ha dit que el procés independentista català està mort? La veritat, n’he perdut el compte. Però són moltes, i darrerament això passa gairebé cada dia. Només cal llegir qualsevol diari unionista, que ho són gairebé tots, o escoltar qualsevol emissora de ràdio o televisió que emeti des de Madrid, les quals també són molt seguides a Catalunya, i fixar-se en els seus editorials, en la forma de seleccionar i presentar les notícies i, sobretot, en la manera de llegir interessadament les enquestes (en Carles Castro, de La Vanguardia, es mereix el premi a la manipulació interpretativa), i t’adones que l’oferta mediàtica unionista està molt estesa i és molt més agressiva que amable.

La defensa de l’unionisme passa, en aquesta etapa del procés, per fer un discurs amenaçador i destructiu. Les opcions unionistes no ofereixen res de positiu per intentar fer canviar d’opinió als independentistes. L’argumentari unionista queda limitat a les amenaces de tota mena per mitjà, entre d’altres, dels fiscals amics, dels jutges que no acaben de tenir clar el seu dret a la independència, i d'aquella institució tan desprestigiada anomenada Tribunal Constitucional. Si aquí hi afegim els empresaris habituals dels círculos i els del Puente Aéreo i assimilats, queda perfectament delimitat el pobre argumentari unionista. Per cert, cal dir que la majoria d’aquests personatges no són empresaris, no es juguen els seus diners sinó que només són directius de grans empreses que no són seves.

Darrerament sovintegen les sentències judicials d’inhabilitació i les multes pecuniàries. Des de Madrid —Madrid com a concepte polític ampli, no estrictament geogràfic— només es busca afeblir la moral i la butxaca dels independentistes, intentant fer creure i qui els vulgui escoltar que el moviment independentista està perdent suports. Però, francament, no sé com arriben a aquesta conclusió. Encara no he conegut cap independentista que a partir de les agressions i amenaces provinents del món unionista hagi deixat de ser-ho. En canvi, cada dia veig més gent que fa el camí en direcció contrària.

La meva sensació, purament subjectiva, ho reconec, és que els independentistes catalans superen amb escreix els unionistes, i és per això que les institucions oficials espanyoles faran tot el que estigui a les seves mans per impedir el referèndum. No es volen posar en evidència a partir d’un resultat electoral advers. Però, al meu entendre, observant el panorama general i escoltant els uns i els altres, només es pot ser optimista. Em crec el president Puigdemont: el referèndum es convocarà, i es farà. Churchill deia que “sóc optimista perquè el contrari no serveix de res”. Jo també.

Sector públic vs. sector privat

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 d'abril de 2017 a la pàg. 7 del núm. 1.804 de La Veu de l'Anoia)

Si observem l’oferta política actual i ens centrem en els partits amb possibilitats d’obtenir un nombre significatiu d’escons a les pròximes eleccions i la comparem amb la situació de fa uns anys, veurem el canvi radical que s’ha produït. Així, partits que fins no fa gaire monopolitzaven la política catalana, com els convergents i els socialistes, s’estan situant a un nivell molt més baix de representativitat. Dirigents polítics protagonistes gairebé diaris dels mitjans de comunicació, com Duran, en molt poc temps han passat a l’ostracisme, i només uns pocs seran capaços de trobar una empresa privada que els contracti.

El pas de la política al món de l’empresa privada no ha de ser gens fàcil. No ho ha de ser especialment per a aquelles persones que des de molt joves només s’han dedicat a la política i no han trepitjat mai una empresa que no sigui pública. Segurament és per això que un altíssim percentatge de parlamentaris són funcionaris públics en excedència, quan és ben sabut que aquesta composició del Parlament no reflecteix la realitat de la nostra societat. Cal no oblidar un petit detall: quan als funcionaris en excedència se’ls acaba la seva etapa política tenen garantit el retorn al lloc de treball anterior.

Partits històrics com Unió ja han abaixat la persiana, i altres, com Iniciativa, van pel camí de diluir-se en altres organitzacions, deixant al darrere un munt de gent a l’atur i una corrua de deutes que no es podran pagar mai. Deu resultar fàcil acostumar-se que tothom et faci reverències, fins i tot quan no te les mereixes, i deu ser molt còmode disposar d’assistents que s’ocupen de la teva logística, i que fins i tot et filtren les trucades telefòniques inoportunes. Partint d’aquestes facilitats, deu ser molt difícil haver-ne de prescindir d’un dia per l’altre, o d’haver-te-les de pagar de la teva butxaca.

Passar del món de l’empresa privada, on t’has d’espavilar cada dia, al sector públic, és molt més fàcil que fer el trànsit en direcció contrària. Pocs polítics que, afectats pels processos que dèiem abans, es queden sense feina són capaços d’adaptar-se al món competitiu de l’empresa privada. A ningú se li escapa, però, que, quan un polític es queda a l’atur i decideix fer el pas cap al sector privat, l’agenda conreada durant els anys que va estar en política el pot ajudar a sortir-se’n. Però no tothom té la capacitat de fer-ho, i molts segueixen vivint dels pressupostos públics des dels molts cementiris d’elefants que tant sovintegen en aquest país.

Per què ens prenen per imbècils?

Pablo Iglesias (Podemos) quan diu, en declaracions a la Sexta, que el referèndum de Catalunya no ha de ser necessàriament sobre la independència de Catalunya sinó que pot ser sobre molts altres assumptes.

Ada Colau (Partit Colauista, nom provisional) quan diu, en declaracions a Al-Jazeera, que si en el referèndum sobre la independència de Catalunya guanyés el sí, aquest fet no necessàriament comportaria proclamar la independència.

Tan baix consideren que és el nivell intel·lectual dels seus potencials votants, als quals suposadament s’adrecen, quan són capaços de deixar anar aquestes bajanades sense posar-se vermells?

El nou Duran es diu Colau

Duran i Lleida era la cara visible de la tercera via impossible per a Catalunya. Duran era, també, l’aposta política de La Vanguardia. Una persona de la dreta endreçada que tenia el suport mediàtic i la complicitat política d’un diari unionista que, normalment, també milita a la dreta endreçada. Demà ja es veurà, que per alguna cosa el diari de Can Godó té la història que té; i si per sobreviure li calgués fer una passada curta per l’esquerra tampoc seria cap drama. Amb un canvi de director ja farien el fet, i potser ni això.

Políticament morta i enterrada l’opció Duran, un diari de la dreta endreçada com La Vanguardia està apostant fort per una tercera via populista i neocomunista, inspirada i dirigida per Ada Colau i acomboiada per les restes del naufragi comunista. Hi ha el greu problema del deute bancari d’Iniciativa, un deute que, lògicament, Colau no vol assumir. Però ja ho resoldran, tot i que si jo fos un creditor d’Iniciativa tampoc em faria gaires il·lusions.

Vuit dècades després, el tàndem Ada Colau-La Vanguardia s’albira com la nova icona d’allò que va fer tanta fortuna l’any 1935: España, antes roja que rota (José Calvo Sotelo).

Internacionalitzar el conflicte

Fa cinc anys era molt difícil imaginar-se que el conflicte entre Catalunya i Espanya seria avui objecte de declaracions públiques i notes oficials de governs estrangers i institucions supranacionals. Des de la manifestació de l’11 de setembre del 2012 —la primera manifestació veritablement multitudinària en favor de la independència de Catalunya— he escrit repetidament que una de les receptes imprescindibles per assolir l’èxit de la independència implicava fer visible arreu del món la voluntat independentista de molts catalans.

La situació que viu Catalunya s’havia de donar a conèixer arreu i, per tant, per part del Govern de la Generalitat no havia de fer mandra agafar avions per anar a veure clients. Dilluns esmorzes a Barcelona i pots dinar a Nova York, i el mateix dia al vespre agafes l’avió de tornada i l’endemà pots tornar a esmorzar a Barcelona i, si convé, anar a dinar a qualsevol capital europea. Aquesta és la vida del negociant internacional, sempre amb una norma bàsica: si et quedes al despatx esperant que soni el telèfon no vendràs mai res. En política internacional passa més o menys el mateix.

Internacionalitzar el conflicte no vol dir, necessàriament, obtenir complicitats, que també, sinó, bàsicament, sembrar, fer pedagogia, donar a conèixer el conflicte aprofitant totes les oportunitats que es presenten i, sobretot, creant-ne de noves. I sempre amb l’objectiu que se’n parli. El venedor (ara en diuen comercials) sap que perquè caigui una comanda primer s’ha de sembrar o, com es diu sovint, s’ha de menjar molt caviar per poder portar les mongetes a casa. I com que això ho he fet tota la vida parlo amb coneixement de causa, així que no m’ha sorprès gens l’activitat viatgera del conseller Romeva.

Havent transcorregut encara no cinc anys des d’aquella manifestació massiva avui podem dir que, gràcies a la tasca de molta gent i no només dels polítics sinó, sovint, a pesar d’algunes de les seves relliscades, el conflicte de Catalunya amb Espanya ja s’ha internacionalitzat. Arreu del món saben que Catalunya té un conflicte amb Espanya, i que els catalans el volen resoldre. I ningú pot ignorar que, des d’un plantejament democràtic, de solució només n’hi ha una: votar i aplicar els resultats.

No han de preocupar els comunicats estrangers que diuen que Catalunya és un assumpte intern d’Espanya. Cap govern ni institució internacional es posicionarà, d’entrada, a favor dels interessos independentistes. Aquests posicionaments només arribaran un cop es constati que a Catalunya hi ha una majoria independentista; si hi és, és clar, que això no ho sabrem fins que es voti. La constatació via urnes que la majoria dels catalans està a favor de la independència serà el punt de sortida definitiu per desencallar definitivament el problema.

Adversaris, enemics i companys de partit

Carmen/Carme Chacón (d.e.p.) va morir sobtadament diumenge, i dilluns gairebé tota la classe política i periodística es va desfer en uns elogis fúnebres tan desmesurats que, en alguns casos, provocaven vergonya aliena. Jo, que no la coneixia de res i políticament estic als antípodes de moltes de les coses que Chacón havia defensat, només lamento, i ho lamento molt, el vessant humà de la seva mort, sobretot perquè la seva desaparició deixa un nen petit sense mare, i a l’edat del seu fill aquesta figura resulta insubstituïble.

Llegint els elogis dels seus companys de partit, alguns tan fora de lloc que més els hagués valgut demostrar la seva intel·ligència optant per un silenci discret, me n’adono de la manca de límits del cinisme que hi ha instal·lat en el sector de la política. Des que els seus companys de partit la van defenestrar políticament sense miraments no tinc gens clar cap on anaven les simpaties polítiques de Chacón, si cap a la casa central del PSOE, cap a la franquícia catalana o cap a l’escepticisme d’esperar i veure-les venir.

He quedat molt decebut veient els falsos elogis, tan desmesurats, dels seus enemics polítics i, alhora, companys de partit —els d’aquí i els d’allà—, els quals li van fer la vida impossible fins que es va veure obligada a deixar la política i buscar-se la vida per altres vies, sense que això signifiqui obviar els molts errors polítics que va cometre. Sempre s’ha dit que a la política hi ha adversaris, enemics i companys de partit, i amb la desaparició de Chacón s’ha tornat a demostrar que l’afirmació manté plena vigència.

PS: en els deu anys que porto publicant aquí he escrit diverses vegades sobre Chacón. En destaco tres articles com a complement del d'avui: La tara catalana, Ni Chacón ni Rubalcaba i Els dubtes de Chacón i alguna cosa més. Descansi en pau.

BCNBloggers!, una excel·lent iniciativa

Al Museu Etnològic de Barcelona i al voltant de l’exposició Les cares de Barcelona, una instantània sobre les múltiples realitats que conviuen a la nostra metròpoli, una exposició comissariada per l’antropòleg i escriptor Adrià Pujol, es va celebrar ahir una trobada molt interessant d’una seixantena de bloggers (persones que fan blogs, a la foto) i altres persones interessades sobre qualsevol temàtica que faci referència a la ciutat de Barcelona. La col·laboració del directori Barcelonasfera de la Jana Pérez i en Dani Cortijo va ser cabdal per l’èxit de la trobada.

L’objectiu era canviar impressions sobre les nostres experiències a les xarxes socials (no només els blogs). Va ser molt enriquidor escoltar els diferents punts de vista dels participants, les expectatives que cadascú de nosaltres té dipositades en els seus lectors potencials i, entre molts altres temes tractats, les llengües que seria convenient utilitzar en els nostres blogs per parlar de Barcelona. Aquí hi va haver una certa divisió d’opinions, però al final tothom va tenir clar que quan parlem de blogs personals segueix vigent la mateixa norma no escrita de sempre, és a dir, que amb la gestió dels blogs personals no hi ha cap norma que valgui.

Els ponents que van intervenir a la taula rodona abans del debat van ser dos membres de la ja veterana Ateneuesfera, en Dani Cortijo (historiador, escriptor i actualment professor) i l’Enric March (llicenciat en Filologia Hispànica i Semítica i també professor), així com en Xavier Theros (antropòleg, escriptor i poeta). No cal dir que, tractant-se d’una trobada de blogaires, tots tres ponents són blogaires, i han publicat diversos llibres sobre les seves respectives especialitats professionals.

La jornada es va acabar amb una visita guiada molt interessant a l’exposició i un tastet musical amb pica-pica que el museu va oferir als participants com a cloenda. La conclusió general que vam treure tots plegats és que trobades tan interessants com aquesta s’haurien de promoure amb una certa regularitat.

Igualada potser podria fer un gest

(L’article original en versió paper es va publicar el 31 de març de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.802 de La Veu de l'Anoia)

En espanyol diuen que “el movimiento se demuestra andando”, i no sé si hi ha un equivalent en català que expressi amb la mateixa claredat el missatge que intentaré transmetre. Avui parlaré d’Igualada, tot i que el tema que tracto també seria d’aplicació a altres ciutats de Catalunya i de l’estranger.

S’ha sortit al carrer en favor dels refugiats i s’han fet moltes activitats de solidaritat amb aquest col·lectiu. Però la solució del problema no depèn d’unes persones carregades de bona fe que surten al carrer amb pancartes on hi diu “Volem acollir”, encara que les manifestacions ajuden a netejar consciències. Podem donar per bones les manifestacions si l’objectiu és posar en evidència la gestió dels polítics, però sent conscients que només amb això no resoldrem el problema. La solució al drama dels refugiats depèn de dos factors: la voluntat d’ajudar i, sobretot, la disponibilitat de recursos. La solució està, doncs, en mans dels gestors dels diners públics.

Fa uns dies passava per davant de l’Hotel Ciutat d’Igualada, i em preguntava sobre la situació d’aquest edifici abandonat i sota administració judicial des de fa gairebé dos anys, quan l’empresa va tancar el negoci. Diuen que el mobiliari i les instal·lacions (taules, cadires, llits, banys, cuines, etc.) s’han mantingut intactes, tal com estaven quan l’hotel funcionava amb normalitat, tot i que s’ha publicat que, per manca de manteniment, al soterrani de l’edifici ha sorgit un problema d’aigües freàtiques.

En temps de tantes dificultats, un edifici buit aparentment preparat per entrar-hi a viure fent-hi molt poca despesa fa rumiar, i un parent meu es preguntava en veu alta si les 67 habitacions de l’hotel no es podrien destinar, de manera temporal, a allotjar-hi refugiats. Vista la immensitat del problema això seria un gra de sorra en una platja, però seria més útil que cent manifestacions al carrer.

Recentment s’ha fet públic que en l’exercici del 2016 a Igualada s’ha generat un superàvit municipal de tres milions i mig d’euros, i que s’ha reduït el deute fins a uns nivells raonables. Aquestes dues realitats —l’hotel buit i la millor situació financera de l’ajuntament— combinades amb el record permanent del drama dels refugiats que es veuen obligats a fugir de casa seva, ens fa suggerir si no seria viable una coordinació entre totes les administracions públiques involucrades —també l’administració judicial— per poder destinar temporalment aquest edifici a qui ara mateix més ho necessita. Qui es veu capaç de liderar-ho?

Les mentides de Don Mariano

Foto: Sergi Alcàzar

L’objectiu unionista de la setmana passada era que els diaris de l’endemà de la visita llampec de Rajoy a Barcelona destaquessin en portada que Don Mariano abocaria molts diners a Catalunya. El missatge pervers que s’intentava transmetre és que els súbdits de la colònia catalana estan sempre disposats a canviar principis i voluntat independentista pels diners de la metròpoli. Uns diners que, per cert, són ben nostres. Aquesta feina es va encarregar a Doña Soraya i als directors de la premsa unionista de Catalunya (Hernández, Tàpia, Vidal-Folch i Carol, a la foto de dalt). L’endemà, llegint la premsa espanyola en general i la premsa unionista de Catalunya en particular, diria que se’n van sortir prou bé: tots els diaris destacaven en portada allò que molt aviat es demostraria que era una nova mentida de Don Mariano. Així, al cap de només una setmana s’ha descobert que els Presupuestos Generales del Estado no només no contemplen cap augment per a Catalunya sinó que, respecte l’any passat, hi ha noves retallades. Aquest és el tarannà dels que encara són els nostres amos, esperem que ja per molt poc temps. Hi ha, però, a Catalunya, persones de bona fe, o potser molt masoquistes, que encara es volen creure les mentides de Don Mariano. Aquest és el perfil de català que s’ha d’intentar convèncer de cara al referèndum del setembre. Ens hi posem seriosament?

Quatre eurodiputats presumptament demòcrates

De qui es tracta? Tres són ciudadanos que formen part del grup ALDE del Parlament Europeu (Enrique Calvet, Maria Teresa Giménez Barbat i Javier Nart) i un és pepero (Santiago Fisas). El primer és madrileny i els altres tres són catalans.

L’escenari. El Registre de Transparència del Parlament Europeu i la Comissió, que és la llista oficial de lobbies registrats que es poden relacionar amb les institucions europees.

La malifeta. Els quatre eurodiputats han intentat que les autoritats excloguessin d’aquest registre una entitat catalana que defensa uns interessos polítics oposats als interessos polítics dels quatre diputats, i d’aquí el “presumptament” del títol d’aquest comentari.

La decisió de la Comissió Europea ha estat la de rebutjar la petició dels quatre eurodiputats.

La conclusió és que tot sovint s’ha d’anar lluny per trobar el tarannà democràtic i el sentit comú que tant escasseja per les nostres contrades.

Encabat

Encabat és un mot no recollit al DIEC però utilitzat per força gent. En llenguatge col·loquial, és una forma aglutinada (en acabat) amb valor adverbial, equivalent a després. Quan era petit i sentia que algú pronunciava encabat ho considerava pagesívol, però amb el temps he vist que gent que ha viscut sempre a la ciutat també l’utilitza amb tota normalitat. Doncs bé, tot i no estar recollit al diccionari oficial i tractar-se d’un mot vulgar, encabat és una paraula que sempre m’ha cridat l’atenció, i de tant en tant també l’utilitzo com faig avui en aquestes notes, i com fan altres persones que també es dediquen a escriure. Així que ja ho sabeu, encabat de dinar farem un cafè, digui el que digui l’Institut d’Estudis Catalans.

No comencen bé

No vaig mai a mítings polítics, entre altres moltes raons per la meva al·lèrgia al creixent gregarisme que tant impera a la nostra societat, i, sobretot, perquè no hi ha cap partit polític a Catalunya que defensi amb efectivitat els meus interessos polítics. Dimarts, però, una mica per compromís, vaig anar a la presentació d’un nou partit que, de fet, tampoc és nou sinó una remodelació d’imatge —nom i logo— d’un partit amb quatre dècades d’història. No hi van faltar els discursos triomfalistes de rigor ni les promeses d’una bona feina futura en favor del nostre país i de la seva vocació inqüestionable de romandre com a membre de la Unió Europea un cop Catalunya assoleixi la seva independència, suposant, és clar, que la gent així ho decideixi a les urnes. Però, com diu el títol, el míting no va començar bé. L’acte estava convocat a tres quarts de vuit del vespre i no va començar fins vint-i-dos minuts més tard, a les vuit i set, quan va entrar a la sala la figura central del míting, entre mostres generalitzades d’entusiasme i grans aplaudiments per part d’una audiència totalment entregada.

Molts catalans ens volem independitzar d’Espanya, i jo sóc el primer que ho propugno des de fa molts anys. Ja ho propugnava quan aquest partit optava per l’entesa amb Espanya i la política pel peix al cove. Però alguns encara semblen ignorar que en el món endreçat del nord dels Pirineus les coses no funcionen com aquí. A Europa la gent és puntual, i si un acte ha de començar a tres quarts de vuit, comença, amb tota naturalitat, a tres quarts de vuit i no vint-i-dos minuts més tard. No cal dir que, com ja és habitual en aquests casos, no hi va haver cap mena d’explicació ni disculpa pública per justificar el retràs. Deu ser per aquella cosa tan nostrada i, alhora, tan perversa, d’esperar uns minuts de cortesia perquè arribi la gent que encara no ha arribat, oblidant que aquesta malentesa cortesia és una clara descortesia cap a la gent que va fer l’esforç d’arribar a l’hora, que va ser la majoria.

El joc brut d’Espanya

Per tal d’evitar malentesos aclareixo que quan parlo del joc brut d’Espanya em refereixo al joc brut del govern i altres institucions oficials d’Espanya. Margallo, quan era ministre d’afers exteriors d’Espanya, va ser la persona encarregada per Rajoy de gestionar la carpeta catalana. Ben mirat tenia tot el sentit que se n’ocupés precisament la persona que portava els afers exteriors i no pas, posem per cas, el titular d’interior, i així ho van entendre les cancelleries estrangeres. Però ara Margallo ha passat de ministre a tertulià de 13TV, i es deu sentir més lliure per parlar sense embuts.

Margallo s’ha passat tres pobles, no pas fent les dolenteries diplomàtiques que diu que ha fet sinó reconeixent-les públicament a la cadena de televisió dels bisbes. Però no ens fem els sorpresos, de joc brut ja sabem que se’n fa. Ara bé, d’aquí a presumir-ne en públic a 13TV, no té nom. O potser és que l’home no va ser conscient de la seva frivolitat. El fet és que haver de comprar les declaracions públiques d’alguns polítics estrangers en favor de l’unionisme espanyol és molt lleig. I quan dic comprar vull dir exactament això, comprar, pagant-ho amb diners o amb dinades.

Mentrestant, tal com dissortadament passa cada dos per tres, Espanya ha tornat a multar a un altre català per parlar en català a Catalunya. Aquesta gosadia, que un català gosi parlar en català a Catalunya segons quina sigui la persona que té al davant, avui costa 601 € de multa. Hi ha qui ha de treballar setmanes per guanyar 601 €. Mentrestant, Espanya segueix presumint d’un diàleg amb Catalunya que tothom sap que no existeix. Quines galtes!

Sous bruts, sous nets, “sous ètics” i sous competitius

Quan tot i posar-hi la millor bona voluntat els gestors de la cosa pública no en saben prou i acaben fent una gestió deficient dels recursos públics, uns recursos que, cal no oblidar-ho, són de tots els ciutadans, els seus disbarats els acabem pagant entre tots.

Comentant el presumpte sou ètic (1.800 euros mensuals nets) que els consellers de districte de Barcelona en Comú cobren respecte als consellers d’altres partits, l’únic d’aquests consellers que tenim a Sarrià declarava a El Jardí de Sant Gervasi: Així ho vàrem acordar al codi ètic de Barcelona en Comú, que també implica altres obligacions. Dins el context de la societat en què vivim hi ha persones que tenen molt i d’altres que tenen massa poc. La feina de representació política és cert que representa moltes obligacions i responsabilitats, però aquestes s’han de valorar en la justa mesura i no s’han de remunerar d’una manera exagerada. No poden ser ni uns sous elevats de 100.000 euros l’any, que és el que cobren alguns regidors, ni tampoc un sou mileurista. Ha de ser un sou que no representi un greuge perquè hi ha molta gent que ho està passant malament, i no pot ser que ens presentem dient que fem un partit amb uns principis completament nous i cobrar el mateix que els altres.

Toca fer unes quantes puntualitzacions a tanta demagògia acumulada. D’entrada, el conseller ens fa una comparació tramposa de sous que porta a la confusió. Així, compara un sou net de 1.800 euros mensuals (dotze pagues, o més?), el seu, amb un sou brut de 100.000 euros l’any que diu “que cobren alguns regidors”. Bé, sense anar més lluny, 100.000 euros/any és el sou que cobra l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, del seu mateix partit. A veure, si no es vol fer trampeta, quan es parla de sous s’ha de parlar sempre en termes de sou brut anual, i així tots sabem quin és el cost real que els nostres polítics tenen pel ciutadà. El sou net, en canvi, sempre és susceptible d’enginyeria fiscal. Tu pocs cobrar 100.000 euros bruts l’any, com la senyora Colau, i demanar que et retinguin, posem per cas, un 70 per cent d’IRPF, de manera que et quedi un sou net de 1.800 euros mensuals. Amb aquesta enginyeria fiscal, una pràctica perfectament legal, tu ja compleixes amb el codi ètic dels comuns, però a ningú se li escapa que, quan al juny de l’any següent facis la declaració anual d’IRPF, recuperaràs la diferència retinguda de més.

Com deia abans 100.000 euros l’any és el que ens costa als barcelonins l’alcaldessa de Barcelona, suposant que, a més, no cobri dietes i/o altres emoluments associats als seus diferents càrrecs. I encara que ella ho repeteixi sovint, no és cert que cobri menys. Ara bé, que d’aquests 100.000 euros que cobra pagui a Hisenda la part que li toca, faci una donació al seu partit polític, s’ho gasti viatjant durant les vacances o que de tant en tant vagi al bingo, aquí no hi entraré. En aquest sentit sóc poc tafaner: m’interessa poc el que els càrrecs públics facin amb el seu sou, però sí que m’interessa saber quant ens costen als contribuents.

I dit tot això, em permeto afegir que l’alcaldessa d’una ciutat com Barcelona hauria de cobrar més que els 100.000 euros que cobra ara. El seus emoluments haurien d’estar en relació al pressupost gestionat, és a dir, en línia amb els sous que es paguen a l’empresa privada. Si els ciutadans acceptem que els nostres gestors públics només cobrin allò que els comuns que ens governen defineixen com a sou ètic —per cert, quan parlem de sous, qui defineix on comença i on s’acaba l’ètica?—, després no ens queixem si el resultat de la seva gestió és, com passa ara a Barcelona, manifestament millorable. I potser tampoc ens hauria de sorprendre que, aprofitant-se del càrrec, col·loquin la seva parentela a l’ajuntament o en entitats o empreses municipals.

Per acabar aquestes reflexions potser ens hauríem de preguntar quin bon gestor, amb una trajectòria professional perfectament contrastada, estaria disposat a treballar per l’ajuntament de Barcelona per un sou ètic d’aquests que, amb la seva demagògia habitual, propugnen els comuns. La resposta és cap. I així ens va.

Corrupció política

(L’article original en versió paper es va publicar el 17 de març de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.800 de La Veu de l'Anoia)

Després d’anys d’instrucció arriba el judici de l’espoli del Palau de la Música. Cal que s’aclareixi tot el que s’hagi d’aclarir, que els culpables siguin condemnats i, sobretot, que es tornin els diners desviats, un petit detall que s’acostuma a deixar de banda. Els culpables de la corrupció política, que és exactament d’això del que estem parlant, són tant els que han cobrat —persones i institucions— com els que han pagat. Uns i altres n’han sortit beneficiats: els que han cobrat, per motius obvis, i els que han pagat per la contrapartida d’haver estat agraciats amb encàrrecs d’obra pública que sense pagar el peatge de la corrupció potser no haurien aconseguit mai.

Tot presumptament, és clar, perquè fins ara no s’ha demostrat res. Per tant, no estic insinuant una sentència condemnatòria, ni de bon tros, ja que la presumpció d’innocència val per a tothom. Per elaborar aquests comentaris parteixo, bàsicament, en les declaracions dels tres personatges que gestionaven el Palau, els quals, fins ara, eren considerats uns lladres confessos i uns mentiders. Però cal una mica de rigor. No és acceptable que en intentar passar el mort a un quart acusat i a un partit polític alguns ja els considerin persones de la màxima credibilitat. Un es pot preguntar per què se’ls ha de concedir més credibilitat a ells que al quart acusat, que ha negat rotundament la versió dels gestors del Palau.

No personalitzo aquest comentari en cap partit polític. El finançament dels partits no està ben resolt. Els que han tingut responsabilitats de govern han caigut en pràctiques de corrupció política, i com més temps han governat i més elevat ha sigut el pressupost que han gestionat, més possibilitats han tingut de corrompre’s. La corrupció és políticament transversal, està lligada a la condició humana. De bandarres n’hi ha per tot arreu. En aquest sentit, el discurs d’una suposada superioritat moral sobre la dreta que l’esquerra intenta vendre’ns sona bé però que no va més enllà d’uns posicionaments ètics que sobre el paper tothom pot defensar.

Una reflexió final. Quina diferència hi ha entre la presumpta corrupció del cas Palau i la d’un partit que demana un crèdit a una entitat financera sabent, presumptament també, que no el tornarà mai? L’entitat financera dóna per fet que no recuperarà aquells diners, i evidentment no ho fa a canvi de res sinó com a resultat d’un pacte de no-agressió entre qui ha rebut el crèdit i l’entitat que l’ha concedit. Això també és corrupció política, i gairebé no se’n parla.

El Monestir de Pedralbes és Sarrià

Avui en dia les coses de la política van tan ràpides que els polítics professionals —que són molts— cauen sovint en la temptació d’intentar que els votants s’oblidin dels episodis poc edificants de les seves biografies. Fa vuit anys a la ciutat de Barcelona governaven els socialistes, els quals feia tres dècades que tenien el monopoli del poder municipal barceloní, i no cal dir que se’l guanyaven democràticament cada quatre anys a les urnes. Això sí, per poder completar la majoria absoluta feien coalició amb els comunistes els quals, per dissimular, es presentaven amb les diferents marques que han anat utilitzant des de l’enfonsament de la seva ideologia totalitària. Ara ja només els queda la Cuba de la família Castro i la Corea del Nord d’una altra nissaga familiar, així que de les restes del naufragi comunista en podríem dir dictadures familiars.

Fa vuit anys, a l’altra banda de l’arc ideològic barceloní, la dreta, que portava tres llargues dècades a l’oposició, ja no sabia com fer-s’ho per intentar demostrar per la via dels fets que l’alternança en el govern no és cap tonteria. Fa vuit anys en faltaven dos per a les eleccions municipals del 2011, i la dreta prometia moltes coses a l’electorat per tal d’intentar assolir els suports electorals necessaris que li permetés accedir al govern. No cal dir que algunes d’aquestes promeses, com moltes de les promeses electorals que fan tots els partits polítics abans d’unes eleccions, corrien el risc que, en arribar al poder, s’oblidessin. Així funcionen les coses de la política. Dissortadament.

La dreta, finalment, va arribar al poder municipal l’any 2011, deixant enrere trenta-dos anys de govern ininterromput sociocomunista a Barcelona. Al meu entendre, el triomf de la dreta va ser més per demèrit de l’alcalde socialista sortint que per mèrit de l’entrant. A Sarrià, amb l’arribada de Trias, vam donar per fet que recuperaríem el Monestir de Pedralbes pel nostre barri. I és que una de les promeses més emblemàtiques del guanyador d’aquelles eleccions va ser la d’esmenar una maragallada dels anys vuitanta del segle passat, un caprici que va tenir com a conseqüència la transferència administrativa del monestir al barri de les Corts.

Sobre el paper, esmenar aquell error era ben senzill, n’hi havia prou amb un decret d’alcaldia amb el suport del govern de la ciutat i dels dos districtes afectats (Sarrià-Sant Gervasi i les Corts), i més tenint en compte que totes tres institucions estaven en les mateixes mans polítiques, sent la primera vegada que es donava aquesta coincidència en democràcia. Però, fos pel motiu que fos (mai se’ns ha explicat el motiu real del flagrant incompliment), el pacte electoral de Xavier Trias amb els electors no es va complir, la gent de Sarrià es va enfadar molt i l’any 2015 l’alcalde convergent va perdre l’alcaldia. Deixo al criteri del lector si una cosa va tenir res a veure amb l’altra.

D’aquí a dos anys hi tornaran a haver eleccions municipals a Barcelona, i estaria bé que si guanyen els fins fa poc anomenats convergents, sigui amb el candidat que sigui, fessin aquella feina pendent que ens havien promès que faria Trias però que després va decidir no fer-la. Cal tornar a dibuixar els límits del barri per tornar a situar el Monestir de Pedralbes al barri d’on no hauria d’haver sortit mai, Sarrià. De ben segur que la majoria dels sarrianencs ho agrairien, i potser no és sobrer recordar que en el món de la política un agraïment veïnal s’acostuma a transformar en més vots, de la mateixa manera que aquell incompliment de Trias també va tenir una conseqüència electoral, en aquest cas negativa, que es va traduir en la pèrdua de l’alcaldia.

Estaria justificat un segon referèndum a Escòcia?

En el referèndum sobre la independència d’Escòcia celebrat fa dos anys i mig, a la pregunta Escòcia hauria d’ésser un país independent? el “no” a la independència es va imposar amb el 55,3 per cent dels vots. Un resultat inqüestionable, tot i que hauria estat igualment inqüestionable que una de les opcions s’hagués imposat a l’altra amb el cinquanta per cent més un dels vots emesos. I és que així funciona la democràcia, és a dir, des del respecte per a totes les opcions s’acaba imposant l’opció votada per la majoria, encara que aquesta sigui minsa. O és que algú pensa que seria més democràtic que s’imposés l’opció de la minoria?

Ara, a Escòcia, es parla amb insistència de la possibilitat de convocar un segon referèndum “entre la tardor del 2018 i la primavera del 2019”, en paraules de Nicola Sturgeon, ministra principal del govern escocès. Hi ha qui pretén, però, que amb el poc temps transcorregut des de la celebració del primer referèndum no semblaria correcte que se’n pogués tornar a convocar un altre. Intentaré argumentar la posició contrària, la d’aquells que, a Escòcia i fora d’Escòcia, consideren que seria no només oportú sinó molt convenient que es convoqués un segon referèndum.

Els fets objectius ens indiquen que, en el primer referèndum, l’opció unionista es va acabar imposant, en bona mesura, fent una trampa a l’electorat. Així, per tal d’intentar convèncer els indecisos, Cameron va anar a Escòcia a participar en la campanya en contra de l’independentisme utilitzant un argument que el temps ens ha demostrat que era fals. Cameron va assegurar que si Escòcia votava “sí” a la independència quedaria automàticament fora de la Unió Europea. Però, a continuació, va convocar el referèndum del Brexit pensant que en el conjunt de la Gran Bretanya guanyaria l’opció de romandre a la Unió Europea.

Encara que l’opció de seguir formant part de la Unió Europea va guanyar amb molta diferència a Escòcia, no va ser així en el conjunt de la Gran Bretanya, on es va imposar el Brexit. L’error de percepció de Cameron li va costar el càrrec al primer ministre. Però va marxar deixant un greu problema que ell mateix havia creat, la més que justificada insatisfacció dels escocesos. La paradoxa és que, amb el Brexit, una Escòcia decididament pro europea però políticament dependent de Londres també quedaria fora de la UE, no pas per decisió dels escocesos sinó a pesar de la seva decisió.

Per tant, per tal d’esmenar una situació esperpèntica i extremadament injusta per a la majoria dels votants escocesos, té tot el sentit que Escòcia exigeixi tornar a votar sobre la seva independència, sabent ara que, si voten “no”, la seva sortida de la Unió Europea juntament amb les altres nacions de la Gran Bretanya seria automàtica.

Ateneuesfera 25 i eleccions a l’Ateneu

Avui tenen lloc al Palau Savassona del carrer Canuda les eleccions per renovar els membres de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès. Hi ha tres llistes electorals, amb tres candidats a la presidència: Casassas, Dedeu i Roca. A l’hora d’escriure aquestes línies encara no se sap qui serà el pròxim president, ni quins seran els integrants de la junta directiva, ja que, sent eleccions amb llistes obertes, no s’ha de descartar que d’aquest procés en surti una junta mixta, diguem-ne de confluència. Com a cloenda de la campanya electoral, abans-d’ahir (dimarts 14) hi va haver un debat electoral molt interessant, força intens, amb durs retrets entre les tres persones que opten a presidir l’Ateneu. La Vanguardia, per exemple, ho va titular ahir “Alta tensió a l’Ateneu”, un bon títol.

Explico tot això perquè el debat electoral de dimarts va coincidir amb la vint-i-cinquena sessió de l’Ateneuesfera. Aquesta circumstància ens va permetre assistir a una part del debat a tres, i va ser una bona excusa per comentar després, entre els assistents al tradicional sopar ateneuesfèric, les particularitats dels candidats a presidir la Casa. Un dels temes que va sorgir va ser la llibertat d’expressió i els seus límits, un concepte que no tots els candidats semblen entendre de la mateixa manera. A ulls dels seus dos contrincants, Dedeu, el candidat més trencador amb l’ortodòxia de la Casa, potser és massa directe i s’expressa sense filtres, i els seus articles sovint generen polèmica. Sense pretendre fer comparacions, Dedeu, tot sovint, té una certa tendència a sostrejar i a fer el paper d’enfant terrible, i hi ha qui s’agafa els seus comentaris com una provocació personal. Hi té dret Dedeu a escriure de la manera que escriu? És clar que sí, hi té el mateix dret que tenen els seus detractors quan el critiquen.

Els blogs d’Internet, segueixen vius? Aquesta és i ha estat sempre la pregunta recorrent en les trobades dels últims anys de l’Ateneuesfera, tenint en compte que la seixantena de participants que hi ha passat té una característica comuna i que ens engloba a tots: ser blogaire. La resposta que potser tothom podria compartir és que, òbviament, els blogs no han mort, però amb l’aparició de les noves xarxes socials, gairebé inexistents fa deu anys, el seu funcionament ha evolucionat molt. Vam parlar també del difícil moment de la premsa, especialment la de paper, i el creixent mal tracte laboral al qual són sotmesos els periodistes per les seves empreses. Sempre m’he mostrat molt sensible amb aquesta problemàtica, potser perquè els periodistes joves que han passat per l’Ateneuesfera han sigut bastants.

El problema d’Europa és Espanya

El govern espanyol ha manifestat que, si Escòcia vota a favor d’independitzar-se de la Gran Bretanya, haurà de posar-se a la cua per tornar a entrar a la Unió Europea. I sense ni tan sols considerar la possibilitat que a Catalunya també es tiri endavant un referèndum per la independència, possibilitat que, si més no sobre el paper, Espanya no contempla, ha afegit que una Catalunya independent, una situació que, òbviament, tampoc contempla, s’hauria de posar a la mateixa cua. És a dir, Espanya ja sap quin hauria de ser el segon pas que hauria de fer Catalunya (posar-se a la cua de la UE) negant, però, que es pugui fer el primer pas (votar en referèndum). Definir la posició d’Espanya com un pèl esperpèntica potser és quedar-se una mica curt.

Negar que a Europa existeixen diverses realitats territorials no resoltes (Kosovo, Flandes, Escòcia, Catalunya, etc.) és negar la realitat. Els problemes, però, no es resolen mai negant la realitat. Tot i això, Espanya és especialista a negar determinades realitats territorials europees, i potser per això és dels pocs països d’Europa que encara no ha reconegut la realitat territorial i política de Kosovo. Cada dia es veu més clar que a Europa el problema no és la possibilitat d’una Escòcia o d’una Catalunya independents —si els independentistes guanyen els referèndums que es convocaran, és clar— sinó que el problema és un dels països políticament més intransigents de la Unió Europea. Ara mateix, el problema d’Europa és Espanya.

Dotze euros

Què es pot comprar avui amb dotze euros? Dotze euros és un preu molt habitual d’un menú de migdia en dia feiner a Sarrià. També es pot dinar per menys, és clar, i no cal dir que per molt més. Amb dotze euros també pots comprar un diari de paper, posem per cas La Vanguardia, durant vuit dies: cinc dies a 1,30 —de dilluns a dijous—, el divendres i el dissabte a 1,50, i el diumenge a 2,50; sense que aquest exemple es pugui interpretar com la preferència de l’autor per la línia editorial cada dia més unionista del diari de can Godó, que no seria el cas. Dotze euros és el cost de dotze viatges amb bus o metro amb la targeta T10 a Barcelona. Dotze euros és el què ens donen quan anem a canviar dues mil pessetes al banc, i no parlo de les antigues pessetes perquè de pessetes no n’hi ha d’antigues i de noves sinó que només n’hi ha d’un tipus. Amb dotze euros et posen deu litres de benzina sense plom 95 en una benzinera normal. Dotze euros és, també, l’estalvi d’omplir el dipòsit de gasolina del cotxe dues vegades (60 més 60 litres) si vas a una benzinera low cost, on et cobrem deu cèntims per litre menys que en una benzinera normal. Dotze euros a alguns els pot semblar poca cosa, però si fem l’exercici mental de recordar què et donaven amb dues mil pessetes quan la pesseta era la nostra divisa t’adones de com han augmentat els preus en els quinze anys que portem amb l’euro com a divisa.

La censura, eina de dictadors

(L’article original en versió paper es va publicar el 3 de març de 2017 a la pàg. 7 del núm. 1.798 de La Veu de l'Anoia)

La setmana passada es va fer públic que s’ha prohibit l’assistència de tres importants mitjans de comunicació a les conferències de premsa de la Casa Blanca. Són el diari The New York Times, la cadena de televisió CNN i el portal d’Internet Politico. Què es busca amb aquestes absències forçades? L’objectiu és intentar silenciar els mitjans de comunicació que es mostren poc amables amb les tesis governamentals. Però, evidentment, els censors no podran evitar que els mitjans diguem-ne díscols a ulls de la Casa Blanca deixin de criticar el govern i el seu president. I no els cal anar a les rodes de premsa per fer-ho, tot i que mentre aquesta prohibició sigui vigent no podran fer preguntes als governants. No tinc cap dubte que els periodistes dels mitjans ara censurats seguiran complint amb la seva obligació de posar en evidència el govern sempre que ho considerin convenient. Ara, a més, tindran un nou motiu de crítica, plenament justificat: la censura a què els volen sotmetre els seus governants.

La censura és l’eina de qui pretén fer callar la veu discrepant, i això és totalment incompatible amb la democràcia. La censura és un element essencial per al correcte funcionament de les dictadures, i, per tant, l’absència de censura és una de les bases de la democràcia. En el món lliure, en les democràcies formals, quan apareix la censura es posa en evidència la mentalitat dictatorial de qui intenta posar-la en pràctica. No tots els països que s’anomenen democràtics ho són. Sense anar més lluny, hi ha democràcies formals que, per les seves mancances democràtiques, podríem perfectament denominar democràcies low cost; com l’espanyola, per exemple, on s’han tancat diaris i s’han empresonat periodistes per suposats delictes d’opinió. I dic suposats perquè, en democràcia, fer pública una opinió discrepant no pot ser mai delictiu. Dissortadament, a l’Espanya suposadament democràtica han passat les dues coses, i no fa pas tants anys. Recordeu el tancament del diari Egunkaria i l’empresonament del seu director? Doncs això.

En assumptes tan cabdals com la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa no es pot transigir, no ens ho podem permetre ni com una excepció. Perquè es comença acceptant l’excepció una vegada i més d’hora que tard s’acaba constatant que allà on hi havia democràcia ja no n’hi ha. Els últims esdeveniments de Turquia en són un bon exemple. Allà també s’han tancat diaris i empresonat periodistes, i avui en dia ja no es pot dir que Turquia sigui una democràcia.

Dia internacional de les dones

Avui celebrem el dia internacional de les dones, o dia de la dona treballadora. Molt resumit i per no estendre’m massa, avui, bàsicament, és una jornada internacional per reivindicar el feminisme i condemnar el masclisme. Avui veurem com molts personatges públics, homes, intenten treure pit davant de la societat, i se’ns presentaran com a capdavanters de les reivindicacions justíssimes de les dones. Avui assistirem a un munt de gestos en aquest sentit, però en molts casos només veurem populismes de cara a la galeria, més buscant una imatge mediàtica de solidaritat amb les dones que basats en el convenciment personal.

Em feia aquestes reflexions dilluns al vespre a la Casa Orlandai, que pels que no coneixeu el meu barri constitueix el veritable centre neuràlgic de Sarrià. En sóc soci. Allà hi celebràvem la junta anual de l’Associació de Veïns de Sarrià, una institució amb una llarga trajectòria de més de mig segle, una altra entitat cívica sarrianenca molt emblemàtica en la gestió de la qual també hi estic involucrat. Doncs bé, dilluns pensava en personatges coneguts del barri i en les seves actuacions. No en els seus discursos, sempre políticament correctes quan es tracten aquests temes, sinó en les seves decisions. Repassem-les.

En el Consell Plenari del Districte els partits que representen el govern de la ciutat, ara d’esquerres, hi tenen una representació del zero per cent de dones i cent per cent d’homes. Els discursos feministes són els discursos feministes però les dades són les dades. Això sí, aquest mes el districte concedirà la medalla de la dona, no fos dit. Més. La nostra associació de veïns pertany a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, que està governada per una junta —també d’esquerres— que només té el 35,3 per cent de dones. Comparat amb el plenari del nostre districte és una millora, sí, però poc a veure amb la paritat. Fixem-nos ara en l’entitat que generosament ens acollia dilluns, la Casa Orlandai. Aquí hi veiem un pas més en la bona direcció (37,5 per cent de dones), però lluny de la situació ideal.

Podem acabar aquest balanç de manera més positiva, amb la junta de l’Associació de Veïns de Sarrià que, per cert, té un cinquanta per cent de dones. En aquest sentit, és una associació que fa pocs discursos teòrics però que intenta aplicar el sentit comú. Així, si la meitat de la població són dones, la lògica ens diu que seria bo que la junta mantingués aquesta proporció; doncs dit i fet. A partir d’aquestes dades que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. A mi em mereix més credibilitat qui lluita contra el masclisme de manera discreta, sense fer soroll, però cada dia de l’any, que aquells que només hi pensen, sovint molt sorollosament, el dia internacional de les dones.

El món al revés: criminalitzar el superàvit

Quan a la ciutat de Barcelona governava Xavier Trias es va anunciar que l’ajuntament havia tancat un exercici amb un superàvit important, i tota l’esquerra sense excepció se li va tirar a sobre per no haver gastat/invertit la totalitat dels diners que s’havien pressupostat. Tothom recordarà la demagògia populista que va utilitzar l’esquerra per criticar que la dreta hagués generat superàvit, afegint que aquella actitud prudent i estalviadora perjudicava les persones més necessitades de la ciutat. Aquell discurs es va vendre molt bé entre els votants de l’esquerra.

Han passat com qui diu quatre dies des d’aquell episodi i ara l’esquerra torna a governar Barcelona. És la mateixa esquerra que ha governat la ciutat des de 1979 fins ara, excloent els quatre anys de l’alcalde Trias. S’acaben de fer públics els balanços del 2016, el primer exercici sencer responsabilitat de l’esquerra retornada, i s’ha anunciat un superàvit de gairebé cent milions d’euros. Però, curiosament, ara els comuns no ho han presentat com un factor negatiu i contrari als interessos de la gent més necessitada —com semblava ser-ho a l’època Trias— sinó com la conseqüència d’una bona gestió combinada amb un augment de la recaptació. No cal dir que aquest discurs també ha sigut ben acceptat entre els votants de l’esquerra.

Doncs bé, amb un grau similar de demagògia, la dreta ha reaccionat fent les mateixes crítiques que abans havia rebut de l’esquerra. Em permeto discrepar d’aquestes crítiques tan injustes, tant les que va rebre Trias com les que ara està rebent Colau. Tancar un exercici amb superàvit no només no és criticable sinó que, al meu entendre, és molt d’agrair, sobretot perquè resulta que els diners estalviats són nostres. Vaig proposar llavors i he proposat ara que, amb aquests superàvits, ens podrien abaixar una mica els impostos. Però si llavors Trias no em va fer cap cas, intueixo que ara Colau tampoc me’n farà. No s’ha d’excloure que s’acabi aplicant aquest superàvit al tramvia de connexió que ni és prioritari ni a Barcelona vol gairebé ningú; excepte aquells que amb el tramvia esperen fer-hi un bon negoci, és clar.

Fires

Aquesta setmana s’ha celebrat a Barcelona el Mobile World Congress, que encara que en diguin congrés no deixa de ser una fira comercial més de les moltes que es fan per tot el món al llarg de l’any. Diuen que el MWC és la fira més important del seu sector, però no per això deixa de ser una fira molt similar a les altres. Per motius de feina he hagut d’anar a moltes fires internacionals per tot el món, algunes vegades com a expositor però, normalment, com a visitant, i alguna cosa n’he après. A continuació faré unes pinzellades desordenades sobre la meva experiència firaire.

Inconvenients i avantatges. En el món del comerç internacional les fires resulten imprescindibles. De vegades t’incorpores a la fira després de moltes hores de viatge, gairebé sense temps per descansar. O sense el gairebé. De l’efecte jet lag se’n parla molt però potser perjudica més a aquells que viatgen per turisme, ja que quan viatges per feina no tens massa temps de prestar-hi atenció. Les fires són molt cansades, però la contrapartida és que, alhora, acostumen a ser molt efectives i profitoses per fer contactes nous i per encarrilar i tancar negocis. Això sí, tinc repetidament comprovat que una bona fira, és a dir, amb bons negocis tancats, és menys cansada que una fira fluixa.

El negoci. Es diu que moltes vegades l’organitzador de la fira és qui fa el millor negoci de la fira, sobretot quan aquesta coincideix amb un moment baix del sector. L’expositor ha de pagar per avançat el preu que li demanen per l’espai assignat, així que l’organitzador no té morosos. L’organitzador només s’ha de preocupar d’oferir un bon servei a expositors i visitants, i fer els possibles perquè tothom surti satisfet de la fira, sempre pensant en la seva assistència a futures edicions. Si l’organitzador és capaç d’omplir la totalitat de l’espai disponible, l’èxit econòmic el té assegurat.

Expositors i visitants. La tipologia dels expositors i visitants d’una fira sempre és la mateixa: gent que viatja a una ciutat més o menys llunyana de casa seva a la recerca de negoci; gent que es passa el dia treballant a la fira, més de vuit hores seguides, i sovint sense temps per dinar comme il faut. Al vespre, quan se surt de la fira, s’intenta desconnectar, tot i que no sempre es pot fer. Els contactes fets a la fira s’estenen a l’hora de sopar, així que un dia de fira s’acaba convertint en una llarga jornada non stop, i l'única llibertat és intentar descansar una estona a la nit per estar fresc l’endemà.

Com ho explica la premsa. He llegit molts reportatges de caràcter bastant provincià, com si fossin escrits per gent que no té la més mínima experiència en fires. Que si els restaurants omplen, que si els espectacles no donen l’abast, que si els preus dels hotels pugen molt durant la fira, que si no hi ha prou taxis a la sortida de la fira, que si els cotxes negres per traslladar la gent d’un lloc a un altre, etc. No cal posar-hi tant d’èmfasi, tot això són obvietats. Tots aquests aspectes formen part de la realitat de qualsevol fira que es faci en qualsevol lloc del món. Estaria bé que els periodistes fossin una mica més originals.

Un misteri: no he vist mai que els organitzadors d’una fira admetin en públic que ha estat fluixa. Les xifres d’expositors i visitants que facilita l’organització sempre són superiors a les de l’edició anterior.