Gestió de la discrepància

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de gener de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.949 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha qui nega el dret a la discrepància dels seus conciutadans. I això no només es dóna entre persones que es dediquen a la política sinó també entre ciutadans que viuen al marge de la política. I sense admetre aquest dret bàsic del teu oponent, difícilment sorgirà la solució per resoldre conflictes. Hi ha qui pensa blanc i està convençut de tenir raó, però el que pensa negre també n’està, de convençut, i, per tant, per resoldre la discrepància s’ha d’implementar un mecanisme que vagi més enllà de dir jo tinc tota la raó i tu no en tens cap, i per tant calla i es farà el que jo digui. Defensar el pensament únic com fan alguns no només no porta enlloc sinó que s’avé poc amb un tarannà mínimament democràtic. En aquestes situacions qui guanya, o li sembla que guanya, és sempre qui s’imposa mitjançant la raó de la força (judicial, policial, etc.). Però la raó de la força no resol mai el conflicte.

Quan sorgeix un conflicte polític que divideix la societat en dues meitats, només queda la via de la consulta ciutadana mitjançant una votació popular i democràtica, i qui guanya té tot el dret a tirar endavant la seva proposta. Aquí no val l’excusa de dir que la minoria no veuria respectats els seus drets, perquè l’opció que aquesta minoria està defensant, sense dir-ho clarament, és que sigui la majoria qui no vegi respectats els seus drets, com està passant ara. Els drets del ciutadà s’han de respectar sempre, però en democràcia guanya la majoria. Les opcions decidides democràticament òbviament no agraden a tothom, però quan no hi ha un camí millor per resoldre els conflictes s’han d’acceptar aquestes regles bàsiques.

Podem posar l’exemple del conflicte polític que hi ha entre Catalunya i Espanya. Ara mateix la societat catalana està dividida en dues meitats, i només podrem saber del cert quina de les dues meitats té més suport popular preguntant-ho directament al ciutadà, com es va fer l’1 d’octubre de 2017. O mitjançant mecanismes indirectes, com els resultats electorals de les eleccions catalanes. Però els resultats electorals no són cent per cent fiables, ja que hi ha una sèrie de votants que ningú sap del cert com es posicionarien sobre la independència. Els votants animalistes del PACMA, són o no són independentistes? És de suposar que hi ha de tot. Unes eleccions al Parlament només serveixen per votar 135 diputats, però no són útils per decidir si Catalunya s’ha d’independitzar d’Espanya. Per tant, si volem fer-ho bé l’única opció és preguntar-ho directament al ciutadà.

La culpa també és nostra

A les últimes eleccions al Parlament de Catalunya (que són les que s’han de considerar si volem saber com volem els catalans que sigui el futur de Catalunya, és a dir, el nostre futur), la suma de les opcions independentistes va assolir gairebé el 48 per cent dels vots. En aquelles eleccions va anar a votar molta gent, més que mai, i el resultat és molt representatiu del tarannà polític de la nostra societat. A més a més, cal no oblidar que hi havia opcions que no es posicionaven sobre el tema, i això fa sospitar que el percentatge d’independentistes supera la meitat dels votants catalans. Per posar només un exemple, no sabem si els votants animalistes del PACMA són independentistes o no ho són; és de suposar que hi haurà de tot.

No cal dir que el món unionista pot fer les mateixes elucubracions, atribuint-se també una part del vot del PACMA i altres partits que no s’acaben de definir, però sempre partint d’una xifra més baixa, el 43 per cent dels vots obtinguts pels partits contraris a una Catalunya independent. En altres paraules, l’opció independentista està molt més a prop de la majoria absoluta que l’opció unionista. Mai el món independentista havia tingut tant suport popular. Però vist amb perspectiva, ho hem sabut aprofitar? En els dos anys transcorreguts des d’aquelles eleccions, els polítics dels partits independentistes també han comès molts errors i han fet moltes bestieses.

Ens equivocaríem si atribuíssim tota la culpa del que ens ha passat en aquesta legislatura a les institucions colonials espanyoles. La culpa també és del món independentista o, més ben dit, dels tres partits independentistes amb representació parlamentària. I deixant de banda la responsabilitat de l’estat, cadascú sap en quina mesura és responsable de la situació actual. Però la culpa també és nostra. Si no volem repetir els errors comesos fins ara, caldrà fer molta autocrítica. I molts polítics independentistes haurien de deixar pas a altres persones que estiguin més disposades a arriscar-se per assolir l’objectiu. Pensem-hi.

El fiscal vs. Trapero

Ahir vaig tenir com a música de fons de l’ordinador el judici bis del procés, aquesta vegada contra el major Trapero i altres dirigents dels Mossos. Gairebé tot el dia el va ocupar el fiscal interrogant Trapero, i el seu interrogatori encara no ha acabat. No sembla, però, que el fiscal busqui la veritat sinó que Trapero es despisti i digui allò que ell vol sentir. Preguntes molt llargues i rebuscades, sovint poc concretes i farcides de falses afirmacions com si fossin fets comprovats, i quan la resposta de Trapero no agradava al fiscal aquest intentava tallar-lo. Veurem com continua el judici, però el que vaig veure ahir no em va agradar gens. Tot sembla indicar que el disseny de la condemna ja el tenen fet, i que tota aquesta farsa només servirà per intentar justificar una pena llarga de presó.

Dues consideracions finals: no em va sorprendre gens que la presidenta del tribunal deixés fer al fiscal sense interrompre’l, quan al meu entendre tocava cridar-lo a l’ordre; però jutgessa i fiscal juguen a la mateixa lliga, i això explica una certa complicitat entre ells. Sí que em va sorprendre que l’advocada defensora de Trapero no es queixés pels evidents excessos del fiscal durant el seu llarg interrogatori. Potser només es tracta d’una estratègia de defensa, així que ho deixo aquí. Ha sigut el primer dia d’un judici que també serà llarg, però pel que es va poder veure ahir tot plegat no pinta gaire bé pel major Trapero.

L’abstenció d’Esquerra

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de gener de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.947 de La Veu de l'Anoia)

Alguns semblen haver oblidat que el pacte per a la investidura de Sánchez es va tancar entre el PSOE i UP dos dies després de les eleccions. Ho recordo perquè veient el tractament informatiu que des d’aquella data s’hi ha donat, podria semblar que l’acord s’hagués fet amb Esquerra, i evidentment no és així. Però per tirar endavant aquell pacte d’investidura, en clau espanyola, era imprescindible també que alguns diputats s’abstinguessin, i aquesta tasca l’ha fet Esquerra. Esquerra sempre podrà dir que ells no han votat a favor del nou govern, i formalment tindran raó, però ja no podran negar que són igualment responsables del que faci el nou govern a partir d’ara.

Esquerra tenia els escons necessaris per fer aquest paper diguem-ne de comparsa, i estava disposat a fer-lo, de la mateixa manera que si els escons imprescindibles els hagués tingut un altre partit, aquesta tasca l’hagueren fet uns altres. La política té aquestes coses, i de vegades et trobes que has de fer uns paperots galdosos. Però quan finalment decideixes fer allò que mai t’haguessis imaginat que faries, has d’estar preparat, també, per entomar la crítica, i Esquerra no sembla disposada a pagar aquest peatge polític.

Hi ha qui considera que tenint bones relacions amb Espanya, a Catalunya ens anirà bé, però la solució del nostre conflicte no vindrà d’Espanya sinó a pesar d’Espanya. Els partits del pacte de Madrid han fixat les seves prioritats en claus espanyola i social, deixant en segon terme les reivindicacions nacionals de Catalunya. Un pacte que pot esquerdar el govern català, amb el trencament de la coalició i la convocatòria d’eleccions anticipades. Ara cal aprofitar el que es pugui (peix al cove), i encara que només serveixi per millorar rodalies, millor això que res. Però hem de ser conscients que aquest pacte no ajudarà a resoldre el nostre conflicte polític, i potser tampoc el problema de rodalies.

El pacte amb el PSOE l’ha fet Esquerra, no pas el govern de Catalunya, i això vol dir que no es pot oferir res en nom del govern de Catalunya sinó només en nom d’un dels partits que en formen part. I donant a entendre que es negociava en nom del Govern, Esquerra ha relliscat. I convé recordar-ho ara perquè quan comencin els incompliments habituals de la metròpoli, el Govern no en serà responsable sinó només aquells que han facilitat la investidura de Sánchez. Amb tot el dret a fer-ho, només faltaria. Per cert, Esquerra ha optat per una abstenció amable, però el seu líder Junqueras seguirà tancat a la presó.

Polítics indecents

A tot arreu hi ha gent de bona fe i honesta, persones que compleixen els seus compromisos. Però en el món de la política, per desgràcia, d’aquestes n’hi ha ben poques. No estic insinuant que tots els polítics siguin persones mancades d’una mínima decència, però sí que, dissortadament, molts polítics són uns perfectes indecents. Les conseqüències de les seves indecències les paguem els ciutadans que els hi garantim un sou més que generós, i hem de patir les conseqüències de la seva gestió. És indecent el polític que promet unes coses i després en fa unes altres justament oposades. No és decent el polític que assegura que, si guanya les eleccions, no prendrà determinades mesures, i quan accedeix al càrrec i té signatura al BOE —o al DOG o a qualsevol altre butlletí oficial— el primer que fa és exactament allò que va prometre que no faria mai. Si repassem amb una mica d’esperit crític les decisions dels polítics que ens governen o ens han governat veurem que pocs se’n salven, i els partits polítics als quals pertanyen els governants indecents són igualment responsables d’aquesta manca de decència. Si busquem una mica trobarem casos d’aquests a totes les administracions territorials, començant pels ajuntaments i acabant per dalt de tot. Aquestes situacions resulten molt frustrants, i als ciutadans només ens queda l’opció de fer una protesta pública i el càstig de no tornar-los a votar mai més. La primera vegada que un polític o un partit polític ens enreda és, òbviament, culpa seva; la segona vegada que el mateix polític o partit polític ens aixeca la camisa ja podem dir que la culpa és nostra, per rucs. Siguem, doncs, mínimament coherents i actuem en conseqüència: no els tornem a votar, no s’ho mereixen.

Espanya ja té president

Finalment Pedro Sánchez s’ha sortit amb la seva, i ha pactat pels pèls la seva investidura. Presidirà el primer govern de coalició d’Espanya des dels anys trenta del segle passat, i el més d’esquerres de la democràcia. Tot sembla indicar, però, que aquesta legislatura tornarà a ser una legislatura curta. La poca cultura política de la coalició acabarà xocant amb tot un seguit de compromisos amb massa gent molt diferent, amb interessos polítics molt contraposats. Respecte a Catalunya, aquest govern no resoldrà el conflicte; tothom sap que, si es vol resoldre, de solució només n’hi ha una, i es diu referèndum d’autodeterminació. La manca d’idees polítiques dels unionistes (ara d’esquerres, abans de dretes, però tots tallats pel mateix patró anticatalà) conduirà sense cap mena de dubte a una continuació de la deriva judicial. La vicepresidenta espanyola no ha tardat ni vint-i-quatre hores a recordar-nos-ho. Però és un govern legítim i se l’ha de deixar treballar. Ni que només servís per millorar el tema de rodalies ja el donaria per bo, però molt em temo que ni el peix al cove sabrem aprofitar. Els governs espanyols són culpables de moltes de les coses dolentes que ens passen a Catalunya, però els dirigents polítics catalans tampoc han demostrat que se’ls pugui tenir confiança. Aquest país, Catalunya, necessita amb urgència polítics nous amb idees noves, sense lligams amb el passat. Els que han governat fins ara ja han demostrat la seva gran incompetència, i no es mereixen una segona oportunitat.

Els Pirineus com a frontera judicial

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 de desembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.945 de La Veu de l'Anoia)

A les altes instàncies judicials del sud dels Pirineus tot sovint es prenen decisions equivocades en forma de sentència, més basades en el patriotisme estomacal de molts dels membres d’aquests tribunals que en els principis d’una democràcia consolidada i el sentit comú. Són ja uns quants els casos en els quals la justícia més independent, més imparcial i més endreçada de més amunt dels Pirineus ha hagut de corregir i posar en evidència algunes decisions forassenyades de la justícia espanyola. Les plantofades judicials que des d’Europa s’estan infligint al sistema judicial espanyol tardarem anys a oblidar-les, però el cas de Comín, Junqueras i Puigdemont, dissortadament, no crec que sigui l’últim.

A Espanya es conculquen drets democràtics bàsics amb una sorprenent impunitat, i molt especialment quan es tracta d’episodis relacionats amb el conflicte polític català. De resultes de tot això a Espanya hi ha presos polítics, i també persones que s’han hagut d’exiliar a la recerca d’una justícia imparcial que no troben a les instàncies judicials espanyoles. Els perjudicats no són només els protagonistes polítics del procés sinó que en aquestes situacions personals tan lamentables s’hi troba gent que no es dedica a la política. Els fets recents ens demostren que a les altes instàncies judicials espanyoles (AN, TS i TC) la separació de poders brilla per la seva absència, i la composició d’aquests organismes és més que qüestionable. Dit en altres paraules, la cúpula estatal disposa de tribunals polítics sempre oberts a defensar la unitat de la pàtria espanyola per davant de tot, i això es tradueix en una causa general contra l’independentisme català.

Per entendre millor el problema cal fer-se tres preguntes senzilles. És il·lícit declarar-se independentista? És delicte convocar un referèndum d’autodeterminació? És jurídicament qüestionable treballar políticament amb aquests objectius? Al meu entendre i sense cap mena de matís, la resposta a aquestes preguntes és no. Alguns jutges i fiscals, però, opinen el contrari, i les conseqüències de les seves decisions estan a la vista de tothom: la condemna a un segle de presó per a un grup de catalans, polítics i no polítics. És d’esperar, però, que gràcies a la justícia més endreçada de més amunt dels Pirineus la pena efectiva quedarà en molt menys. Això sí, mentrestant les autoritats espanyoles els tenen segrestats, com diuen alguns quan es refereixen a diputats electes que no poden exercir la tasca política per a la qual han estat elegits.

Bon any 2020!

Potser fa de mal dir que l’any 2020 pugui ser millor que el 2019, però no m’estaré de desitjar-ho. Posats a destacar aspectes positius, avui falten menys dies perquè Catalunya esdevingui un estat independent; sempre que una majoria de catalans ho continuï desitjant, és clar. I també falten menys dies perquè els presos polítics segrestats per l’estat puguin tornar a casa seva. I falten menys dies perquè tornin els exiliats. Ara bé, cal ser realistes i acceptar que en aquest sentit d’Espanya no es pot esperar res de bo. Qualsevol progrés en la gestió política de les reivindicacions del món independentista s’assolirà gràcies a les pressions polítiques i judicials provinents de l’exterior. I això és una tasca dura, llarga i que requereix molta paciència. Però ens en sortirem, és clar que ens en sortirem. D’això no en tic cap dubte. Bon any a tothom.

La T-10

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 de desembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.943 de La Veu de l'Anoia)

La T-10 és la targeta de transport públic més utilitzada tant pels barcelonins com per les persones foranes que visiten la ciutat de Barcelona. Permet fer deu viatges en bus i/o metro, així com els transbords corresponents. És una targeta emesa per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), i això vol dir que no només depèn de l’Ajuntament de Barcelona sinó també d’altres administracions supra-locals. Actualment les decisions de l’AMB depenen de diversos partits polítics, i els salaris dels seus màxims dirigents superen amb escreix els 100.000 euros anuals que cobra l’alcaldessa Colau.

Feta aquesta necessària contextualització, l’AMB ha decidit reformular l’oferta dels títols de transport, i entre altres mesures ha eliminat la targeta de transport més utilitzada, la T-10. Bé, els polítics que ho han decidit no parlen d’eliminar la T-10 sinó de reorganitzar l’oferta, que per això són polítics i utilitzen el llenguatge ambigu que tots coneixem. Així, a la T-10 li han canviat el nom (ara es dirà T-Casual), n’han reduït les prestacions (només es podrà validar una vegada per viatge, és a dir, només la podrà utilitzar una persona per viatge) i l’han augmentat de preu, passant de 10,20 a 11,35 euros (11,3 per cent més).

Vist el rebuig gairebé unànime de les persones perjudicades per aquesta mesura tan desafortunada, resulta evident l’error de l’administració que ha pres aquesta decisió, com passa sovint amb moltes decisions preses des d’un despatx i no sobre el terreny. Ara caldrà veure si els polítics i els dirigents de l’AMB rectifiquen o, com passa habitualment en aquests casos, persisteixen en l’error. Possiblement els càlculs que estan fent els polítics és que com que falten més de tres anys per a les pròximes eleccions municipals, llavors la gent ja haurà assumit el nou sistema i no els castigarà a les urnes. Veurem què passa.

Un objectiu lloable de les administracions públiques és que ens oblidem del cotxe i utilitzem el transport públic. Ara bé, castigar d’aquesta manera els usuaris habituals de la T-10 pot produir l’efecte contrari. Amb un exemple s’entendrà millor. Una família amb tres fills que vulgui pujar al Tibidabo fins ara en tenia prou amb una targeta T-10 (cinc viatges d’anada i cinc de tornada, total 11,20 euros). Ara necessitarà una T-Casual per a cada membre de la família (11,35 x 5 = 56,75 euros), cinc vegades més. Se’ns està convidant a anar-hi en cotxe? És ben cert que amb aquestes targetes es poden fer més viatges, però en molts casos no s’aprofitaran.

Què en quedarà de la cimera del clima?

Quan es va posar en evidència que Xile tenia dificultats per organitzar la cimera mundial del clima, Pedro Sánchez, amb un objectiu utilitarista pels seus interessos polítics, es va oferir a fer-la a Espanya. Estava convençut que en trauria un rèdit polític però, vistos els nuls resultats obtinguts, no en traurà res de positiu. Un cop la cimera s’ha acabat, amb un balanç que, sent molt generosos, només podem qualificar de gran fracàs de la diplomàcia, Sánchez i el govern espanyol han quedat en evidència, ja que, com a amfitrions i participants actius de la reunió, alguna responsabilitat devien tenir. Al principi de la cimera Sánchez hi treia el cap i es fotografiava amb els delegats, però a mesura que s’intuïa que allò acabaria malament Sánchez va desaparèixer d’escena i va traspassar la gestió del fracàs a gent del seu equip ministerial. Què en quedarà de la cimera del clima de Madrid? A banda de la visita mediàtica de Greta Thunberg, poca cosa més. Aviat ni se’n parlarà. I vistes les necessitats imperioses de reduir les emissions i les expectatives que s’havien creat entorn d’aquesta trobada, tot plegat resulta lamentable.

Sánchez diu que farà un truc a Torra

Com a bon dirigent polític espanyol, Sánchez és al·lèrgic a tot el que vingui de Catalunya, i és per això que durant molt temps a Torra no li ha agafat el telèfon. Ara diu que aviat li trucarà, però perquè ningú se senti ofès trucarà també als disset presidents autonòmics espanyols. Malament rai quan una trucada telefònica s’ha de fer pública abans que la trucada tingui lloc, com volent demanar permís a la societat espanyola per un fet tan greu com és agafar el telèfon i marcar les nou xifres del destinatari.

Si Sánchez hagués tornat la trucada a Torra sense més, molts espanyols s’haurien emprenyat, però si l’inclou en una ronda de trucades als presidents autonòmics, aquesta trucada potser passarà més desapercebuda. Malament anem quan Sánchez s’ha de justificar per fer una simple trucada. Hem passat del nefast cafè para todos, a la ridícula llamada para todos.

Per acabar, no em puc estar de destacar l’oportunisme infantiloide d’alguns polítics catalans que ni han esperat que la trucada es produís per posar-se la medalla per aquest anunci de trucada. Estem en males mans, aquí i allà. Genteta.

Sanitat privada vs. sanitat pública

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de novembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.941 de La Veu de l'Anoia)

A Catalunya tenim una llarga tradició de ser atesos a les mútues privades, fins al punt que molta gent, davant d’un problema de salut, ni tan sols es planteja la possibilitat d’anar a un hospital públic. En aquest article no mencionaré noms d’establiments, públics i privats, però segur que el lector en té uns quants al cap i es pot sentir identificat amb aquests comentaris. El fet és que, sortosament, un bon percentatge de catalans només utilitza la sanitat privada. I dic sortosament perquè si de cop i volta tota aquesta gent anés a la pública, el sistema quedaria col·lapsat per excés de demanda.

Abans era partidari de la sanitat privada, però d’uns anys ençà defenso molt la pública. Abans pagava una assegurança privada i sabia que si un dia ho necessitava —sortosament no ho he necessitat mai— podria ingressar en un hospital privat, tenir la meva habitació individual i un càtering que tal vegada és una mica millor que el de la sanitat pública, tot i que pel que he anat veient aquí i allà això no sempre és així. Mai m’havia plantejat la vàlua professional del personal de la sanitat privada, ni els seus mitjans tècnics, ni la ràtio de personal d’infermeria per malalt ingressat, ja que donava per suposat que seria similar al nivell que et trobes a la sanitat pública. Després he sabut que no sempre és així, i he vist casos de malalts de la privada que quan es complicaven les coses eren derivats a la sanitat pública, suposo que per estalviar diners, o per una incapacitat tècnica per gestionar correctament segons quines patologies massa complicades.

He pogut comparar els dos sistemes, les instal·lacions, com treballen els seus professionals, els temps d’espera i les incomoditats inevitables que pateixen els malalts i els seus acompanyants, i no veig massa diferència entre un sistema i l’altre. I és que el principal problema d’una persona malalta que ha d’anar a un hospital per ser atesa per professionals de la salut no són els petits o no tan petits detalls diguem-ne secundaris sinó la mateixa malaltia. Si una persona pensa que té un problema greu de salut no es planteja el càtering de l’hospital sinó la qualitat professional i humana dels professionals que la tractaran. I si el problema que l’amoïna més és què menjarà per dinar potser vol dir que la seva malaltia no és tan greu com pensa. La conclusió és que s’ha de potenciar el millor servei de la sanitat pública que paguem entre tots, sempre coexistint amb la sanitat privada per aquelles persones que opten per aquesta via.

Propietat privada

Escoltant determinats activistes del món de les esquerres més esverades, bàsicament comuns i cupaires, podria semblar que la defensa de la propietat privada —un dels puntals de la nostra societat— fos un dret que ja ha deixat d’existir. Per defensar en veu alta els propietaris de determinades propietats immobiliàries et miren malament i tot, com si els propietaris no paguessin els corresponents impostos o, encara pitjor, com si haguessin pagat les propietats amb diners robats. El fet és que per a una part de la nostra societat, una part relativament petita, tot s’ha de dir, gaudir d’una propietat immobiliària gairebé és sinònim de delinqüència, o així es pot deduir escoltant les seves abrandades prèdiques socials plenes de demagògia barata. No cal dir, però, que aquestes persones es passen immediatament a l’altra banda del taulell i deixen de criticar els propietaris privats tan bon punt elles mateixes accedeixen a una propietat privada, encara que sigui per mitjà d’un crèdit hipotecari. Llavors et trobes que de cop i volta s’han convertit en grans defensors d’allò que fins al dia abans criticaven.

Política lingüística: PSOE = PP/Vox

Escoltant el senyor Iceta, la senyora Granados, el senyor Zaragoza i altres directius de la franquícia catalana del PSOE sobre el nou posicionament dels socialistes respecte a la llengua catalana, ara ja ha quedat clar que el gir lingüístic socialista cap al PP/Vox és la posició comuna dels membres del politburó de la franquícia catalana, i coincideix amb la doctrina de facto de la casa central del carrer Ferraz de Madrid. El PSOE busca desesperadament els votants orfes de Ciudadanos, i ha optat per no dissimular més i posar negre sobre blanc un gran menyspreu a la llengua pròpia de Catalunya, una opció que en segons quins llocs tothom sap que sempre dóna vots. Alguns socialistes, poquets, potser s’enfadaran i es donaran de baixa del partit, però la gran majoria mirarà cap a una altra banda. D’això se’n diu disciplina de partit.

El mur de Berlín i altres murs

(L’article original en versió paper es va publicar el 15 de novembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.939 de La Veu de l'Anoia)

Fa trenta anys va ser enderrocat el mur de Berlín, una infraestructura que fins al dia abans de la seva caiguda semblava que no cauria mai. Fins poc abans del col·lapse comunista, els presidents del politburó del partit únic alemany, Honecker i Krenz, defensaven la utilitat del mur i la vigència del comunisme, i asseguraven que aquella gàbia no s’obriria mai. Doncs bé, a partir de la caiguda del mur va sorprendre la facilitat amb la qual tota aquella enganyifa del comunisme es fa desfer com un terròs de sucre.

S’ha de tenir molta barra per batejar una d’aquelles gàbies, l’Alemanya oriental, com la República Democràtica Alemanya quan, òbviament, de democràtic aquell país no en tenia res. Si el balanç que ens ha deixat el comunisme no fos tan greu i inhumà semblaria una broma de mal gust. Un detall significatiu demostra que els extrems es toquen: durant la dictadura franquista a Espanya els homosexuals eren empresonats, però als països comunistes també, encara que a alguns progres no els agrada que es recordi.

Aquell mur, a diferència d’altres murs que s’han construït posteriorment, tenia una particularitat, i és que no servia per impedir l’entrada de la gent de fora sinó per impossibilitar que sortís la gent del país. Les autoritats de l’època no devien estar gens convençudes de les bondats del sistema comunista, quan s’impedia que la població abandonés aquell suposat paradís. Tot això avui pot semblar inversemblant, però aquells episodis tan desgraciats tardaran molts anys a oblidar-se.

Ara els murs construïts pels estats a les línies frontereres no hi són per impedir que la gent marxi sinó per dificultar l’entrada d’estrangers. D’aquestes vergonyoses infraestructures a Europa i fora d’Europa se n’han construït unes quantes, i són la prova del cotó del fracàs més absolut de la política mundial. Els dirigents polítics del tercer món no són capaços de garantir a la seva població l’accés a unes mínimes condicions de vida, i a la gent només li queda l’opció d’intentar votar amb els peus.

Les persones que tenen la desgràcia de viure en països pobres no tenen com a fita el comunisme que ens pretenien vendre quan hi havia el mur de Berlín sinó el sistema lliure i democràtic dels països que ara es protegeixen amb els nous murs. Tots els dirigents mundials són responsables d’aquesta situació, uns per impedir i/o no fomentar unes mínimes condicions de vida als països del tercer món, i els altres per no impedir amb els mitjans que disposen que aquestes situacions tan injustes s’eternitzin.

Arran i els drets humans

Núria Martí, portaveu nacional d’Arran, i qui diu Arran diu la CUP, va dir dissabte a TV3 que la seva organització no creu en els drets individuals de les persones i, per tant, no els pot defensar. Per Arran, i qui diu Arran diu la CUP, només són legítims els drets col·lectius. I encara que no ho va dir, va deixar entendre que és la gent d’Arran, i qui diu Arran diu la CUP, qui decideix quins són els drets col·lectius a defensar. Des d’un plantejament mínimament democràtic de la societat és fàcil d’entendre que hi hagi tanta gent que escoltant aquestes bestieses antidemocràtiques no tingui massa simpatia per aquesta opció política.

Franco i el franquisme

(L’article original en versió paper es va publicar el 31 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.937 de La Veu de l'Anoia)

Quaranta-quatre anys després del seu enterrament, i com si fos un acte més de la campanya electoral del PSOE, el cadàver del dictador Franco s’ha canviat de lloc de manera gens discreta. El trasllat no s’ha fet amb els honors de 1975 però sí amb una gran parafernàlia i una cobertura televisiva que estaven fora de lloc. L’exhumació s’hauria pogut fer discretament, de nit, i anunciar-la un cop feta, però Sánchez va optar per treure’n profit electoral. L’han tret del Valle de los Caidos, a Cuelgamuros, i l’han traslladat al cementiri de d’El Pardo, dos indrets pertanyents al patrimoni públic i que només estan separats per 30 km. Així, les visites dels nostàlgics del franquisme al nou lloc d’enterrament no desapareixeran.

El trasllat va ser una operació de màrqueting dissenyada fins a l’últim detall per a lluïment del govern en funcions presidit per Pedro Sánchez, el qual amb aquest gest pretén guanyar vots per poder seguir governant després de les eleccions del 10 de novembre. Se’ns ha dit que el cost del trasllat era d’uns seixanta mil euros, però veient els mitjans aeris i terrestres i els funcionaris utilitzats segur que ens ha costat bastant més. Sigui com sigui, el cadàver de Franco ja no és al Valle de los Caidos. Molta gent pensa que ja era hora, com si s’haguessin tret un pes de sobre. Però el gest de Sánchez s’ha limitat a canviar de lloc una mòmia. El franquisme, però, segueix vigent.

El problema no és tant el lloc on Franco es troba enterrat sinó la dificultat d’enterrar el franquisme residual que a la mort del dictador no va desaparèixer de les institucions espanyoles. Llavors hauria fet falta una depuració a fons de l’exèrcit, la policia, la justícia, la fiscalia, etc. S’imposava la desaparició dels tribunals franquistes com el TOP, ara anomenat AN. Però no es va fer. Ni Sánchez ni cap dels seus antecessors, del PSOE i del PP, han considerat mai seriosament la possibilitat de desterrar el franquisme de les institucions. El fet és que quaranta-quatre anys després de la mort de Franco i a partir d’una transició política mal feta, el franquisme segueix vigent.

D’exemples de la vigència del franquisme a Espanya en tenim a dojo. Només cal veure amb quina manca d’intel·ligència a Madrid segueixen tractant el conflicte polític català. O el menyspreu de les institucions espanyoles a la normalització de l’ús del català. O, sense anar més lluny, com ha anat el judici del procés, i amb quina violència està reaccionant Espanya a les queixes per una sentència totalment injusta.

El president de tots

Com que el món unionista no disposa d’arguments sòlids per defensar la seva postura política davant de l’opció independentista majoritària, s’ha posat de moda criticar el president Torra per suposadament no ser el president de tots els catalans, sinó només de la meitat dels catalans, és a dir, dels catalans independentistes. Aquest és un argument tan feble que no hi hauríem de dedicar ni un minut. Però avui faré una excepció i li dedicaré un minut.

Torra és, òbviament, el president de tots els catalans, l’hagin votat o no, de la mateixa manera que Sánchez és el president de tots els espanyols, siguin o no de la seva corda política. Així funciona la democràcia, i no caldria dir res més. Però posats a filar prim, jo mateix, sense anar més lluny, considero que el president legítim de Catalunya hauria de ser Puigdemont. Torra ocupa el càrrec precisament perquè a Puigdemont Espanya li va impedir ser-ho, tot i disposar dels vots necessaris.

Senyores i senyors unionistes, cal saber perdre. Si no us agrada que Catalunya tingui un president independentista ho teniu ben fàcil, a les pròximes eleccions al Parlament voteu les franquícies del PP, Cs o PSOE, i reseu-hi un parenostre perquè disposin dels vots suficients per presidir la Generalitat. A mi no m’agradaria gens que això passés, però mai diria que el candidat unionista no és el president de tots els catalans, de la mateixa manera que no ho vaig dir quan Maragall i Montilla van presidir la Generalitat.

Venjança en forma de sentència

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.935 de La Veu de l'Anoia)

Que l’independentisme és una operació de risc s’ha tornat a posar en evidència amb la sentència del procés. Un dia de presó pels fets jutjats ja hauria estat excessiu, i la sentència parla d’un segle de presó. A Madrid s’ha perpetrat la venjança d’un estat que no admet la discrepància, i la sentència posa en evidència que per exercir la venjança s’han utilitzat, també, les mentides dels funcionaris públics. Així, veient com s’ha desenvolupat el judici, amb un munt d’irregularitats que algun tribunal més seriós que els d’aquí necessàriament haurà de substanciar, podem dir que aquest no ha estat un judici just. Algú l’ha anomenat un judici-farsa, ja que el càstig als independentistes catalans estava decidit abans de començar el judici.

Quan es tracta del conflicte català, a Espanya no existeix la separació de poders, i això significa que els poders de l’estat actuen perfectament coordinats en contra de la voluntat majoritària dels catalans. Alguns, equivocadament, d’això en diuen democràcia. Estava cantat que els grans poders de l’estat havien decidit que la sentència havia de ser dura, i així ha estat. S’ha buscat que en els pròxims anys cap dirigent del món independentista torni a organitzar un altre referèndum. Se’n sortiran?

Ara es posaran en marxa els recursos, però fa de mal dir com i quan pot acabar aquest disbarat judicial. Tot indica que es necessitaran anys per arribar al final d’aquest malson. Avui molts polítics espanyols brinden amb cava, o amb patxaran, i la majoria dels jutges de les altes instàncies judicials també se suma a la gran festa unionista. També brinda el nét polític del dictador, el qual va mostrar en públic una vergonyosa complicitat amb les forces de seguretat que l’1 d’octubre del 2017 es van dedicar a atonyinar catalans amb una violència inusitada, uns fets que la justícia hauria de condemnar.

Les reivindicacions dels independentistes catalans només es poden resoldre a les urnes, i els unionistes espanyols saben perfectament que amb aquesta venjança en forma de sentència no només no es resol el conflicte sinó que s’agreuja. En una democràcia, votar sobre el futur dels seus ciutadans no pot ser mai un acte delictiu, diguin el que diguin les lleis, els polítics i els jutges d’aquesta atrotinada democràcia. Espanya, formalment, ha guanyat aquesta primera etapa judicial, però alhora ha perdut per a la causa unionista uns quants catalans més que es troben cada dia més allunyats d’un estat gens respectuós amb la discrepància política dels seus ciutadans.

Sense precs, sense preguntes i sense respostes al ciutadà

Aquests dies que es parla tant dels cops de porra i altres agressions de la policia als ciutadans catalans, caldria parlar també d’un cop de porra simbòlic contra la ciutadania del nostre districte, Sarrià-Sant Gervasi. Resulta que fins ara, i des de fa molts anys, abans dels consells plenaris del districte es feia una sessió de preguntes i respostes batejada com Audiència Pública. La gent preguntava i l’equip de govern contestava o, si més no, ho intentava. I acabats els precs i preguntes, començava el Consell Plenari. Doncs bé, a partir del Plenari convocat per demà, el públic ja no podrà preguntar, ja que la Junta de Portaveus així ho va decidir per majoria. L’excusa que donen els membres de l’equip de govern per justificar aquest menysteniment al ciutadà és que ells vetllen pels nostres interessos, i amb aquesta mesura volen facilitar la conciliació familiar. Vaja, que se’ns tracta com si els veïns del districte fóssim pàrvuls de P3. Maco, oi? Però com que la majoria de les persones que promouen aquesta censura són tan intel·ligents com els que hi van votar en contra, un pot intuir que aviat s’adonaran de l’error, rectificaran i demanaran disculpes al veïnat per aquesta relliscada. Això és si més no allò que esperem molts veïns que amb aquesta decisió ens sentim poc respectats.