Aquest article s’estructura en dues parts. Avui parlarem de la credibilitat de CiU, la coalició guanyadora a les darreres eleccions. Demà passat ho farem sobre els altres partits amb representació al Parlament; és a dir, els que van perdre aquelles eleccions.
Des de la seva fundació a Montserrat a meitat dels anys setanta CiU no ha abandonat mai l’ambigüitat calculada ni que els hi demanessin de genolls. Penso que després de més de trenta anys potser ja començaria a ser hora d’anar concretant una mica més el projecte polític. Crec que ja entrats al segle XXI seria bo que des de Convergència ens expliquessin quin és el futur que a mig i llarg termini ens proposen per a Catalunya. És més del mateix? O potser hi ha una segona fase del projecte que se’ns intenta amagar? Per l’autor d’aquest blog més ambigüitat és equivalent a menys credibilitat.
Allò de l’enganxina de la Casa Gran del Catalanisme que van posar a la porta de la seu central de Convergència a l’Eixample de Barcelona hi ha poca gent que ho entengui. Ni tan sols ho entenen molts dels propis militants convergents. Ho sé del cert perquè en conec bastants i m’ho diuen sense embuts. Com a ocurrència d’un becari del departament de màrqueting electoral del partit potser va estar bé però aquesta mena d’acudits està renyida amb la seriositat que t’esperes d’un partit polític amb una llarga experiència al govern de Catalunya i una reconeguda vocació de tornar-hi el més aviat possible.
Darrera hora: sembla ser que sí, que volen començar a deixar de banda l’ambigüitat que, per altra banda, tan bons resultats els ha donat durant l’època Pujol. Cullell, ex quasi tot al partit durant el pujolisme i que després d’uns anys de silenci torna a tenir cadira a la cúpula de Convergència, va declarar fa uns dies en una entrevista a El Periódico que el que toca ara és la sociovergència. Així, pel broc gros, sense cap mena de matisació. Toca això i punt. No he llegit cap desmentit per part d’altres dirigents del partit, i això sí que és mullar-se doncs hi ha silencis que són molt cridaners.
Però si realment el que toca és la sociovergència estic segur que molts votants convergents de tota la vida es començaran a buscar una alternativa electoral de cara els propers comicis. No costa gaire d’entendre: el votant socialista no vol que governi Convergència, i el votant convergent no vol que governi el PSOE. I fixeu-vos en el petit –o no tan petit- detall de l’ordre de les paraules que defineixen l’invent de la sociovergència: primer el socio i després la vergència. Simptomàtic?
Quan l’actual Banco Santander es deia Santander Central Hispano quedava clara la prioritat del senyor Botín. Primer Santander, després la resta. Resta que, per cert, va desaparèixer més ràpid que un carmel a la porta d’una escola. Doncs és això el que volia dir. La sociovergència ens portaria aviat la sociovergència, i d’aquí al socialisme només hi hauria un pas. I això ja sabem el que és, és precisament el que tenim ara. És això és el que vol el senyor Cullell? I per què ens proposa arribar-hi per estranyes dreceres?
Des de la seva fundació a Montserrat a meitat dels anys setanta CiU no ha abandonat mai l’ambigüitat calculada ni que els hi demanessin de genolls. Penso que després de més de trenta anys potser ja començaria a ser hora d’anar concretant una mica més el projecte polític. Crec que ja entrats al segle XXI seria bo que des de Convergència ens expliquessin quin és el futur que a mig i llarg termini ens proposen per a Catalunya. És més del mateix? O potser hi ha una segona fase del projecte que se’ns intenta amagar? Per l’autor d’aquest blog més ambigüitat és equivalent a menys credibilitat.
Allò de l’enganxina de la Casa Gran del Catalanisme que van posar a la porta de la seu central de Convergència a l’Eixample de Barcelona hi ha poca gent que ho entengui. Ni tan sols ho entenen molts dels propis militants convergents. Ho sé del cert perquè en conec bastants i m’ho diuen sense embuts. Com a ocurrència d’un becari del departament de màrqueting electoral del partit potser va estar bé però aquesta mena d’acudits està renyida amb la seriositat que t’esperes d’un partit polític amb una llarga experiència al govern de Catalunya i una reconeguda vocació de tornar-hi el més aviat possible.
Darrera hora: sembla ser que sí, que volen començar a deixar de banda l’ambigüitat que, per altra banda, tan bons resultats els ha donat durant l’època Pujol. Cullell, ex quasi tot al partit durant el pujolisme i que després d’uns anys de silenci torna a tenir cadira a la cúpula de Convergència, va declarar fa uns dies en una entrevista a El Periódico que el que toca ara és la sociovergència. Així, pel broc gros, sense cap mena de matisació. Toca això i punt. No he llegit cap desmentit per part d’altres dirigents del partit, i això sí que és mullar-se doncs hi ha silencis que són molt cridaners.
Però si realment el que toca és la sociovergència estic segur que molts votants convergents de tota la vida es començaran a buscar una alternativa electoral de cara els propers comicis. No costa gaire d’entendre: el votant socialista no vol que governi Convergència, i el votant convergent no vol que governi el PSOE. I fixeu-vos en el petit –o no tan petit- detall de l’ordre de les paraules que defineixen l’invent de la sociovergència: primer el socio i després la vergència. Simptomàtic?
Quan l’actual Banco Santander es deia Santander Central Hispano quedava clara la prioritat del senyor Botín. Primer Santander, després la resta. Resta que, per cert, va desaparèixer més ràpid que un carmel a la porta d’una escola. Doncs és això el que volia dir. La sociovergència ens portaria aviat la sociovergència, i d’aquí al socialisme només hi hauria un pas. I això ja sabem el que és, és precisament el que tenim ara. És això és el que vol el senyor Cullell? I per què ens proposa arribar-hi per estranyes dreceres?
9 comentaris:
convergir.
(Del lat. convergĕre).
1. intr. Dicho de dos o más líneas: Dirigirse a unirse en un punto.
2. intr. Dicho de los dictámenes, opiniones o ideas de dos o más personas: Concurrir al mismo fin.
3. intr. Mat. Dicho de una sucesión: Aproximarse a un límite.
===================================
Esta es la línea que ha seguido Convergencia según la RAE.
Pués acerquémosno a su contenido obviando a Unió Democrática:
Dirigirse a un punto. Seguramente el objetivo debe ser lo concerniente a Catalunya.
Concurrir con el fín primordial de los intereses de Catalunya.
Bueno, pués nada de eso ha sido la trayectoria de CiU mientras estuvo en el gobierno de la Generalitat. Su objetivo era el mantenimiento en el Gobierno, a costa de la pérdida de dignidad de la nación catalana. Con la ayuda de sus socios de Unió y sus actos de gobierno y ayudando a la gobernabilidad del partido de turno en Madrid, se llevaban los votos de la derecha moderada.
En estos momentos se viven las mismas situaciones pero con protagonismos y actores diferentes.
A todos los participantes en el tripartito les une unicamente sus intereses en preservar el actual Gobierno y al PSC además, sus intereses con.... prioridad en Madrid.
Tots els partits miren pels seus interessos. Convergència no és un bloc monolític sinó una "convergència" d'idees de centre. D'aquí que podem trobar des de social-demòcrates fins liberals, passant per demòcrata-cristians. Aquesta amalgama, de vegades incompatible (liberals versus social-demòcrates) fa que el missatge o els objectius no siguin clars.
Crec, tal com diu Sala-Martín, que CiU representa una bona part de "l'esperit català", de la "classe mitjana catalana" i sociològicament és així, no per situació en l'eix polític "dreta-esquerra" sinó en el que seria "la forma de ser", el tarannà.
Crec que els polítics perden el temps cercant el sexe dels àngels o demanant la independència per al 2014. Mentrestant, els pocs (o molts) diners que es gestionen des de la Generalitat, es perden entre les milers d'escletxes de la trama burocràtica-partidista que tenim muntada.
Parlar de sociovergència és una bajanada. A quanta gent se li ha aplicat la "llei de la dependència" després de parlar-ne tant? Pots comptar...!
Abate Marchena i Artur,
Gràcies pels vostres comentaris. Jo crec que el problema principal de Convergència és que desaparegut Pujol del primer pla de l’escena política desapareix de fet el pujolisme, incloent-hi tot aquell catàleg d’ambigüitats calculades que els ha sigut molt efectiu en termes electorals però que ara s’hauria d’anar substituint per concrecions. Mas (i qui el substitueixi) no serà mai un Pujol bis. De Pujol només n’hi ha un i difícilment en sortirà un altre. Molts votants de CiU el que realment votaven era Pujol i ara se’ls ha de convèncer de que el pujolisme tal com s’ha viscut en aquests anys ha deixat d’existir. L’eslògan “després de Pujol, Convergència” està molt be però no tinc clar que el gruix de votants d’aquesta opció política ho hagi copsat. De fet, en conec molts que des de la retirada de Pujol es queden a casa i s’abstenen d'anar a votar.
Hi ha vida més enllà de Pujol. La qüestió és quina. Si vol continuar essent un 'all catch partie', haurà de continuar l'ambigüitat. Beneïda ambigüitat i bon retorn a la normalitat!
CiU guanya les eleccions, però genera antipatia a la política. Té individus que diuen una cosa i després en privat tenen una cara amable, un líder amb nul·la capacitat de poder-se refiar (trobo a faltar la gran crítica al pacte de CiU amb ZP).. el mateix mal de la resta de líders. El que un veu és que vol promulgar una casa gran però ben just pot tranquilitzar Unió. Per altra banda, tot i tenir inspiració liberal és un partit altament intervencionista quant el model de societat. La idea de Pujol, tant enyorada, del que havia de ser la societat catalana integradora, ha deixat pas a una visió felippuigcentrista sobre bons i mals catalans. Els seus comentaris sobre el castellà s'han entès així, com separadors i no pas integradors. Pujol va dir un cop que Òmnium fa una feina necessària però no suficient. La clau era fer pedagogia a la Feria de Abril, a les festes de tele Taxi, als instituts de l'extrarradi.
Jo no concep la ideologia dels partits com quelcom estàtic. Com a investigador la congruència s'ha de mesurar d'alguna forma, i en el nostre cas es mesura per la relació entre el que es pensa i el que es diu. La casa Gran fracassarà mentre la militància jove de determinats partits consideri que determinades persones són menys catalanes per x motius individuals, un principi no liberal impropi d'un partit liberal.
Àngel,
No sé si t’acabo d’entendre. M’estàs dient que “la normalitat” és el retorn al que hi havia abans dels tripartits?
+ + +
Andreu, gràcies per les teves reflexions que com sempre trobo molt interessants. Però estic segur que en escriure-les ja t’imaginaves que potser no las compartiria totes. Anem per parts:
- La primera part la trobo quasi perfecte. El “quasi” el poso perquè, al meu entendre, aquests aspectes que menciones es podrien aplicar a TOTS els grups parlamentaris, sense excepció.
- Dissortadament tots els partits tendeixen a l’intervencionisme. Però llegir que CiU és un partit “altament intervencionista” i dit precisament per segons qui, què vols que et digui? Em fa gràcia. Ho veig una mica com allò de “la paja en el ojo ajeno y la viga en el propio”. Només això.
- Felip Puig no és sant de la meva devoció. No ho ha sigut mai i encara et diré més, mai l’agafaria com a col·laborador de la meva empresa. Amb la seva desafortunada crítica sobre el baix nivell de català de l’actual president de Catalunya en Puig la va vessar. Un “calentón” poc rumiat o alguna cosa més? Tant se val. Poc després ho va retirar i va demanar disculpes. Si les disculpes eren sentides o forçades és un aspecte en el que no hi vull entrar. No m’agrada fer judicis d’intencions. Però dit això, exposar que el nivell de català de qui exigeix als seus empleats uns mínims determinats (cosa que per altra banda em sembla el més normal) és el que és i no el que hauria de ser no és altra cosa que una pura obvietat. I això ho veig tan obvi com que dir-ho per part d’un polític professional va ser un greu error. Això ho pot dir una persona anònima com jo però queda lleig que ho digui segons qui. Ara bé, que no se’m mal interpreti: llibertat d’expressió per a tothom, sí, i incloent-hi la llibertat d’equivocar-se, també.
- No puc estar gens d’acord sobre la teva definició del concepte congruència. Per a mi la congruència d’un polític, jutjada des de fora com ho fem ara nosaltres, no és la relació entre el que pensa i el que diu (això només ho pot jutjar ell) sinó entre el que diu i el que fa. El pensament (per sort) encara és lliure i cadascú coneix el seu. El que transmets als altres és el que dius i només tu saps si allò és el que penses. No és només un tema de semàntica, crec que vaig bastant més enllà.
Sí, estic d'acord amb el concepte de congruència, de fet la definició és la que tu dius. Un lapsus provocat per una diferència entre el que jo pensava i el que escrivia (en aquest sentit la incongruència és meva). Estic d'acord en la crítica general a tots els partits i de fet la meva crítica en l'actual moment polític és que potser per la situació de crisi hi ha massa gent que vol esdevenir salvador de molts mals, cosa que crec que només es supera fora de la política.
Respecte l'intervencionisme jo no dic que CiU ho sigui de forma innata, simplement diferencio entre una estratègia de promoció del catalanisme cívic en uns determinats àmbits favorables respecte d'uns altres. Dic que és intervencionista en el sentit de prendre part, quelcom que crec que pot ajudar com a partit però no ajuda per construir una casa gran... i ho feig comparant amb el període Pujol. Dit d'una altra manera, com a partit s'és intervencionista quan, per exemple, es vol promocionar la cultura catalana generant en l'imaginari col·lectiu una analogia entre allò que tu creus que representa millor el país i el que hi ha al voltant d'aquestes manifestacions. El mateix en les relacions empresarials, sempre m'han fet mal els sopars entre polítics i empresaris on a sobre s'ha de pagar per poder sopar amb el candidat de torn. És una altra forma d'intervencionisme del món polític respecte la societat civil i curiosament és antiliberal per principis. El meu model cívic i social és oposat, i crec que de fet CiU el podria representar: partir del fet que un partit no és propietari del bé i del mal. considerar que un partit no és quelcom tancat i on el militant i el polític mana sinó que un partit viu del que l'entorn li diu. Des d'aquest punt de vista un polític ha de ser un observador i pagar sopars/simposis/conferències i reunions culturals, econòmiques i empresarials, mai a la inversa.I per això crec que anem malament perquè a casa nostra, per la complexitat i varietat social, no estem apostant per aquest model sinó per una analogia de òmnium=nacionalista català=2/3 CiU 1/3 ERC (cosa que de fet no és intenció que sigui així però en bona mesura fa aquesta olor).
Benvolgut Andreu, crec que tu i jo anem més d'acord del que pot semblar al principi. Tu dius que no dius que CiU sigui intervencionista de forma innata, però jo sí que ho dic. Només aclareixo que això no és un monopoli de CiU sinó de tots els partits de l’arc parlamentari. Cada partit té les seves "religions" i els seus "dogmes" particulars, i intenten imposar-los als ciutadans. Els uns posen més l'accent en l'ecologisme, els altres en el catalanisme, els de més enllà en les polítiques mal anomenades socials (el nom donaria per a un debat molt llarg), aquells altres en la immigració. Sobre la intensitat dels dogmatismes que els partits volen imposar al ciutadà també s'hauria de diferenciar si es fan des del govern (en el mon ric i més endreçat, el nostre, sempre amb una certa pàtina de moderació) o des de l'oposició (lògicament més agosarats). Per entendre'ns, a Catalunya els que es poden permetre el luxe de ser més agosarats són la gent de "sitadans". Saben que mai manaran i poden proposar i prometre l'oro i el moro sense cap risc. La conclusió de tot això és que per a un liberal autèntic no hi ha ni hi haurà mai cap partit polític amb el que se senti còmode doncs amb més o menys intensitat tots pretenen “moldejar-nos”. En el fons tots són contraris al pensament autònom dels ciutadans, tots es creuem amb el dret d’imposar-nos les seves idees.
Sobre els sopars, aquí sento discrepar amb tu. Ni una cosa ni l'altre. Els sopars que cadascú es pagui els seus. Perquè els sopars que tu vols que paguin els partits polítics suposo que no se t'escapa que de fet els hauràs d’acabar pagant tu mateix via impostos, de la mateixa manera que tots els contribuents paguem allò tan hortera de l'autocar i el pic-nic que els partits ofereixen als que van als seus mítings per omplir el palau d’esports corresponent. És el mateix cas que els que exigeixen que se suprimeixin els peatges de les autopistes. Una proposta que queda molt bé de cara a la galeria però sempre ens amaguen la crua realitat que hi ha al darrera, i és que ara paguem el peatge només els que anem en cotxe i només cada cop que hi passem. Si els traguessin, els pagaríem tots (fins i tot els que no tenen cotxe) via impostos. La meva conclusió és que resulta molt més just que jo pagui els meus peatges i no que els meus fills (que no tenen cotxe) me’ls hagin de pagar a mi via l’IRPF. Doncs amb els sopars dels polítics amb els empresaris, els sindicalistes, els treballadors, els immigrants, els gais, els metges, els motards, etc. el mateix, que cadascú es pagui el seu sopar. Perdona l’extensió de la meva resposta.
Soscric tot el que comentes. Sobre els sopars, no crec que els hagin de pagar els partits, sinó els polítics de forma individual. És com qui va a un lloc enviat per la seva empresa o a motu propi.
Publica un comentari a l'entrada