(La primera part d’aquest article la trobareu aquí. Avui toca parlar de la credibilitat dels partits perdedors en les darreres eleccions).
La credibilitat de Ciutadans no em veig capaç de valorar-la. Aquesta gent semblen d’una altre galàxia. Ara tenen tres diputats a manera de parèntesis excepcional d’una estranya trajectòria política que sembla tenir com a fita la d’un permanent extraparlamentarisme. Però també podria ser que confongués els desigs amb la realitat.
La credibilitat d’Esquerra es troba ara mateix sota mínims, o millor dit sota zero. Res del que diuen o proposen resulta creïble. El mal que Carod i companyia han fet a aquest país en els darrers anys trigarà molt temps a oblidar-se. Carod fa temps que és el que se’n diu un home políticament amortitzat tot i que la definició potser no és la més adient ja que, en principi, només s’amortitza allò que abans ha donat un rendiment. Quin rendiment ha donat Carod a Catalunya o als catalans? Què li hem d’agrair? Per altra banda el seu successor al capdavant de la nova direcció del partit i soci seu fins fa quatre dies, Puigcercós, és más de lo mismo. Comèdia, pura comèdia. Puigcercós, només pel fet d’insistir tant en defensar aferrissadament a Vendrell, el seu recaptador de quotes pel partit amb mètodes més que dubtosos, ja queda ben retratat. I totes aquestes amenaces que fa darrerament no se les creuen ni els seus.
La d’Iniciativa és, per a mi, immesurable. Fa anys van optar amb tota legitimitat per anar d’escolanets dels socialistes i fan sempre tot allò que els ve marcat tant des del carrer Nicaragua de Barcelona com des del carrer Ferraz de Madrid. Cap responsabilitat, cap iniciativa pròpia a pesar de la marca que ara llueixen, res de res. Res a veure amb el que havia estat el PSUC.
La credibilitat del PP m’atreviria a dir que és bastant més alta que la dels altres partits. Ara que els jocs de Pequín encara estan calents jo els donaria sense dubtar-ho la medalla d’or de la credibilitat política. De tot l’arc parlamentari català els del PP són els que ho tenen més clar i mai s’amaguen d’explicar-ho a qui els vulgui escoltar. La seva prioritat i el seu únic i exclusiu interès és Espanya. En cas de conflicte entre Espanya i Catalunya (que n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà) tenen més clar que l’aigua cap on s’han de posicionar. Afortunadament tenen un suport electoral força limitat i semblen ser molt conscients que a Catalunya no poden aspirar a massa més.
La del PSc(PSc-PSOE) me la reservo per quan es conegui la seva reacció i les mesures que prenguin, si es que en prenen alguna, a partir del moment en que el Tribunal Constitucional tombi l’Estatut. Convé no oblidar que el TC tombarà l’Estatut a instàncies, entre d’altres, dels propis socialistes, que van presentar els seus recursos sense donar la cara, com si diguéssim per la porta del darrera, utilitzant per aquesta feina bruta alguns dels seus presidents autonòmics i la cirereta del recurs del Defensor del Pueblo. Però si ens mirem la trajectòria dels socialistes catalans en els darrers trenta anys no en podem esperar massa. No s’ha de perdre de vista el seu suport ben explícit a la Loapa, una llei tan negativa pels interessos catalans que no s’entén com algú que es considera català li podia donar suport. Afortunadament la Loapa va ser després tombada pel propi TC però la feina ja estava feta. La llei va desaparèixer però l’esperit encara ens envolta, i d’això n’és tan responsable el PP com el PSOE.
El panorama que se’ns presenta a curt i mig termini el podem qualificar de qualsevol cosa menys d’engrescador. Crec que amb això hi coincidirà quasi tothom.
La credibilitat de Ciutadans no em veig capaç de valorar-la. Aquesta gent semblen d’una altre galàxia. Ara tenen tres diputats a manera de parèntesis excepcional d’una estranya trajectòria política que sembla tenir com a fita la d’un permanent extraparlamentarisme. Però també podria ser que confongués els desigs amb la realitat.
La credibilitat d’Esquerra es troba ara mateix sota mínims, o millor dit sota zero. Res del que diuen o proposen resulta creïble. El mal que Carod i companyia han fet a aquest país en els darrers anys trigarà molt temps a oblidar-se. Carod fa temps que és el que se’n diu un home políticament amortitzat tot i que la definició potser no és la més adient ja que, en principi, només s’amortitza allò que abans ha donat un rendiment. Quin rendiment ha donat Carod a Catalunya o als catalans? Què li hem d’agrair? Per altra banda el seu successor al capdavant de la nova direcció del partit i soci seu fins fa quatre dies, Puigcercós, és más de lo mismo. Comèdia, pura comèdia. Puigcercós, només pel fet d’insistir tant en defensar aferrissadament a Vendrell, el seu recaptador de quotes pel partit amb mètodes més que dubtosos, ja queda ben retratat. I totes aquestes amenaces que fa darrerament no se les creuen ni els seus.
La d’Iniciativa és, per a mi, immesurable. Fa anys van optar amb tota legitimitat per anar d’escolanets dels socialistes i fan sempre tot allò que els ve marcat tant des del carrer Nicaragua de Barcelona com des del carrer Ferraz de Madrid. Cap responsabilitat, cap iniciativa pròpia a pesar de la marca que ara llueixen, res de res. Res a veure amb el que havia estat el PSUC.
La credibilitat del PP m’atreviria a dir que és bastant més alta que la dels altres partits. Ara que els jocs de Pequín encara estan calents jo els donaria sense dubtar-ho la medalla d’or de la credibilitat política. De tot l’arc parlamentari català els del PP són els que ho tenen més clar i mai s’amaguen d’explicar-ho a qui els vulgui escoltar. La seva prioritat i el seu únic i exclusiu interès és Espanya. En cas de conflicte entre Espanya i Catalunya (que n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà) tenen més clar que l’aigua cap on s’han de posicionar. Afortunadament tenen un suport electoral força limitat i semblen ser molt conscients que a Catalunya no poden aspirar a massa més.
La del PSc(PSc-PSOE) me la reservo per quan es conegui la seva reacció i les mesures que prenguin, si es que en prenen alguna, a partir del moment en que el Tribunal Constitucional tombi l’Estatut. Convé no oblidar que el TC tombarà l’Estatut a instàncies, entre d’altres, dels propis socialistes, que van presentar els seus recursos sense donar la cara, com si diguéssim per la porta del darrera, utilitzant per aquesta feina bruta alguns dels seus presidents autonòmics i la cirereta del recurs del Defensor del Pueblo. Però si ens mirem la trajectòria dels socialistes catalans en els darrers trenta anys no en podem esperar massa. No s’ha de perdre de vista el seu suport ben explícit a la Loapa, una llei tan negativa pels interessos catalans que no s’entén com algú que es considera català li podia donar suport. Afortunadament la Loapa va ser després tombada pel propi TC però la feina ja estava feta. La llei va desaparèixer però l’esperit encara ens envolta, i d’això n’és tan responsable el PP com el PSOE.
El panorama que se’ns presenta a curt i mig termini el podem qualificar de qualsevol cosa menys d’engrescador. Crec que amb això hi coincidirà quasi tothom.
7 comentaris:
Pero no solo en Cataluña. La credibilidad de los partidos, y de la mayoría de sus dirigentes está en rojo, negativo total. Aunque como dice el maestro Reverte, "cada uno tiene el diablo que se merece".
Bienvenido al blog, supersalvajuan, y totalmente de acuerdo si bien convendrás conmigo que algunos parecen tener el diablo por duplicado.
Pués yo había puesto las esperanzas de recuperación de la dignidad de Catalunya en ERC. Pero cuando se abstuvieron en la votación del Senado en el tema del estatut, dije... ¡¡ya ha enseñado la patita!! Con los votos abstencionistas de ERC se aprobó el estatut.
ERC perdió en la siguiente votación al Congreso Español más de medio millón de votos. El "profesionalismo", las poltronas, el oportunismo y la inmoralidad los harás pasar al ostracismo. Para eso ya estaba CiU.
Estube en la presentación de Reagrupament en el "Auditori" y me llevé muy buena impresión. Posteriormente he seguido charlas del Carretero y la Carandell, y de momento espero sus acciones cuando los problemas próximos estallen para emitir juicios acertados.
Yo carezco de sentimiento nacionalista, solamente admiro a Catalunya, agradezco la ayuda recibida y espero para este pueblo más de lo que muchos nacidos aquí no desean. Me considero heredero de casi todos los heterodoxos españoles.
Y quiero que las contradiciones de España salgan a la luz, en especial el desprecio de la clase política, del centro hacia la periferia sobre todo la del norte.
Abate Marchena,
Muchos habían depositado sus esperanzas en ERC pero les salió rana. Parece que puede más un Audi A6 oscuro con chofer y mosso d'esquadra que te custodia que unos principios que parecían muy sólidos pero que a la hora de la verdad se deshicieron como un azucarillo en un café.
Más tarde, otros apostaron por el ticket Carretero-Carandell pero perdieron, por poco, el congreso.
Tarde o temprano Esquerra deberá hacer su travesía del desierto, que intuyo será larga y básicamente con gente nueva.
Tots són uns bocamolls. No hi ha un partit que tingui més credibilitat que un altre. Des de fa temps que m'avorreix mortalment la política. Tan la nacional com la catalana..saludus
Miquel,
alguns són més deficitaris que d'altres, i tots es queden embadalits quan tastan poder...pocs professionals, i pocs formats, i mentre, la distància de les dues generacions que no s'acaba...
una abraçada
Gràcies Trina. Resulta trist, però, constatar-ho cada dia.
Publica un comentari a l'entrada