Aquest article també podria portar per títol Trenta anys de democràcia... i de socialisme ininterromput a Barcelona.
Abril de 1979, primeres eleccions democràtiques als ajuntaments. Ara es compleixen trenta anys. Crec que d’aquesta fita n’hem d’estar raonablement satisfets. Potser convé recordar que abans l’alcalde de Barcelona ens el triava Franco, i aquí s’acabava la història.
A partir d’aquell any el sistema va canviar bastant. Ara l’alcalde de Barcelona ens el tria la cúpula del partit socialista, i després a nosaltres ens hi deixen donar el vist i plau. Fins i tot ens deixen votar per unes altres llistes, fetes per les cúpules dels respectius partits, per si la que els socialistes ens han preparat no ens acaba de fer el pes. La majoria de sarrianencs és el que solem fer, preferim escollir altres opcions polítiques.
Sense que encara sigui com per tirar coets, s’ha de reconèixer que la d’ara és una situació molt millor que la d’abans. Però queda molt per fer. S’haurien de regular la limitació de mandats, les llistes obertes, l’autonomia real dels districtes, i un grapat d’aspectes més que sens dubte millorarien un sistema que, sense deixar de ser democràtic, massa sovint grinyola.
Per posar només un exemple pràctic i molt proper: tal com dèiem abans, al barri de Sarrià els socialistes sumats amb els seus socis menors no han guanyat mai les eleccions, però a l’hora de la veritat els socialistes i els seus socis menors fan i desfan a Sarrià com si les haguessin guanyat sempre. Ja es veu que això s’hauria de resoldre d’alguna manera. És només un exemple.
Una de les característiques de la democràcia és el govern de la majoria. Però també s’ha dit sempre que una de les moltes virtuts de la democràcia és la possibilitat d’anar alternant els partits que ocupen el poder polític. Evidentment aquesta possibilitat teòrica existeix també a Barcelona però, dissortadament, a la nostra ciutat encara no s’ha pogut posar mai en pràctica. Exagerant una mica podríem dir que des de fa trenta anys Barcelona és una ciutat de partit únic, amb tot el que això representa. Ep, tot legal; això no ho discuteix ningú.
Així, en els darrers trenta anys la ciutat de Barcelona ha tingut quatre alcaldes: Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu. Tots quatre del mateix color polític. I els tres primers amb una particularitat afegida, i és que van plegar d’alcalde abans d’hora i, per estalviar feina, ells mateixos (amb el vist i plau de la cúpula del partit socialista) van nomenar els seus respectius hereus a l’alcaldia. Successió digital, diuen que la llei no la prohibeix. És de preveure que l’hereu del senyor Clos acabarà fent el mateix que els seus tres antecessors. Si fins ara la tria digital els ha sortit bé no crec que el senyor Hereu corri el risc de saltar-se aquest peculiar sistema consistent en marxar abans d’hora i deixar-ho tot ben lligat. Curiositats de la democràcia barcelonina.
Abril de 1979, primeres eleccions democràtiques als ajuntaments. Ara es compleixen trenta anys. Crec que d’aquesta fita n’hem d’estar raonablement satisfets. Potser convé recordar que abans l’alcalde de Barcelona ens el triava Franco, i aquí s’acabava la història.
A partir d’aquell any el sistema va canviar bastant. Ara l’alcalde de Barcelona ens el tria la cúpula del partit socialista, i després a nosaltres ens hi deixen donar el vist i plau. Fins i tot ens deixen votar per unes altres llistes, fetes per les cúpules dels respectius partits, per si la que els socialistes ens han preparat no ens acaba de fer el pes. La majoria de sarrianencs és el que solem fer, preferim escollir altres opcions polítiques.
Sense que encara sigui com per tirar coets, s’ha de reconèixer que la d’ara és una situació molt millor que la d’abans. Però queda molt per fer. S’haurien de regular la limitació de mandats, les llistes obertes, l’autonomia real dels districtes, i un grapat d’aspectes més que sens dubte millorarien un sistema que, sense deixar de ser democràtic, massa sovint grinyola.
Per posar només un exemple pràctic i molt proper: tal com dèiem abans, al barri de Sarrià els socialistes sumats amb els seus socis menors no han guanyat mai les eleccions, però a l’hora de la veritat els socialistes i els seus socis menors fan i desfan a Sarrià com si les haguessin guanyat sempre. Ja es veu que això s’hauria de resoldre d’alguna manera. És només un exemple.
Una de les característiques de la democràcia és el govern de la majoria. Però també s’ha dit sempre que una de les moltes virtuts de la democràcia és la possibilitat d’anar alternant els partits que ocupen el poder polític. Evidentment aquesta possibilitat teòrica existeix també a Barcelona però, dissortadament, a la nostra ciutat encara no s’ha pogut posar mai en pràctica. Exagerant una mica podríem dir que des de fa trenta anys Barcelona és una ciutat de partit únic, amb tot el que això representa. Ep, tot legal; això no ho discuteix ningú.
Així, en els darrers trenta anys la ciutat de Barcelona ha tingut quatre alcaldes: Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu. Tots quatre del mateix color polític. I els tres primers amb una particularitat afegida, i és que van plegar d’alcalde abans d’hora i, per estalviar feina, ells mateixos (amb el vist i plau de la cúpula del partit socialista) van nomenar els seus respectius hereus a l’alcaldia. Successió digital, diuen que la llei no la prohibeix. És de preveure que l’hereu del senyor Clos acabarà fent el mateix que els seus tres antecessors. Si fins ara la tria digital els ha sortit bé no crec que el senyor Hereu corri el risc de saltar-se aquest peculiar sistema consistent en marxar abans d’hora i deixar-ho tot ben lligat. Curiositats de la democràcia barcelonina.
4 comentaris:
Crec que el millor alcalde ha sigut el Pasqual Maragall.
Per cert, Anna Grau ha fet molt be.
És curiós: quan es tracta de pactar amb el PP al País Basc o amb ERC a Catalunya en diuen "els canvis que vol la gent per higiene democràtica". Resulta que no en fa falta d'higiene a l'Ajuntament de Barcelona! El que és cert és que no governa la majoria sinó que governen els qui, entre despatxos i intercanvis interessats, han arribat a un pacte. La gent ni tan sols pot triar els seus representants: estem en una partitocràcia.
ALGU RECORDAR ALLO DE "....TE QUE TORNA LA DEMOCRACIA A LA GENERALITAT,SEMPRE ELS MATEIXOS NO ES DEMOCRACIA...".
JUGANT AMB BCN.
Manel,
No ho sé però sí sé que no ha sigut Clos ni ho serà el seu hereu. D’això n’estic segur.
Artur,
La interpretació política d'allò que vol la gent és lliure, se’n poden fer moltes lectures, i els partits -tots- tenen sempre tendència a escombrar cap a casa.
Publica un comentari a l'entrada