Tornar a Lisboa

No he comptat les vegades que he anat a Lisboa però en els últims anys en són ja unes quantes. Avui ja fa tres dies que hi torno a ser i encara m’hi estaré uns quants dies més. Per a mi sempre és agradable tornar a Lisboa, tot i tractar-se d’una capital decadent com poques te’n trobes a Europa. Bé, Atenes i Roma tampoc és que es puguin posar com a exemples de ciutats massa endreçades tot i que tenen poc a veure amb el nivell de degradació de la capital portuguesa. Però és que aquesta és precisament la gràcia de Lisboa, la seva entranyable decadència. Una prova que és una ciutat decadent la tenim en que, entre altres particularitats, en trenta anys Lisboa ha perdut uns tres-cents mil habitants. Això es nota en segons quins barris del centre en els que ara pràcticament només hi queden despatxos i botigues, i molts habitatges tancats. Són barris que durant el dia tenen molta vida però al vespre, quan tanquen les botigues, es queden pràcticament buits. Fins i tot molts dels seus restaurants només obren al migdia, i viuen d’una clientela a mitges entre lisboetes i turistes, una mena de plaga, per altra banda molt benvinguda, que ha passat de ser estacional i que actualment es manté estable durant tot l'any. És una ciutat decadent perquè, entre altres particularitats, una campanya per arreglar les façanes de les cases del tipus “Lisboa, posa’t guapa” encara no ha arribat, almenys no de forma massiva com es va fer a Barcelona amb l’excusa dels Jocs Olímpics del 92. Moltes façanes cauen literalment a trossos i no és gens estrany trobar-te les voreres molt malmeses. Però tot i la seva decadència Lisboa és una ciutat que val molt la pena. Això sí, quan a Espanya hi ha un pont Lisboa s’omple d’espanyols que passegen per la ciutat, molts d'ells sense dissimular la seva coneguda prepotència davant dels portuguesos. Això tornarà a passar el proper cap de setmana (dilluns és festa a Espanya) però jo ja no ho veuré, tinc previst tornar a casa divendres al vespre.