De cara a les eleccions de la tardor els membres del tripartit ja tornen a donar-nos la llauna amb la coneguda musiqueta que diu que molt de compte amb CiU, que potser pactarà amb el PP en una mena de Pacte del Majestic bis. Quina por, amb els populars! Però les coses són com són, aquesta possibilitat existeix, i l’explicació es troba en la manca d’altres alternatives de pacte més digeribles. Així doncs, donant per fet (jo ho dono per fet) que CiU tornarà a guanyar les properes eleccions al Parlament, i suposant (jo ho suposo) que no traurà majoria absoluta, repassem quines serien per a CiU les seves alternatives de pacte.• El PSOE, que aquí es presenta amb la marca PSC encara que no se sap ben bé per què. Cal recordar que si algun partit té clara la possibilitat d’un pacte amb el PP i especialment en contra dels anomenats nacionalistes perifèrics, aquest és precisament el PSOE. Tenim ja l’exemple del govern basc, un pacte de perdedors PSOE-PP en contra del partit guanyador de les eleccions, el PNV. Sempre he pensat que si a Catalunya el PSOE i el PP sumessin, pactarien sense rumiar-s’ho ni cinc minuts, tal com van fer a Euskadi. I és que al marge d’algun matís secundari, tant l’un com l’altre defensen els mateixos interessos, és a dir, ambdós partits sempre posen els interessos generals espanyols per davant dels interessos específics catalans, peti qui peti. I així ens va.
• Esquerra, el màxim descrèdit de la política catalana, primer amb Carod i ara amb Puigcercós, uns dirigents que no semblen gaire conscients del mal que han fet al seu partit i als seus militants. Si com sembla Esquerra no suma per fer un altre tripartit (si sumessin n’hi hauria, i tant que n’hi hauria!), aquest partit haurà de fer una llarga travessia del desert. S’ho mereixen amb escreix. Vostès li comprarien un cotxe de segona mà al senyor Puigcercós? Doncs és això, confiança zero per uns quants anys.
• Iniciativa potser? Això seria un pacte contra natura, contra el progrés i contra el sentit comú. Si el que volem és la recuperació econòmica d’aquest país i tractar que les nostres empreses siguin més competitives, ara es tracta d’esmenar els errors d’Iniciativa com, per exemple, suprimir la limitació de 80 per l’autopista, i fer-ne més, d’autopistes. El comunisme que va passar a millor vida ja era prou dolent, però l’ecologisme portat fins a l’extrem d’escanyar l’economia productiva potser és molt maco sobre el paper però només és sostenible als països molt rics, i nosaltres encara no ho som. Dissortadament.
• Només ens queda Ciutadans. Ara són tres i barallats i tot indica que acabaran sent un partit extraparlamentari. Quedaria la possibilitat que un partit nou tragués algun diputat però, vistes les enquestes, a dia d’avui això sembla difícil.
Per tant, encara que a primera vista pugui semblar estrany, al final s’arriba a la conclusió que en cas que CiU necessités fer un pacte polític, l’acord amb el PP seria el que grinyolaria menys.
12 comentaris:
Es evident, l'ideari dels dos partits es el mateix. Manar. I gràcies al "pacte", on no varen caldre notaris, es va posar fre a qualsevol intent de millora d'un autogovern de veritat i desar al bagul de les andròmines un estatut que ja tocava renovar. Jo et recolzo a tu a Madrid i tu em recolzes a mi a Catalunya. Tu vas demanant i jo et donaré el que em sembli. Poc edificant. L'autogovern per CiU passa, sempre, per poder pidolar.
Gràcies pel teu comentari. Ens agradi o no, manar és l'ideari de tots els partits, i els pactes de govern formats pels perdedors d’unes eleccions (casos d'Euskadi i Catalunya) la demostració fefaent que aquest ideari es posa en pràctica al preu que sigui i al marge d’ideologies polítiques.
Embolic, manar és el que volen tots els partits. Per això hi són, per poder posar en pràctica unes idees determinades.
Un pacte CiU+PP em sembla impensable. A CiU només li quedarà l'opció de governar en minoria, amb acords puntuals amb altres forces polítiques. O això, o empassar-se uns quants gripaus i pactar amb ERC (l'eix nacional pesa pels espanyols; per sort, de vegades també ho fa pels catalans. Especialment, tal com estan les coses actualment).
La campanya de la "por" (que ve el papus!, diuen els sociates) és impròpia d'un partit que es consideri madur. I patètica.
Celebro que ja torni a sortir el Radar. Espero que les vacances hagin estat ben aprofitades.
Respecte al teu post d’avui hi ha una cosa que no hi estic d’acord: que el PP i el PSOE/PSC posin per endavant els interessos dels espanyols per davant dels catalans. Al meu entendre, com ja t’he comentat algun cop, de catalans n’hi ha de tota mena, com de espanyols, xinesos i búlgars, amb interessos diferents i maneres de entendre la vida i la política diferent. Per tant són tant catalanes les persones que voten a CiU com les que voten al PP aquí, son tant catalanes les que voten Esquerra com les que voten PSOE/PSC.
Qui dona els carnets de catalanitat? Quins interessos s’han de tenir per ser considerat català? Hauríem de pensar que no és més català qui pensa que la independència és la millor alternativa que qui pensa que lo que més convé és qualsevol altre alternativa més integrada a Espanya. Son simplement dues maneres de manifestar una manera de veure les coses i defensar els seus interessos.
Segons el que interpreto del teu comentari els votants del PP i del PSOE/PSC no tenen interessos específics catalans, únicament tenen interessos generals espanyols. Realment vols dir això?
I per ami, el que estem comentant és independent del paperot que fan els del PSOE/PSC votant una cosa a Barcelona i una de diferent a Madrid sobre la mateixa qüestió, això és pura tàctica política absurda, encara que Déu n’hi do.
Sarrianenc
Ferran,
Només dos aclariments:
1/ si CiU no disposa dels necessaris 68 diputats i acaba governant en minoria (és el que penso que acabarà passant) això no exclou altres pactes polítics que donin una certa estabilitat al govern.
2/ si CiU pactés amb Esquerra (no parlo d’un pacte puntual sinó d’un pacte estable de legislatura) cometria un greu error estratègic i tard o d’hora, més d’hora que tard, l’acabaria pagant amb escreix. En política els errors es paguen, i ara a qui toca pagar-los és precisament a Esquerra. L’eix nacional que dius potser tocava fer-lo fa set anys, no ho sé, però ara segur que no toca. Tot i que també podria ser que el qui no hi toqui gaire sigui jo, tampoc sóc un gran expert en aquestes coses.
Sarrianenc,
No és el mateix parlar dels "interessos espanyols" (el que jo he escrit) que dels "interessos dels espanyols" (el que tu dius que jo he escrit). Aquest "dels" que hi has afegit canvia el sentit del meu comentari. Catalans ho són tots, evidentment, tots amb els mateixos drets i deures. Uns defensen prioritàriament els interessos generals de la metròpoli, i uns altres pensem que els interessos específics de la colònia haurien d’anar per davant. Els votants tenen els interessos que tenen i jo no puc pretendre conèixer-los tots, però les cúpules directives dels dos partits d’àmbit espanyol prioritzen sempre els interessos espanyols, com per altra banda no podria ser d’altra manera. Precisament per això no voto partits d’obediència espanyola.
"L’eix nacional que dius potser tocava fer-lo fa set anys, no ho sé, però ara segur que no toca", dius, Miquel. Jo crec que toca més ara que mai, ara que no pas fa set anys. Fa set anys tocava, sense dubte, un canvi de govern.
No em postulo ni a favor ni en contra, d'un govern CiU+ERC després de les eleccions, perque sincerament ja no sé què és el més convenient pel país, però sí crec que l'eix nacional té, avui, més importància que fa uns anys.
En fi, veurem què acaba passant. Sigui el que sigui, tan de bò sigui pel bé del país.
No sé com pots diferenciar els interessos dels espanyols dels interessos espanyols. Igual pel que fa referència als catalans. M’ho pots aclarir? Doncs fins on jo entenc, és el mateix. El que podríem discutir és si els interessos oficials espanyols o catalans representen be o no els interessos reals dels espanyols o catalans, però com pot haver interessos espanyols, o catalans diferents dels que tenen les persones que formen aquests col•lectius? Les pedres i les vaques no tenen interessos, donat que els coneixements científics actuals no els hi atorguen voluntat.
Estàs segur que els interessos catalans només són uns i estan clarament definits? Pots entendre que hi hagi interessos de persones catalanes que coincideixin en certs temes amb el que tu anomenes interessos de la metròpoli i que no per això deixen de ser interessos de catalans, tant catalans com els que no pensen igual? On està la línea que separa els interessos catalans/espanyols o dels catalans/espanyols dels que no ho son? Qui marca aquesta línea divisòria?
Sarrianenc
Ferran,
Evidentment la política no són les matemàtiques en las que només hi ha un resultat. Digues-me ressentit si vols però segueixo pensant que Esquerra ha de pagar pels seus errors estratègics i de govern mirant-s’ho una bona temporada des dels bancs de l’oposició. També pel bé del país.
Sarrianenc,
Tractant-se d’uns comentaris en els que la semàntica hi juga un paper remarcable, ahir potser no em vaig saber explicar prou bé. Evidentment tens raó en diferenciar les pedres i les vaques de les persones, però si la majoria dels catalans (persones) o els seus 135 representants polítics al Parlament (persones) voten a favor d’una determinada opció, penso que també es pot dir que aquella opció és la de Catalunya, encara que formalment hauríem de dir que és l’opció majoritària de Catalunya, o l’opció majoritària dels catalans.
Tal com jo ho veig, els interessos catalans són els que surten votats per majoria del cinquanta per cent més un vot en un referèndum, o per un mínim de 68 diputats al Parlament.
Un exemple: si es sotmet a votació al Parlament el dret a decidir dels catalans, i rep el suport de 68 diputats, i el mateix tema es sotmet a votació al Congreso de los Diputados i rep un suport clarament minoritari, podríem concloure que els interessos catalans són uns (els que defensen el dret a decidir dels catalans) i els espanyols són uns altres (els que rebutgen el reconeixement d’aquest dret).
No sé si ara m’hauré explicat una mica millor. Almenys ho he intentat.
Aquesta definició que fas dels interessos catalans sembla, en principi, raonable. Però això vol dir que aquests interessos no són quelcom estable en el temps i que estan sotmesos als canvis que es puguin produir al Parlament de Catalunya. I hem d’acceptar que un dia els interessos de Catalunya puguin ser els que representin els nois del PSOE/PSE del Baix Llobregat ajudats pels del PP. No és una cosa tant fora de lloc com sembla, fins fa poc, segons aquesta definició, els interessos de Euskadi eren els que es manifestaven amb la majoria liderada pel PNV i ara son els de la majoria que formen el PSOE/PP.
Jo mes aviat penso que, llevat de certs temes en que una immensa majoria de gent de tots colors polítics hi estem d’acord, el que se’ns ven com interessos generals: catalans, espanyols, búlgars no existeixen, no son res mes que la conclusió que surt de la teva definició: son interessos de una part que s’eleven a la categoria de general i per tant no son res mes que això, interessos de una part que de forma conjuntural els que manen els converteixen en generals.
Sarrianenc
Sarrianenc,
Tot i que la frontera entre els conceptes “interessos generals” i “interessos de la majoria” no la veig tan clara com tu, em sembla que ara estem bastant d’acord, i per això deia en el meu post que els interessos del PP i els del PSOE són més coincidents del que a primera vista pot semblar. I per això deia també que el dia que aquests dos partits sumin a Catalunya pactaran, com ho van fer a Euskadi. Així funciona la democràcia, on les majories s’imposen a les minories, encara que això representi que a Euskadi i a Catalunya els dos partits que guanyen per golejada les eleccions es quedin sense governar. Però ja tots sabem que la democràcia té moltes imperfeccions, i mentre no s’inventi un sistema millor aquestes s’han d’acceptar amb paciència i resignació.
Segurament estem força d’acord, però m’agradaria saber si en el hipotètic cas que el PSOE/PSC ajudat pel PPC formés majoria al Parlament de Catalunya, acceptaries com interessos catalans o dels catalans els que es manifestessin amb aquesta majoria, com a conseqüència de la teva definició.
Sarrianenc
Sarrianenc,
Sí, és clar, de la mateixa manera que el dia que es voti el dret a decidir dels catalans espero que tothom accepti amb naturalitat el resultat de la votació com a representatiu dels interessos dels catalans.
Publica un comentari a l'entrada