A finals d’agost la majoria de la gent torna de les seves vacances, i aquests dies totes les converses acostumen a començar amb la clàssica pregunta “què tal les vacances?”. Normalment la resposta acostuma a ser “curtes”. Si amb això el tema es dóna per tancat no se’n parli més, però si hi ha una segona pregunta aquesta acostuma a ser “on has anat?”. I si en conèixer la destinació encara no et dónes per satisfet i insisteixes una mica més, corres el risc que el teu interlocutor et comenci a explicar fil per randa els quinze dies passats a Punta Cana, i hi poso aquesta destinació clàssica perquè sembla ser que és un lloc molt turístic tot i que jo no hi he estat mai ni tinc cap previsió d’anar-hi.
Ahir, però, en trobar-me un conegut i preguntar-li “què tal les vacances?” em vaig trobar amb una resposta sorpresa. Em va contestar més o menys això: “les vacances curtes, com sempre, però no vaig poder evitar pensar quasi cada dia si l’empresa on treballo, que ja fa temps que no va gaire bé, encara estaria oberta un cop acabades les vacances, o haurien aprofitat l’agost per tancar definitivament les portes. I en arribar-hi aquest matí he tingut la grata sorpresa de trobar-la oberta. Aquest fet ha estat la millor notícia de les meves vacances”.
El temor expressat per aquesta persona té tota la justificació. Aquest és un país una mica destraler, i sempre hi ha empreses en situació delicada que aprofiten les vacances d’estiu per tancar portes definitivament, i quan els treballadors s’hi incorporen a finals d’agost i la troben tancada, és allò de marchó sin dejar señas i campi qui pugui, i ves a reclamar al Fogasa. I els creditors ja cobraran de l’assegurança, si en tenen. Aquest és el país real.
Ahir, però, en trobar-me un conegut i preguntar-li “què tal les vacances?” em vaig trobar amb una resposta sorpresa. Em va contestar més o menys això: “les vacances curtes, com sempre, però no vaig poder evitar pensar quasi cada dia si l’empresa on treballo, que ja fa temps que no va gaire bé, encara estaria oberta un cop acabades les vacances, o haurien aprofitat l’agost per tancar definitivament les portes. I en arribar-hi aquest matí he tingut la grata sorpresa de trobar-la oberta. Aquest fet ha estat la millor notícia de les meves vacances”.
El temor expressat per aquesta persona té tota la justificació. Aquest és un país una mica destraler, i sempre hi ha empreses en situació delicada que aprofiten les vacances d’estiu per tancar portes definitivament, i quan els treballadors s’hi incorporen a finals d’agost i la troben tancada, és allò de marchó sin dejar señas i campi qui pugui, i ves a reclamar al Fogasa. I els creditors ja cobraran de l’assegurança, si en tenen. Aquest és el país real.
3 comentaris:
Per això han servit tots els beneficis fiscals que han tingut les grans empreses de fora per instal·lar-se aquí, quan la cosa es posa malament marxen corrents. Ja ens podrien tornar tot el que els hem donat...
També em consta que hi ha petites empreses (moltes) amb beneficis, que utilitzen l'excusa de la crisi per fer fora mitja plantilla de manera injustificada...
Ja sóm masses els joves (i no tan joves) que estem fins els nassos de tenir contractes que en el millor dels casos duren un any, d'anar canviant d'empresa cada dos per tres (això si tens la sort de recol·locar-te), de no arribar a ser ni mileuristes i fer més hores que un rellotge...
La cosa està molt malament. I la culpa no és dels empresaris si no dels sindicats, no ens enganyem. La màxima empresarial és aconseguir el màxim benefici possible (això és el que sempre han fet), però els sindicats s'han venut sempre al millor postor i ara amb l'atur encara estan sortint guanyant perquè viuen parasitant de les ajudes de l'estat per als cursos de formació (infladíssims en hores per justificar les subvencions...) A França sense anar més lluny, tenen sindicats que poden tenir els seus defectes, però exerceixen com a tals, i la gent cobra molt més i té la vida més barata i més garanties socials...
Després no entenen per què baixa el nombre d'afiliats...
Un carnet d'UGT o CCOO garantitza d'igual manera els nostres drets que un del Club Super 3
Dani,
Estic bastant d’acord amb el gruix del teu comentari, però no amb els dos primers paràgrafs.
Quant al primer: les empreses marxen, tanquen, es deslocalitzen, etc. quan perden diners. Si han rebut subvencions sense haver estat condicionades a res, la culpa és de qui las ha concedit, no de qui les ha rebut. Per tant, el més normal és que no les tornin. Potser també seria normal demanar responsabilitats a qui las ha concedit.
Quant al segon: no he conegut cap empresa que hagi tancat guanyant diners. Cap empresa tanca si té beneficis, això no tindria cap lògica. Si tanquen és que perden diners, o que no en guanyen. En una economia de mercat com la nostra l’objectiu d’una empresa és el lucre, sinó estaríem parlant d’una ONG, o de les germanetes dels pobres, o d’una administració pública.
I ja que parles dels sindicats, tinc entès que en aquest país el percentatge d’afiliació sindical no arriba ni al 10% dels treballadors. Això ja ens diu molt sobre la manca de confiança que generen aquestes organitzacions.
En cap moment he dit que les empreses amb beneficis tanquin, sino que aprofitin el context de crisi per reduïr costos en personal quan de vegades no és del tot necessari...
Publica un comentari a l'entrada