Després del 20-N (1), en clau espanyola

Socialistes * Han fet una campanya electoral encara més lamentable que les anteriors. El tronat discurs guerrista del cuiner Zaragoza, consistent en basar-ho tot en la por a la dreta, ja fa temps que va quedar desfasat però ells hi segueixen insistint. Escoltant els pocs dirigents que han sortit a donar la cara te n’adones que no han entès res. Suposo que no trepitgen gaire el carrer. En definitiva, necessiten amb urgència ulleres i sonotones socials. I sense excloure que hi pugui haver ajudat, no han volgut entendre que la culpa de les seves merescudíssimes derrotes electorals no ha estat –només- la ja famosa crisi financera mundial. Es neguen a admetre la seva nefasta gestió, que va incloure unes mesures econòmiques estrafolàries, populistes i totalment oposades al sentit comú, i que pasaran a la història dels més grans despropòsits polítics d'aquest país. I això tant val per l’Espanya governada per Zapatero, de qui políticament aviat ja no en quedarà ni rastre (a les fotos ja quasi no se'l veu), com per la Catalunya dels tripartits. Han deixat el país trinxat i endeutat fins a les celles i, per si no n’hi hagués hagut prou, no se’n senten culpables ni han fet cap mena d’autocrítica. El votant, però, ha actuat en conseqüència no votant-los. Veient l’autisme polític que ens mostren els dirigents socialistes es pot fàcilment intuir que el merescut càstig electoral que han rebut no serà pas l’últim.

Populars * L’aclaparadora victòria dels populars ha estat tan legítima i democràtica com poc merescuda. No han fet gairebé res per guanyar, tan sols esperar tranquil·lament asseguts que els seus adversaris perdessin. Han fet una campanya electoral informativament opaca tot i que, veient els espectaculars resultats obtinguts a Espanya, s’ha demostrat molt efectiva. A Catalunya, però, un cop més han errat l’estratègia. Han punxat, i només han pogut assolir el tercer lloc del podi. Se n’esperava molt més, algunes enquestes parlaven de la possibilitat d’una victòria popular al Principat, o si més no d’un empat amb els socialistes o d’un triple empat. Però aquesta vegada han quedat fins i tot per sota dels seus resultats de l’any 2000, quan Josep Piqué liderava la franquícia catalana i Aznar manava a la casa central. Són al podi, sí; han guanyat tres diputats, d’acord; però se n’esperava més, tot i que el gran triomf del seu partit a nivell estatal ho ha mig dissimulat. Catalunya segueix sent l'assignatura pendent dels populars.

Neocomunistes * La seva campanya electoral s’ha demostrat molt efectiva, tot i que personalment no em va agradar gens. “... I a sobre hem de callar?” era el seu lema de campanya. Home, doncs sí, que el tripartit encara el tenim fresc i alguna cosa hi deuríeu tenir a veure vosaltres, li podríem haver respòs. Han tret onze diputats que queden molt lluny dels vint-i-tants de l’època del PCE/PSUC, però s’ha de reconèixer que en les actuals circumstàncies és un excel·lent resultat. Com a bons pescadors que han demostrat ser han tret molt peix de tot arreu i, molt especialment, de les mogudes aigües territorials del PSOE. Però farien bé de no oblidar que aquest és un vot prestat, un vot d'anada i tornada.

Neofalangistes * Intuint que a Espanya encara hi ha molt falangista mig amagat, quan vaig llegir que la Falange Española de las Jons Auténtica demanava el vot a favor d’UPyD ja em vaig imaginar que Rosa Díez milloraria força els seus resultats, com així ha estat. Després de rebutjar un pacte electoral amb UPyD, a Catalunya els seus gairebé correligionaris de Ciutadans/Ciudadanos finalment no es van presentar a les eleccions. Devien pensar que per fer el ridícul millor quedar-se a casa. I van fer bé. Encara que en públic no ho admetin ells també són conscients que Catalunya no és Espanya.

Senado * La prova del cotó de la seva inutilitat més absoluta és que diumenge hi van haver eleccions i pràcticament no se n'ha parlat enlloc ni se n'ha escrit gairebé res. Suposo que hi van guanyar els populars però com que no ho he comprovat tampoc hi posaria la mà al foc.