La setmana passada es va constituir a Madrid el Congreso de los Diputados resultant de les eleccions del 20-N. El reglament especifica quins són els requisits mínims per poder constituir un grup parlamentari. Si un grup determinat no compleix aquests requisits mínims, els seus diputats han de passar a formar part del grup mixt, un totum revolutum on t’hi pots trobar des d’un independentista declarat fins a un unionista del morro fort, i des d’un neofalangista fins a un marxista-leninista. Les eleccions del 20-N van donar com a resultat que, per manca d’unes poques dècimes sobre el percentatge de vots mínim requerit, dos partits polítics no podien constituir grup parlamentari propi. Ideològicament a les antípodes un de l’altre, els independentistes bascos d’Amaiur i els neofalangistes d’UPyD s’havien d’incorporar al grup mixt. Aquestes eren les regles del joc.
Fins aquí la cosa semblava estar clara. Però hi havia un petit problema, i el problema és que això passa a Espanya, un país més aviat poc seriós en el compliment de lleis i reglaments. A Espanya hi ha una norma no escrita que diu que les lleis i els reglaments, encara que siguin textos molt clars, sempre són interpretables. I ho són, evidentment, a voluntat de qui té la potestat d’interpretar-los. Les eleccions del 20-N les va guanyar el Partido Popular per majoria absoluta, i això vol dir que aquest partit també disposa de majoria absoluta a la Mesa, l’òrgan que ha d’aplicar -i, per tant, interpretar- el reglament que dèiem abans. I aquí és on es presentava el problema. Dels dos partits que dèiem abans, un és més aviat de la corda del partit guanyador de les eleccions, i l’altra és de la corda política oposada. Així, el Partido Popular es mostrava favorable a fer una lectura generosa del reglament, com per altra banda sempre s’havia fet abans en casos similars, que permetés que UPyD formés un grup propi, però no estava disposat a que Amaiur pogués gaudir també d’aquesta generositat interpretativa.
El Partido Popular podia haver reformat el reglament o, sense modificar-lo, se’n podia haver fet una lectura estricta o una de generosa, però sempre, òbviament, partint de la base d’eliminar qualsevol favoritisme. Doncs bé, no es va fer res d’això, i els guanyadors de les eleccions van decidir fer una interpretació del reglament a la carta, seguint els seus propis interessos particulars. D’aquesta manera, UPyD, sense complir els requisits, ja té grup parlamentari propi, mentre que Amaiur, amb una situació molt similar, gairebé calcada, d’incompliment de la norma, s’ha quedat sense i s’ha hagut d’incorporar al grup mixt. Alguns diuen que al Partido Popular hi conviuen dues sensibilitats, un de moderada i una altre de més extremista. Amb la constitució dels grups parlamentaris ha quedat clar que ha guanyat la sensibilitat més extremista; per entendre’ns, ha guanyat la tendència Mayor Oreja. Esperem que aquest lamentable episodi només sigui una excepció, i esperem també que finalment el Tribunal Constitucional, que de vegades fa les coses bé, acabi imposant el sentit comú i Amaiur pugui disposar també del seu propi grup parlamentari. O tots moros o tots cristians.
Fins aquí la cosa semblava estar clara. Però hi havia un petit problema, i el problema és que això passa a Espanya, un país més aviat poc seriós en el compliment de lleis i reglaments. A Espanya hi ha una norma no escrita que diu que les lleis i els reglaments, encara que siguin textos molt clars, sempre són interpretables. I ho són, evidentment, a voluntat de qui té la potestat d’interpretar-los. Les eleccions del 20-N les va guanyar el Partido Popular per majoria absoluta, i això vol dir que aquest partit també disposa de majoria absoluta a la Mesa, l’òrgan que ha d’aplicar -i, per tant, interpretar- el reglament que dèiem abans. I aquí és on es presentava el problema. Dels dos partits que dèiem abans, un és més aviat de la corda del partit guanyador de les eleccions, i l’altra és de la corda política oposada. Així, el Partido Popular es mostrava favorable a fer una lectura generosa del reglament, com per altra banda sempre s’havia fet abans en casos similars, que permetés que UPyD formés un grup propi, però no estava disposat a que Amaiur pogués gaudir també d’aquesta generositat interpretativa.
El Partido Popular podia haver reformat el reglament o, sense modificar-lo, se’n podia haver fet una lectura estricta o una de generosa, però sempre, òbviament, partint de la base d’eliminar qualsevol favoritisme. Doncs bé, no es va fer res d’això, i els guanyadors de les eleccions van decidir fer una interpretació del reglament a la carta, seguint els seus propis interessos particulars. D’aquesta manera, UPyD, sense complir els requisits, ja té grup parlamentari propi, mentre que Amaiur, amb una situació molt similar, gairebé calcada, d’incompliment de la norma, s’ha quedat sense i s’ha hagut d’incorporar al grup mixt. Alguns diuen que al Partido Popular hi conviuen dues sensibilitats, un de moderada i una altre de més extremista. Amb la constitució dels grups parlamentaris ha quedat clar que ha guanyat la sensibilitat més extremista; per entendre’ns, ha guanyat la tendència Mayor Oreja. Esperem que aquest lamentable episodi només sigui una excepció, i esperem també que finalment el Tribunal Constitucional, que de vegades fa les coses bé, acabi imposant el sentit comú i Amaiur pugui disposar també del seu propi grup parlamentari. O tots moros o tots cristians.
6 comentaris:
Sempre seré contrari a l'elasticitat en lleis i reglaments. Prefereixo més un tub, i passar per ell, que no pas un embut i que ara em toqui el costat estret, i quan volem, emprin l'ample per ells, qui sigui.
Escanya sempre fa lectura de les lleis segons li convé. El tribunal constitucional fa el mateix. Recordem que està dominat pel PPSOE.
M'ha agradat això d'anomenar neofalangistes als d'UPyD. No sabia com classificar-los a part de nacionalistes espanyols extrems. Veig correcta la teva. Camises i discurs actualitzat però semblant...
En quan a les dues faccions del PP segur que hi són. La dura ja va advertir al Rajoy que s'havia de radicalitzar i si no ja veuria. Espero que durant aquesta legislatura acabin sent dos partits.
Et passes bastant anomenant neofalangistes als d'UPyD. Ho sento, pero perds un lector del blog.
Entenc que tinguis un cert pensament polític que segurament compartiras amb mi, pero no hauries d'arribar a aquest nivell d'insult.
Ara mateix estas al mateix sac dels que ens diuen NAZIonalistas a nosaltres.
Que tinguis un bon vespre.
Ramon,
D’acord.
Jordi,
Gràcies. Sobre el TC dominat pel PPSOE potser és lògic que sigui així: segons la seva visió, Espanya és bàsicament PPSOE... i unes poques engrunetes més sense importància. Sobre el neofalangisme d'UPyD em remeto a la resposta de sota. I sobre els dos PP, no crec pas que acabin sent dos partits: uns i altres es necessiten mútuament per mantenir aquesta majoria. Què més voldrien els socialistes que els “peperus” es separessin!
Anònim,
Avui torno a fer una excepció contestant un comentari anònim, però el comentari s’ho val. Primer de tot, em sap greu que em fiquis al mateix sac dels d’Intereconomia, però la llibertat d’expressió per davant de tot. Sobre el neofalangisme d’UPyD, és només a partir del fet que la Falange Española de las Jons Auténtica va donar el seu suport explícit i va demanar expressament el vot a favor de UPyD, un suport no rebutjat per la senyora Rosa Díez, que tinc costum d’anomenar-los neofalangistes, no com a insult sinó com a definició. Sento haver-te incomodat però els fets són els que són.
"Democràcia" i "Espanya" són dos conceptes antagònics; així ha estat des dels inicis, així continuarà per sempre. La veritat és que polítics com aquests del PP foten una basarda especialment repugnant.
Ferran,
Avui discrepo, penso que no es pot generalitzar. Conec espanyols molt més demòcrates que alguns catalans. I quant a la basarda, què vols que et digui? Jo no hi veig tanta diferència entre PSOE i PP. De fet, en el tema Catalunya els veig exactament igual. Per això no els he votat mai, ni als uns ni als altres.
Publica un comentari a l'entrada