Per el manteniment de la salut democràtica del nostre país i amb vistes a una futura alternança política, que també en això consisteix la democràcia, no ens podem permetre que el partit socialista s’acabi d’enfonsar. Però no sembla que els socialistes facin masses esforços per evitar-ho. Diuen que han tocat fons i que ara toca canvi, però dubto que ni ells mateixos s’ho creguin. Divendres, gairebé dos terços dels delegats del 12è congrés dels socialistes van aprovar l’informe de gestió del primer secretari sortint, el senador José Montilla. Vist des de fora del socialisme i des de fora del congrés, aquesta ha estat la gran notícia del cap de setmana congressual. Venim de set anys de governs tripartits amb un balanç global que, sent indulgents, podríem qualificar de bastant desgraciat. Venim de tres naufragis electorals socialistes en els darrers mesos –eleccions nacionals, municipals i estatals-, amb uns resultats tan desastrosos com no s’havien vist mai abans. Amb uns antecedents tan poc lluïts un es podia esperar que, com a mínim, l’informe de gestió del primer secretari sortint seria àmpliament rebutjat. I constatant amb sorpresa que ha passat exactament el contrari, un es comença a plantejar que potser hi entén bastant menys del que es pensava. Per altra banda, intueixo que amb un suport a la seva gestió tan inesperat com ampli, Montilla deixa el càrrec alleujat i més que satisfet. Ara podrà presumir a Madrid que, tot i les nombroses crítiques rebudes durant el seu mandat, els seus l’han avalat de forma majoritària.
En general, però, la premsa ha fet més esment al vot en contra, o vot de càstig com l’anomenen alguns, i se’ns ha presentat la votació com quelcom molt negatiu per a Montilla. No hi estic d’acord. La notícia no és que un terç dels congressistes no aprovessin l’informe de gestió, sinó que gairebé dos terços el donessin per bo. Intueixo que els primers representen més la sensibilitat de l’antic votant socialista que ha deixat de ser-ho mentre que, amb la seva decisió, els segons només ens han demostrat, un cop més, que viuen aïllats de la realitat. El resultat de la votació és, però, molt significatiu, i ens pot ajudar a entendre què ha passat en aquests darrers anys, i què pot passar en el futur més immediat. El congrés socialista ha escenificat la consolidació del divorci que hi ha entre la direcció del partit i la majoria dels congressistes per una banda, i l’antic votant que els ha deixat de votar per l’altra. El suport majoritari de divendres a la gestió de Montilla, difícil d’entendre per a un que, com jo, s’ho mira des de fora, justifica també que dissabte s’hagués elegit per a primer secretari a Pere Navarro, un alcalde que tenia com a mèrit principal el fet d’estar apadrinat pel politburó sortint del partit gairebé en bloc. A partir d’aquestes evidències la votació sobre el grup propi a Madrid, una proposta àmpliament rebutjada, així com la llista de la nova executiva, no tenen la més mínima importància. Queda clar que a partir d’aquest congrés encara hi haurà més PSOE que PSC. Més que fins ara, que ja és dir. Però tenint en compte el perfil del potencial votant socialista tampoc no ha de sorprendre.
Un detall gens anecdòtic. En el congrés anterior (2008), l’informe de gestió -presentat també per Montilla- va ser aprovat per unanimitat dels més de mil congressistes assistents. Cal recordar que llavors ja governava el segon tripartit encapçalat per l’ara senador. Algú es pot preguntar cóm pot ser que en només tres anys s’hagi donat aquest fenomen d’una certa desafecció, i la resposta fàcil seria justificar-la en la pèrdua de les tres darreres eleccions. Però aquesta no és, al meu entendre, la resposta correcta. L’explicació la podem trobar en que, fins ara, en aquests congressos es votava a mà alçada, i una possible discrepància s’hagués posat clarament en evidència. El conegut lema guerrista que diu el que se mueva no sale en la foto és especialment vàlid quan hi ha un congrés i un s’ha de mullar en públic. La por de quedar-se sense feina, sense càrrec, sense aquella poltrona tan llaminera i generosament finançada amb diner públic, sense la subvenció, sense el favor del que mana, en definitiva, sense l’aixopluc del partit, aquesta por deu ser molt intensa. I ho ha de ser especialment per aquells militants que, professionalment parlant, no han fet res més que viure del partit des de fa molts anys. És gent molt conscient que a fora hi fa molt fred. Però divendres un nombrós grup de valents congressistes va exigir deixar de banda la tradicional votació a la búlgara i la direcció sortint es va veure forçada a acceptar una votació democràtica com cal, és a dir, secreta. Divendres es va poder votar en contra de la línia oficial sense significar-se públicament i, per tant, sense la por a ser castigat. Esperem que aquest sistema de votació no és quedi en una simple anècdota del 12è congrés socialista, i que s’encomani a altres partits.
En general, però, la premsa ha fet més esment al vot en contra, o vot de càstig com l’anomenen alguns, i se’ns ha presentat la votació com quelcom molt negatiu per a Montilla. No hi estic d’acord. La notícia no és que un terç dels congressistes no aprovessin l’informe de gestió, sinó que gairebé dos terços el donessin per bo. Intueixo que els primers representen més la sensibilitat de l’antic votant socialista que ha deixat de ser-ho mentre que, amb la seva decisió, els segons només ens han demostrat, un cop més, que viuen aïllats de la realitat. El resultat de la votació és, però, molt significatiu, i ens pot ajudar a entendre què ha passat en aquests darrers anys, i què pot passar en el futur més immediat. El congrés socialista ha escenificat la consolidació del divorci que hi ha entre la direcció del partit i la majoria dels congressistes per una banda, i l’antic votant que els ha deixat de votar per l’altra. El suport majoritari de divendres a la gestió de Montilla, difícil d’entendre per a un que, com jo, s’ho mira des de fora, justifica també que dissabte s’hagués elegit per a primer secretari a Pere Navarro, un alcalde que tenia com a mèrit principal el fet d’estar apadrinat pel politburó sortint del partit gairebé en bloc. A partir d’aquestes evidències la votació sobre el grup propi a Madrid, una proposta àmpliament rebutjada, així com la llista de la nova executiva, no tenen la més mínima importància. Queda clar que a partir d’aquest congrés encara hi haurà més PSOE que PSC. Més que fins ara, que ja és dir. Però tenint en compte el perfil del potencial votant socialista tampoc no ha de sorprendre.
Un detall gens anecdòtic. En el congrés anterior (2008), l’informe de gestió -presentat també per Montilla- va ser aprovat per unanimitat dels més de mil congressistes assistents. Cal recordar que llavors ja governava el segon tripartit encapçalat per l’ara senador. Algú es pot preguntar cóm pot ser que en només tres anys s’hagi donat aquest fenomen d’una certa desafecció, i la resposta fàcil seria justificar-la en la pèrdua de les tres darreres eleccions. Però aquesta no és, al meu entendre, la resposta correcta. L’explicació la podem trobar en que, fins ara, en aquests congressos es votava a mà alçada, i una possible discrepància s’hagués posat clarament en evidència. El conegut lema guerrista que diu el que se mueva no sale en la foto és especialment vàlid quan hi ha un congrés i un s’ha de mullar en públic. La por de quedar-se sense feina, sense càrrec, sense aquella poltrona tan llaminera i generosament finançada amb diner públic, sense la subvenció, sense el favor del que mana, en definitiva, sense l’aixopluc del partit, aquesta por deu ser molt intensa. I ho ha de ser especialment per aquells militants que, professionalment parlant, no han fet res més que viure del partit des de fa molts anys. És gent molt conscient que a fora hi fa molt fred. Però divendres un nombrós grup de valents congressistes va exigir deixar de banda la tradicional votació a la búlgara i la direcció sortint es va veure forçada a acceptar una votació democràtica com cal, és a dir, secreta. Divendres es va poder votar en contra de la línia oficial sense significar-se públicament i, per tant, sense la por a ser castigat. Esperem que aquest sistema de votació no és quedi en una simple anècdota del 12è congrés socialista, i que s’encomani a altres partits.
8 comentaris:
Majoritàriament d'acord amb tot el què dius, el resum seria el què alguns ja fa temps que vàrem, sense massa sorpresa, constatar:
el PSC és una secta.
No és que visquin aïllats de la realitat, la coneixen prou bé i saben de l'estupefacció que deu provocar als no-sociates l'elecció d'una direcció continuista com és la del "titella" (amb perdó) Navarro. Més "perillós" hauria estat posar-hi un Ros o una Tura. Però tant se'ls hi en fot l'opinió externa: com a qualsevol secta, ells segueixen el seu dogma (una singular, per poc freqüent -o nula presència- més enllà dels Monegros i el delta de l'Ebre, cosa anomenada "federalisme") i la raó, la lògica, i el què seria conseqüent (per exemple, tenir grup propi d'una vegada a Madrid) s'ho passen pel folre de l'escrot.
O les suposades "bases" comencen a entendre que passa ara mateix a Catalunya, o aquest partit va al mateix precipici per on fa temps es va estimbar ICV: un grup minoritari de radicals sectaris que, com es diu vulgarment, no baixen del seu burro dogmàtico-ideològic ni que els matin.
Ja s'ho faran. Ocasió d'or per a ERC per a ocupar l'espai central d'una esquerra VERDADERAMENT catalanista deixat per aquesta gent del PSOE... ui, perdó, volia dir, del PSC.
Jan,
Moltes gràcies pel teu comentari que bàsicament comparteixo. Potser discreparia, això sí, sobre aquest suposat paper que han de fer ara les bases. Tinc la sensació que el gruix dels potencials votants socialistes passa olímpicament de fer-se aquestes reflexions, i precisament degut a aquest passotisme continuat ha arribat aquest partit fins on ha arribat. En fi, per a ells va el pollastre.
FEDERALISME?....ON SON EL FEDERALISTES?...QUINA EXCUSA¡¡¡ ELS SOCIATES NOMES ELS PREOCUPA,LA CADIRA,I ELS TRIENIS,QUE PER CERT NO SE PAS COM PAGARAN,ARA QUE JO NO TENEN TANTES "MAMELLES".
JUGANT AMB BARCELONA
En aquest cas s'ha visualitzat, una vegada més, i no només a can socialista, el funcionament nefast dels partits. Aquestes entitats, s'han alimentat de gent que funciona en base al "jo et dono si tu em correspons" i, així, acabem en la frase del tipus aquest amb cognom bèl·lic (que, de senyor, res).
Un cop muntat tot el "tingladu", els que hi són ja procuren que funcioni "correctament". Ja ho veus, parlar de partits i començar a utilitzar les cometes a tort i a dret, és tot u. La mediocritat instal·lada arreu fa impossible l'apertura democràtica del poder, per no parlar de l'implementació de la meritocràcia, que sembla un somni impossible, per molt que alguns ens barallem sempre pel mateix. Al final acabem semblant una mosca donant-se cops de cap amb un vidre.
Oliva,
Això del federalisme que reivindica sempre el PSC és un "xist". De federalistes a Catalunya potser n’hi ha algun, però Ebre enllà no crec que passin de mitja dotzena a tot estirar, si hi arriben. Com deia el senador Montilla: fets, no paraules.
Clidice,
Té valor que aquestes coses les diguis precisament tu, que coneixes el "tingladu" des de dins. Em diuen que a Madrid, des de fa una estona, no se sent res més que allò tan conegut de "¿Qué hay de lo mío, Mariano?" No sé si és meritocràcia però que hi ha molts nervis no ho dubtis. Si no és un ministeri, almenys que sigui la "pedrea".
Justament per això, Miquel, la meva relació amb el "tingladu" sempre ha estat perifèrica. No faig política més enllà del municipi, i sempre sota la premissa que sóc perfectament prescindible, arreu. Bé, excepte a casa a l'hora de sopar, que, de moment, encara em troben a faltar :)
Clidice,
Però el dia que ho deixis segur que et trobaran a faltar. La política, vull dir.
Publica un comentari a l'entrada