El sou de l’alcalde

Entre les mesures presumptament d’estalvi que el govern d’Espanya està posant en marxa, no pas per iniciativa pròpia sinó seguint indicacions del directori europeu, n’hi ha algunes amb les quals no hi estic gens d’acord. Avui em centraré en una de molt concreta, i és aquella que limita per dalt el sou dels alcaldes. Així, ara s’ha fixat com a topall del salari d’un alcalde el sou que cobra el president del govern espanyol. A partir d’ara cap alcalde no podrà cobrar més que el president Rajoy. Permeteu-me la franquesa però aquesta és una norma força estúpida i poc rumiada, feta des de la demagògia barata i pensada bàsicament de cara a la galeria, la galeria dels que no són capaços de veure massa més enllà de la punta del seu nas.

Gestionar un ajuntament no és només però és, també, l’equivalent a gestionar una empresa: adequar les despeses i la inversió als ingressos reals, mirar de no endeutar-se massa per tal de no hipotecar les generacions futures, gestionar una correcta política de personal i donar un bon servei a la ciutadania. A veure, és evident que un alcalde té un ventall més ampli d’aspectes que s’han de gestionar que el director general de, posem per cas, l’empresa Desigual. Però tampoc no hi ha tanta diferència. L’alcalde de Barcelona, que diuen que és el més ben pagat d’Espanya i supera els cent mil euros de sou brut, a partir d’ara passarà a cobrar-ne setanta mil. Però de què ens serveix als barcelonins tenir un alcalde amb un sou modest si després correm el risc que es gasti alegrement tres milions d’euros organitzant un referèndum que no porta enlloc sobre el futur de la Diagonal? De què ens serveix tenir un alcalde amb el sou reduït si aquest mateix alcalde és capaç de fer-nos un Fòrum de les Cultures que només ha servit per enterrar-hi milions d'euros de diners públics, és a dir, nostres? I deixem-ho aquí, però podríem posar molts més exemples de disbauxes pressupostàries dels alcaldes.

No, la solució no és limitar el sou de l’alcalde. Jo, que a l’alcalde de Barcelona li pago una part del seu sou, preferiria que es guanyés un sou molt més elevat, un sou que estigués en competència amb el que cobraria si el fitxessin per gestionar una empresa privada amb un pressupost similar al del nostre ajuntament. I ara algú potser em dirà: però és que una empresa d’aquestes característiques no es fixaria mai en un perfil professional com el dels nostres polítics per posar-lo al davant de la seva direcció. I el nostre interlocutor tindria tota la raó; aquest és precisament el nostre mal, que la gent que es dedica a la política és, en general i amb totes les excepcions que calguin, que haberlas haylas, molt mediocre. Sento repetir-ho, el discurs tronat sobre el sou dels alcaldes és demagògia barata de cara a la galeria. No s’ha de mirar tant el sou de l’alcalde sinó el balanç global de la seva gestió. Un alcalde que cobri molt pot acabar sortint molt barat als ciutadans, de la mateixa manera que un alcalde amb un sou de misèria pot acabar resultant econòmicament prohibitiu. Però la sortida fàcil és, dissortadament, centrar-se en la qüestió salarial i passar de puntetes sobre la gestió, i és precisament per això que al principi d’aquest article he utilitzat l’expressió mesures presumptament d’estalvi.