.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 3 de juliol de 2012

Després de l’enquesta del CEO

Entre moltes altres dades, el darrer Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió ens diu que, en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, el 51.1% dels catalans votaria a favor de la independència de Catalunya, mentre que el 21.1% hi votaria en contra i un altre 21.1% s’abstindria. Extrapolant aquestes dades sobre els catalans que anirien a votar, és a dir, excloent els abstencionistes (cal recordar que, en democràcia, només compta el vot de qui vota, és a dir, qui opta per no votar no compta), la independència de Catalunya s’imposaria clarament per més del 60%. Aquestes són les dades fredes, i els experts en estadística (jo no en sóc) ens asseguren que l’enquesta s’ha fet amb el màxim rigor i que, tècnicament, és inqüestionable. Hi ha també molts altres temes que s’han preguntat a les 2.500 persones enquestades, des de la possibilitat d’una Espanya federal fins a la valoració dels líders polítics, però no vull allargar-me sobre aquests altres aspectes inclosos en el baròmetre del CEO. Cal, però, recordar una obvietat per desmuntar l’argument de les bondats d’una hipotètica Espanya federal, una opció que suposadament defensen alguns socialistes contraris a l’independentisme. Resulta obvi que per que a Espanya hi hagués un estat federal hi hauria d’haver federalistes. No n’hi ha prou que n’hi hagi algun a Catalunya.

A partir d’aquí s’han fet tota mena de lectures polítiques, la majoria, òbviament, interessades. Així, ens trobem a un Josep Piqué (Partido Popular) que, sense qüestionar les dades de l’enquesta, justifica, al meu entendre de manera força interessada, l’augment de l’independentisme en la crisi econòmica que pateix aquest país. Estic segur que alguna incidència deu haver tingut la crisi en l’augment de l’independentisme a Catalunya, però intueixo que és força limitada. A l’altre extrem, els més abrandats independentistes ens asseguren que, a partir d’aquestes dades, la partida està guanyada i que, com qui diu en quatre dies (2014?), Catalunya serà un nou estat d’Europa. Estic convençut que més aviat que tard una Catalunya independent serà una realitat, però abans de convocar el referèndum d’autodeterminació s’ha de fer encara molta més pedagogia de la que s’ha fet fins ara, i això requereix temps. Segons les meves previsions el referèndum podria perfectament convocar-se abans del 2020, però no tan aviat com l’emblemàtic 2014.

Aquests dies s’han vist i escoltat coses que criden l’atenció, des d’un respectat catedràtic socialista pota negra (ara potser en l’òrbita d’ERC) que s’ha despenjat amb un “he deixat de ser idiota, ara sóc independentista”, fins a la reacció visceral de l’Espanya més casposa, amb aquelles portades de La Razón (un diari, per cert, fet a Madrid, però amb propietari i director catalans) que, per poca sensibilitat que es tingui, fan agafar vergonya aliena. Però no ens enganyem, no busquem l’adversari lluny de Catalunya. A Espanya tenen perfectament clara la seva opció unionista, i ningú els farà baixar del burro. El problema del futur de Catalunya el tenim molt més a prop, a dins mateix de casa nostra. Qui més hauria de rumiar sobre els resultats de l’enquesta del CEO és el principal partit de Catalunya, Convergència. Cada dia que passa sorprèn més i s’entén menys la seva permanent indefinició política. I si us plau, amics convergents, ara no em sortiu amb aquella pesada cançoneta del pacte fiscal que no us creieu ni vosaltres mateixos.

4 comentaris:

Jordi ha dit...

Els federalisme del PP no és el federalisme per definició on els territoris estan al mateix nivell. Aquí és tracta de tenir un territori per sobre dels altres. Si volen anomenar-lo federalisme que li diguin com vulguin, també és diuen socialistes i no ho són.

El màxim que poden admetre (i potser ara no) és un estat de les autonomies però on manen els del centre.

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
Sobre la concepció d'Espanya veig molt poca diferència entre PP i PSOE; només qüestions d'imatge. El PSOE es reclama formalment federalista, però saben perfectament que sense federalistes a Espanya no hi haurà mai federalisme. I el PP ni això, es queden amb allò tan original de “una grande y libre”. I quant a les autonomies, tal com han anat derivant, no agraden a uns ni altres. Si poguessin, ara mateix se les carregarien totes. És per això que Catalunya ha de buscar el seu propi camí al marge dels interessos –ben legítims però certament minoritaris- dels que defensen el país veí.

Percola ha dit...

Quan es parla dels dos grans partits i federalisme, m'estranya una cosa. No són en el fons federalistes a nivell administratiu però sempre es diu que "els barons territorials..." Potser en lloc de federalisme haurien de parlar de feudalisme.

Miquel Saumell ha dit...

Percola,
O de colonialisme.