Eurovegas, una mirada particular

Fins ara no m’havia posicionat en públic sobre el projecte anomenat Eurovegas, no pas per no tenir una opinió formada al respecte sinó, més que res, per mandra. I és que sobre aquest projecte d’inversió ja s’ha dit gairebé tot, se n’han escrit infinitat d’articles i s’ha debatut fins al cansament, i tampoc es tracta de repetir-se. Avui, però, em ve de gust mullar-me una mica sobre aquest assumpte, i ho faré des d’uns punts de vista una mica particulars. A veure, doncs, si me’n surto i sóc capaç d’explicar-me. Però Eurovegas sí o Eurovegas no? Ho sento, si voleu conèixer la meva opinió haureu de continuar llegint.

No em fa cap gràcia que les inversions estrangeres que vinguin a Catalunya siguin d’aquesta naturalesa, és a dir, basades en el turisme de masses que omple aquestes noves catedrals del turista anomenades parcs temàtics, siguin de lleure i atraccions pensant, bàsicament, en la mainada, o de joc i prostitució. També de prostitució, sí. L’Alt Empordà, per posar un exemple ben proper, té uns quants macroprostíbuls que cada vegada que hi passo per davant em fan agafar vergonya aliena. Com que a França aquesta mena de parcs temàtics no estan permesos, els macroprostíbuls empordanesos tenen també molta clientela francesa. Tot plegat fa que l’Alt Empordà tingui una de les concentracions més altes d’Europa en instal·lacions dedicades a la prostitució, amb tot el catàleg de serveis annexes per a les persones que l’exerceixen com ara pensions i hotels, bars i restaurants, perruqueries, botigues de roba, centres d’estètica, bancs, taxis, etc.

Tornant, però, als grans complexos de lleure anomenats parcs temàtics, en alguna ocasió ja he explicat que no m’agrada la filosofia del lleure massificat que hi ha al darrere d’aquests negocis. Si puc triar, i de moment encara puc, sóc més partidari dels llocs petits i sense empentes, crits ni soroll que d’aquestes grans concentracions humanes. Per entendre’ns, m’agraden més els hotels de menys de deu habitacions que els altres. Però dit això, els arguments que utilitzen els detractors del projecte de Mr. Adelson, bàsicament gent d’esquerres, els trobo tan puerilment demagògics i cínics que no m’hi sento gens identificat. El que vull dir és que les verdures del Prat estan molt bé, sí, però al meu entendre no constitueixen un argument suficient per carregar-se el projecte. Hi ha també el conflicte obert per la disparitat de criteris entre els aparells de la direcció dels partits d’esquerres i els seus alcaldes del Baix Llobregat, molt directament afectats per l’altíssima taxa d’atur dels seus municipis. Així, en contra del posicionament oficial dels seus partits contrari a Eurovegas, aquests alcaldes estan disposats a posar una catifa vermella als directius de la corporació per tal que el projecte es materialitzi en els seus termes municipals. Aquí hi ha un claríssim conflicte d’interessos entre persones del mateix partit.

El joc és dolent i socialment pervers. Aquesta és una gran veritat, que s’utilitza per criticar el projecte i tractar d’impedir que Eurovegas s’instal·li a Catalunya. És una afirmació inqüestionable, i aquí ho sabem perfectament perquè amb els diners que es recapten provinents del joc hem hagut de crear, a l’Hospital de Bellvitge, una unitat per tractar els casos greus de ludopatia. Poca broma! La Generalitat recapta diners provinents del joc i se’ls gasta (ens els gastem) tractant de guarir els ludòpates que la nostra legislació, permissiva amb el joc, ha ajudat a crear. Un cas de psiquiatre, vaja. Però el joc a Catalunya no l’introduiria pas Eurovegas, que des de fa molts anys aquí tenim casinos perfectament legals, bingos, màquines escurabutxaques per tot arreu, quinieles i loteries de tota mena.

Amb el joc arriba la prostitució i la màfia. Una altra gran frase que repeteixen els contraris a Eurovegas. Tenen raó. De la prostitució ja n’he parlat abans i sobre la màfia, local i, sobretot, estrangera, és una trista realitat perfectament consolidada a Catalunya. És a dir, prostitució i màfia ja les tenim aquí còmodament instal·lades, no arribarien pas amb Eurovegas. Qui compra des de fa uns anys les millors propietats immobiliàries de la Costa Brava, sense regatejar? Cóm es paguen aquestes transaccions? Aneu i pregunteu, jo ja ho he fet i n’he tret les meves conclusions.

L’altre gran argument dels contraris a Eurovegas és que aquest personatge, fosc i llefiscós d’aspecte i sempre amb un munt de plets judicials pendents arreu del món, Mr. Adelson (a l’esquerra de la foto, d’El Mundo, sortint del Palau de la Generalitat), sembla ser que exigeix que als seus casinos s’hi hauria de permetre fumar. En definitiva, l’home demana una llei a mida. Doncs bé, aquest aspecte és, al meu entendre, el més negociable de tots. Que en un casino es permeti fumar a canvi de fer-hi instal·lar uns potents extractors de fum no és que m’agradi, que tampoc m’agrada, però és el mal menor. Segur que l’ambient seria força més respirable que el de determinats locals on, tot i la prohibició de fumar, s’hi segueix fumant amb total impunitat, sense cap sistema per extreure el fum.

Per cert, jo no jugo, però un dels llocs que m’han mostrat sempre que viatjo a un país on el joc està permès és el casino local, i la gent que me’ls ha mostrat se’n sent orgullosa. En canvi, a mi no se m’acudiria mai portar a un estranger al casino de Barcelona, o al de Lloret. Considero que és el típic lloc per no ensenyar i, a més a més, vist un vistos tots. Ara em vénen al cap alguns dels luxosos casinos que he visitat, com el de Sun City, a Bophuthatswana, o el tradicional i emblemàtic Lisboa de Macau, i sense oblidar el casino de Barcelona que es troba a sota de l’Hotel Ars, per on et fan passar obligatòriament per anar a un petit local que es lloga per a festes particulars. L’ambient que he trobat a les sales de joc dels casinos és sempre el mateix, molt depriment. Són llocs amb aparença de gran luxe tot i que es tracta d’un luxe pel meu gust excessivament cridaner, propi de nous rics. Però deixant l’aparença de luxe a banda els casinos sempre els he considerat uns indrets d’una gran sordidesa moral. I posats a triar, m’agradaria viure en un lloc on no n’hi haguessin, de casinos.