Les mesures econòmiques de Rajoy (i 2)

L’augment de l’IVA és de tres punts percentuals, però per fer els càlculs reals hem de ser conscients que l’augment és del 16,7%. Quant al tipus reduït, en passar del 8 al 10% l’augment és del 25%. Però aquests augments es complementen amb altres mesures fiscals i polítiques que comportaran sacrificis per a molts col·lectius, com ara l’aprimament dels ajuntaments, l’eliminació de la paga extra de Nadal als funcionaris, la reducció de les prestacions de l’atur i d’altres. Evidentment amb aquestes mesures no es reactivarà el consum a curt termini, però per fer una valoració més acurada i global s’haurà de veure quines mesures complementàries es decideixen avui en el consell de ministres. Avui, precisament avui, un friday 13th, l’equivalent anglosaxó del nostre dimarts i tretze. No sóc gens supersticiós però... ai, ai, ai! I per acabar-ho d’adobar sembla ser que aquesta reunió ministerial la presidirà el cap de l’estat espanyol, nomenat per Franco i caçador d’elefants i altres bèsties, un personatge que darrerament ha tingut comportaments poc exemplars.

Vull fer també esment a una consideració que faig sovint. És una obvietat però de tant en tant convé recordar-la. L’estat del benestar que ara els governs, intencionadament o no, sembla que es vulguin carregar, només és viable si es disposa dels recursos necessaris per finançar-lo. Com a formulació teòrica l’estat del benestar és fantàstic, tothom el vol, gairebé ningú amb una mínima sensibilitat social hi està en contra, però dissortadament té un límit perfectament definit: que es pugui pagar. I amb l’actual manca de recursos públics el govern ha de decidir què es pot pagar i què no. El fet és que, per una banda, no hi ha diners per pagar-ho tot i, per l’altra, no ens podem endeutar més. No ens podem permetre la frivolitat irresponsable de deixar una societat exageradament endeutada als nostres fills. Per resoldre els nostres problemes no tenim cap dret a deixar-los a ells hipotecats de per vida. És només a partir d’aquestes consideracions que els governs han de decidir què i cóm es retalla.

Governar és prioritzar. Rajoy té tota la legitimitat política i un ampli suport electoral i, per tant, parlamentari, per poder-ho fer. Doncs endavant. Però dit això, també podem fer-nos algunes preguntes gens innocents. Per exemple, en qüestions de fiscalitat, s’haurien de gravar més determinats col·lectius molt benestants de la nostra societat? S’hauria d’acabar amb les SICAVS, almenys en la seva actual configuració fiscal? S’haurien de portar davant de la justícia els grans responsables del desastre financer espanyol i, de retruc, català? Tenint en compte les competències traspassades a les autonomies, s’haurien de tancar els ministeris espanyols de cultura, sanitat i educació? S’haurien de reformular les funcions dels militars espanyols i que es dediquessin, per exemple, a apagar els incendis de l’estiu en comptes d’enviar-los a l’Afganistan amb una missió gens clara? Les meves respostes són, amb tots els matisos que calguin, “sí” a tot. Però jo no governo, només puc anar a votar cada quatre anys i opinar. I criticar sempre que convingui.

Per exemple, jo no hauria salvat CaixaCatalunya, ni CajaMadrid (ara Bankia), ni cap de les altres caixes en fallida. De la mateixa manera que es deixa caure qualsevol altre negoci que va malament, jo hauria deixat caure les institucions financeres que, a causa d’una mala gestió evident, es trobaven en fallida. I recordem-ho, no són bancs els que han fet fallida sinó caixes d’estalvi polítiques, diguem-ne sense amo, controlades pels partits i els sindicats. El matís és important perquè després es parla, al meu entendre de manera molt irresponsable, del conjunt dels banquers com a grans delinqüents. Aquesta generalització és del tot injusta i, de la mateixa manera que no tots som igualment culpables d’aquesta crisi, no totes les institucions financeres s’han de desqualificar automàticament només pel fet de ser-ho.

Tal com ja dèiem ahir, Rajoy es mereix les nostres crítiques, molt més per mentider compulsiu que per les greus mesures econòmiques anunciades dimecres, forçat per les autoritats europees. Però cal no oblidar tampoc que els governants socialistes d’abans són, en bona mesura, els grans responsables de la situació tan lamentable en la qual ens trobem ara. Per un mecanisme de memòria selectiva aquesta més que evident responsabilitat socialista en la crisi actual és quelcom que la nostra societat, interessadament o per oblit, tendeix a minimitzar. I això no val, que cada palo aguante su vela.

Un apunt final: dimecres, després de l’exposició de Rajoy al parlament espanyol, la bancada popular va reaccionar a les greus mesures socials anunciades pel seu president amb unes mostres de satisfacció absolutament desmesurades, talment com si els hagués tocat la grossa de Nadal. Ignoro si la sorprenent reacció popular només era la demostració de la seva manca de sensibilitat o tal vegada potser és que intel·lectualment aquests personatges no donen més de sí. Sigui com sigui i respectant, com no podria ser d’altra manera, la llibertat d’expressió, la imatge que van donar va ser molt penosa i rebutjable.