Aquesta és una expressió que genera interpretacions equívoques i, massa sovint, políticament interessades. Formalment, es coneix com a Països Catalans el conjunt de territoris que tenen el català com la seva llengua autòctona, és a dir, els territoris on viuen els catalanoparlants. Són setanta mil quilometres quadrats distribuïts entre quatre estats, Andorra, Espanya, França i Itàlia, amb una població aproximada de tretze milions i mig d’habitants.
Però deixant al marge els antecedents històrics, actualment l’únic lligam que uneix els Països Catalans és la llengua catalana tot i que, com dèiem abans, hi ha qui pretén anar una mica més lluny i veure-hi unes possibilitats polítiques que, al meu entendre, avui en dia són certament inexistents. Les realitats són les que són, i les sensibilitats polítiques i lingüístiques en els diferents territoris de parla catalana també. Així com a València i Balears és perfectament factible que un partit polític tan contrari a la normalització de l’ús de la llengua catalana com el Partido Popular guanyi les eleccions, i ho faci per majoria absoluta, a Catalunya aquesta possibilitat és a dia d’avui impensable. Tal com recordo sovint, dotze/tretze per cent de l’electorat és el sostre polític del Partido Popular a Catalunya, i en una proporció important aquest electorat està format per immigrants no integrats lingüísticament. Hi ha també altres petits satèl·lits anticatalans com Ciudadanos, Unión Progreso y Democràcia, falanges diverses, etc., però en termes de representació política són irrellevants.
És bastant corrent escoltar, per exemple, proclames independentistes referides al conjunt d’aquests territoris (Independència Països Catalans!), com si formessin part d’una unitat política. No és així. Només cal haver viatjat per aquests territoris per adonar-se que un aragonès no té res a veure amb un valencià, ni aquest amb un català. El lligam de la llengua no necessàriament genera el lligam polític que alguns pretenen, i el món n’és ple d’exemples. Per tant, ens podem posar d’acord entre els diferents territoris dels Països Catalans per defensar i promocionar la llengua catalana, però d’aquí a pretendre anar políticament més enllà és no tocar de peus a terra. Diguem-ho clar, els Països Catalans com a realitat política és una opció utòpica i gens realista.
Però deixant al marge els antecedents històrics, actualment l’únic lligam que uneix els Països Catalans és la llengua catalana tot i que, com dèiem abans, hi ha qui pretén anar una mica més lluny i veure-hi unes possibilitats polítiques que, al meu entendre, avui en dia són certament inexistents. Les realitats són les que són, i les sensibilitats polítiques i lingüístiques en els diferents territoris de parla catalana també. Així com a València i Balears és perfectament factible que un partit polític tan contrari a la normalització de l’ús de la llengua catalana com el Partido Popular guanyi les eleccions, i ho faci per majoria absoluta, a Catalunya aquesta possibilitat és a dia d’avui impensable. Tal com recordo sovint, dotze/tretze per cent de l’electorat és el sostre polític del Partido Popular a Catalunya, i en una proporció important aquest electorat està format per immigrants no integrats lingüísticament. Hi ha també altres petits satèl·lits anticatalans com Ciudadanos, Unión Progreso y Democràcia, falanges diverses, etc., però en termes de representació política són irrellevants.
És bastant corrent escoltar, per exemple, proclames independentistes referides al conjunt d’aquests territoris (Independència Països Catalans!), com si formessin part d’una unitat política. No és així. Només cal haver viatjat per aquests territoris per adonar-se que un aragonès no té res a veure amb un valencià, ni aquest amb un català. El lligam de la llengua no necessàriament genera el lligam polític que alguns pretenen, i el món n’és ple d’exemples. Per tant, ens podem posar d’acord entre els diferents territoris dels Països Catalans per defensar i promocionar la llengua catalana, però d’aquí a pretendre anar políticament més enllà és no tocar de peus a terra. Diguem-ho clar, els Països Catalans com a realitat política és una opció utòpica i gens realista.
4 comentaris:
Cal entendre també que a l'Edat Mitjana els regnes de València, Mallorca i el Principat de Catalunya tenien lleis diferents i total independència política. Compartien rei i poca cosa més enllà de la llengua. I l'esperit de respecte a les seves pròpies lleis. Per això hi va haver un Dect de Nova Planta per a cada territori.
Exacte, Galderich ho ha dit. Els estats moderns es formen al XVIII, abans tenim territoris reals, diferents territoris que pertanyen a un rei que els pot haver incorporat mitjançant reconquesta com va passar amb els territoris on es parla català però p.e. al País Valencià també van anar-hi molts aragonesos.
Jo tampoc crec en el conjunt, com a mínim com una unitat. Soc partidari d'aconseguir aquí la independència sense esperar altres territoris com alguns pensen. Després, si altres fessin el mateix podríem parlar d'una confederació però mai d'una unitat.
Com els altres, sóc del parer que el Principat ha de ser independent tot sol, si els altres antics territoris de la Corona, volen venir, en el format que decideixin, amb nosaltres, abandonant els estats als que pertanyen, serà cosa d'ells, únicament i exclusiva. Malgrat que tants i tants valencians se sentin menystinguts en aquest cas, crec que farà més per uns Països Catalans en el futur una Catalunya independent, que no pas la utopia inassolible que és ara que tots els territoris de parla catalana formessin estat propi i unit.
Galderich, Jordi, Clidice,
Moltes gràcies per les vostres aportacions.
Publica un comentari a l'entrada