Passejant per Barcelona

Havia de fer una gestió al centre i des de Sarrià fins a la plaça de Catalunya vaig decidir fer, un cop més, el recorregut a peu. Ho faig sovint, si el clima acompanya mínimament prefereixo caminar que utilitzar el transport públic. A més a més, els que hi entenen diuen que caminar una estona cada dia és bo per a la salut. Aquesta és una passejada agradable que, a un ritme normal, es fa en una mica menys d’una hora. Pots anar mirant botigues, les que encara romanen obertes, i comparar ofertes, productes i preus. Admeto que, segurament, aquí hi ha una barreja entre la curiositat normal i una mica de deformació professional. Però parlant de botigues i de la crisi, des de fa un temps caminar per la Diagonal comença a ser una mica decebedor. Hi ha moltes botigues tancades, en venta, en lloguer i en traspàs. En canvi, al Passeig de Gràcia no hi ha locals en venda o en lloguer, gairebé tots estan ocupats i tinc entès que fins i tot hi ha llista d’espera.

Amb les excepcions del tipus Zara i similars que calguin, que alguna n’hi ha, en aquest recorregut et trobes amb un tipus d’establiments que, en general, comercialitza articles d’una qualitat i d’uns preus fora de l’abast de la majoria. El fet és que els establiments del sector gran luxe resulten prohibitius per a la majoria dels barcelonins, i només estan a l’abast de les butxaques dels ricatxos asiàtics, russos i brasilers que passen per Barcelona amb un objectiu prioritari: el shopping. Reconec que aquesta mena de viatges, amb les compres com a principal objectiu, sempre m’han cridat l’atenció, potser perquè tinc molts altres interessos i no m’he dedicat mai a viatjar per comprar.

Tractant-se d’una zona tan cèntrica no és gens difícil creuar-te amb gent coneguda. L’altre dia, encara a Sarrià, em vaig trobar a en Macià Alavedra que entrava al Dole de Capità Arenas mentre el xofer i l’Audi s’esperaven al carrer, en doble fila, com ja és tradició amb la clientela d’aquell bar; la Guàrdia Urbana acostuma a passar de llarg. Quan volen al Dole fan un bon cafè, però no sempre volen. Més endavant, assegut en un banc de la Diagonal davant de l’edifici Godó, hi havia en Joan Maria Piqué, cap de premsa d’Artur Mas. Segurament esperava l’arribada del president, que viu relativament a prop, al carrer Tuset, i que aquell dia l’havien d’entrevistar per RAC1. Pels que no el coneixeu, Piqué és aquell senyor, bastant jove i bastant alt, que sempre és al costat del president (a la foto). A mi em crida l’atenció per dues coses: perquè és usuari assidu del twitter, on explica les anades i vingudes del seu cap que es poden explicar, i perquè sempre porta unes ulleres molt cridaneres de muntura blanca. No dubto que a ell li deuen agradar.

Una mica més endavant em vaig creuar amb el periodista i cronista de la ciutat Lluís Permanyer, que caminava en direcció a La Vanguardia. Per aquella zona també m’he creuat sovint amb Manuel Trallero, també periodista. Francament, Trallero m’agradava més abans, quan publicava a les pàgines salmó del diari dels Godó, que ara que em sembla que va per lliure. De vegades he coincidit també amb Miquel Roca Junyent, entrant o sortint del seu despatx de Aribau-Diagonal, i amb altres financers, notaris i advocats coneguts que tenen despatx a la zona. Una mica més enllà de Diagonal-Balmes vaig creuar-me amb Pasqual Maragall, que anava amb l’americana penjada a l’esquena i seguit discretament per unes persones, com tots els expresidents.

Com podeu veure aquestes caminades resulten de lo més distret; igual pots seguir la cotització dels monederos de pell de Chanel, Hermès o Vuiton, que descobrir que aquella persona tan coneguda, que feia temps que no veies, s’ha engreixat de manera exagerada. De tot plegat, algú potser en traurà la conclusió, i no anirà gaire desencaminat, que la curiositat no és, ni molt menys, un monopoli de les senyores.