Conspirant?

(d’aquí)

Els protagonistes de la foto són els dirigents de La Vanguardia, José Antich i Màrius Carol, i els dirigents d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran Lleida i Josep Sánchez Llibre. Parlem, doncs, de gent de casa. Als que esteu al cas de les posicions polítiques que es defensen des d’aquest blog intueixo que la foto tampoc us sorprendrà gaire. La trobada diuen que va tenir lloc la setmana passada i, més concretament, el mateix dia que es va tancar el pacte parlamentari entre CiU i ERC. Jo encara hi afegiria que, per part d’algun dels seus protagonistes, es va voler que aquesta foto es fes pública, però només em baso en la meva intuïció i, per tant, estic fent un judici d’intencions que no puc demostrar. Sigui com sigui, és un fet constatat que d’enemics i d’adversaris, que evidentment no són la mateixa cosa però sovint es fa força difícil diferenciar-los, en tenim allà i aquí. Tot i que els més sorollosos els tenim a sis-cents quilometres de distància direcció oest, m’atreviria a dir que els més perillosos els tenim a casa nostra. I els titllo de perillosos pel que tenen d’imprevisibles, tota vegada que sovint fan el doble joc polític. Quan sembla que defensen una posició t’adones que en realitat estan defensant exactament la contrària. Parlo també d’aquells mitjans que, com La Vanguardia, fins ahir es mostraven moderadament independentistes i avui tornen a ser convençudament unionistes. El que pot arribar a fer una subvenció!

Quan des d’un diari s’explica el futur de Catalunya i les posicions que uns i altres defensen es pot ser més aviat barroer o tirant a sibil·lí. Per concretar i limitant-ho als diaris de paper, podríem dir que, des d’un bon principi, l’ABC, El Mundo, La Gaceta i La Razón han actuat barroerament. Però això sí que ho tenen, aquests mitjans acostumen a anar de cara i no enganyen sobre les seves intencions. En canvi, El País i La Vanguardia actuen més sibil·linament, tot i que les formes emprades no impedeixen que se’ls vegi clarament el llautó de les seves simpaties o antipaties polítiques. I és que a mesura que van passant els dies i s’acosta l’hora de la veritat tothom es va posicionant, tothom es va traient les caretes. La Vanguardia ja ho va fer el dia després de les eleccions, però del gir estratègic del diari dels Godó ja en vaig parlar. Cal deixar constància, això sí, que cada dia que passa es posiciona més clarament en contra que es pugui preguntar, per mitjans democràtics, quina és la voluntat dels catalans.

Així que ara potser hauríem de parlar dels altres protagonistes de la foto, és a dir, dels dirigents d’UDC. Però, ben mirat, potser no cal ni parlar-ne, tota vegada que sobre aquest partit i els seus dirigents des d’aquest blog ja s’ha dit gairebé tot. Cada dia es veu més clar que UDC i el seu líder en les darreres tres dècades, Duran i Lleida (visca la limitació de mandats!), intentaran torpedinar el procés, en principi des de dins. Sibil·linament o barroerament, això encara està per veure, però les formes només constituiran un detall secundari. Exclusivament dels seus socis convergents dependrà que ho facin des de dins de la coalició o que, a partir d’ara, vagin per lliure i treballin des de fora. Al capdavall, per malament que es posessin les coses els diputats d’UDC només són 13, és a dir, el 9,63% del Parlament. Per cert, cal no perdre de vista que no tots pensen igual que el seu cap de files.