Debat sobre “el tema” a la Fonda Gaig

Fa uns dies deu persones vam celebrar un sopar de Nadal en un dels reservats de la Fonda Gaig de Barcelona. Dones i homes per meitats, gairebé tots professionals independents i/o amb negoci propi. Edats al voltant de la cinquantena i escaig, algú amb més escaig que altres. Una trobada d’amics més de les moltes que es celebren arreu aquests dies prenadalencs. Un sopar molt agradable, sobretot per les persones que compartíem taula però també pel lloc escollit, una sala tancada i, per tant, sense interferències acústiques ni orelles tafaneres d’altres comensals del restaurant. Tractant-se de l’acreditada cuina del Gaig m’estalviaré de comentar el vessant gastronòmic de la nostra trobada ja que aquest aspecte s’escaparia del tema de d’avui. Però recordant que, quan encara no fa cinc anys van obrir a l’Eixample barceloní, el senyor Gaig va decidir conservar per el seu nou establiment el qualificatiu de fonda, gairebé ja està tot dit. I és que, normalment, a les fondes s’hi menja bé. Sigui com sigui, el fet és que durant el sopar vam anar consumint el temps amb converses banals sobre temes més aviat intranscendents, sempre amb el molt bon rotllo d’un grup de persones que es coneixen des de fa anys. Al final del segon plat va entrar a la sala el senyor Gaig, que coneixia un dels comensals. “Tot bé?”. “Sí, tot bé”. “Doncs me n’alegro”. Després van arribar les postres, els cafès i les infusions i, gairebé de manera inevitable, va acabar sorgint “el tema”.

Vam tenir un canvi d’impressions respectuós, sense espetecs ni sortides de to. Alguns hi ficàvem cullerada i ens mullàvem sense complexos, mentre que altres comensals, més discrets, van optar per limitar-se a escoltar, però observant les cares que anaven posant resultava fàcil intuir de quin peu calçava cadascú. No vam discutir gaire sobre l’opció democràtica de decidir el futur de Catalunya, el nostre futur, mitjançant un referèndum vinculant. Això pot agradar més o menys però gairebé tothom dóna per fet que la votació, sigui en el format legal que sigui, acabarà sent una realitat inevitable. Sí, en canvi, vam parlar molt sobre els pros i els contres d’una Catalunya deslligada d’Espanya, i sobre l’actitud que prendran durant aquest procés els nostres actuals tutors espanyols. S’admetia que, des de Madrid, intentaran escanyar-nos per tots els mitjans disponibles, per terra, mar i aire. O rememorant la frase d’aquell periodista impresentable d’El Mundo, Espanya intentarà aturar aquest procés por lo civil y por lo criminal. De fet aquesta etapa ja ha començat i tots som plenament conscients que els espanyols ens faran suar sang amb tots els mitjans disponibles al seu abast.

Es va parlar d’empreses concretes que ja s’estan assessorant professionalment per si, arribat el moment, decideixen marxar de Catalunya, ja sigui a uns centenars de quilòmetres cap a l’oest o potser més enllà. Tot pot ser, és de preveure que en aquest procés ens trobarem amb tota mena de casuística. De totes maneres sovint es cau en la trampa de parlar de l’actitud de l’empresariat com si tots els empresaris pensessin igual. I no és així. Aquí vam discrepar obertament i tots vam posar sobre la taula alguns exemples concrets per reforçar les nostres respectives posicions. Es va comentar també que durant aquest procés previ casi tots els polítics involucrats, d’aquí i d’allà, ho estan fent bastant malament. Dissortadament. En això varem coincidir tots. Després d’una estona de debat i quan encara teníem moltes coses a dir ens vam adonar que era tardíssim i que ens havíem quedat sols al restaurant, així que vam pagar el que ens van demanar i vam marxar. Com no podria ser d’altra manera, no ens vam posar d’acord.

Però tot i que ningú va canviar d’opinió considero molt recomanable que se’n parli, i és igualment positiu escoltar els arguments contraris, ni que només sigui per reforçar els propis. Sembla, però, irreversible, que amb totes les dificultats que diem abans i moltes més que se’ns presentaran, al final els catalans decidirem democràticament com volem que sigui el nostre futur. Estic convençut que aquest procés és imparable i no l’aturarà ningú. Personalment tinc molt clar que més que decidir el meu futur particular, que em preocupa relativament poc, el que més aviat que tard decidirem serà el futur de les noves generacions de catalans, amb dos objectius: que deixin de sentir-se menyspreats per una metròpoli que no ens ha respectat mai i que sembla que només ens vulgui com la seva vaca lletera particular i, sobretot, que puguin viure millor que nosaltres. Algú pot pensar encara que això és massa demanar?