Un Churchill és el que necessitem a Catalunya!

Dissabte passat, a la cruïlla de la Via Augusta amb la Ronda del General Mitre de Barcelona, es va inaugurar un monòlit en memòria de Sir Winston Churchill. L’homenatge ciutadà, promogut per la Fundació Catalunya Oberta i organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, va començar amb una puntualitat tan britànica que, tan mal acostumats com estem els barcelonins en temes de puntualitat municipal, va sorprendre molt agradablement. Presentava l’acte Joan Oliver, president de l’esmentada fundació, i a continuació es va escoltar una cinta amb la veu de Sir Winston. Després van prendre la paraula la seva besnéta, en anglès, així com el consol britànic a Barcelona, amb un terç del seu discurs en un català força acceptable, dos terços en anglès i, perquè no fos dit, una frase en espanyol. Va tancar l’acte l’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, amb una petita part del seu discurs en anglès i la resta en català.

No acostumo a anar a actes d’aquesta naturalesa però, en aquest cas, hi vaig voler anar perquè Winston Churchill sempre m’ha semblat un dels personatges polítics més interessants del segle XX. Avui en dia es troben a faltar polítics com ell. L’altre motiu per anar-hi era pel morbo de saber que el merescut homenatge de la ciutat de Barcelona a Churchill va ser vetat mentre governaven les esquerres, que estaven per homenatjar altres personatges històrics de molt diferent tarannà que Sir Winston. I és que cal dir les coses tal com són... encara que a alguns els puguin resultar incòmodes.

Durant la segona Guerra Mundial i, més concretament, el 6 de juny de 1940, en una de les seves intervencions radiofòniques més conegudes, Sir Winston va encoratjar els britànics a resistir, i es va referir als criminals bombardeigs a que havia estat sotmesa la ciutat de Barcelona uns anys abans, durant la nostra Guerra Civil, amb aquestes paraules: “No subestimo la severitat de càstig que ens cau al damunt. Però confio que els nostres conciutadans sabran resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona”.

Penso que el que ara mateix ens caldria a Catalunya és un polític de la talla de Sir Winston Churchill. Són temps molt difícils, i més difícils que en vindran. Però, dissortadament, mires en totes direccions i no en veus cap que s’hi assembli ni de lluny. Esperem, doncs, que el president Mas, que al capdavall va guanyar sense discussió les eleccions amb una promesa formal en aquest sentit, se’n surti i ens organitzi el promès referèndum per tal que els catalans puguem decidir, democràticament, quina mena de futur volem per Catalunya.

Aquí i aquí també se n'ha parlat.