Tuteles perjudicials

Diumenge, a mesura que avançava el recompte de vots, els resultats van anar posant els partits al lloc que els corresponia. El podi dels guanyadors va quedar configurat per Junts pel Sí, indiscutibles guanyadors amb 32 escons més que el segon partit, que va ser Ciudadanos i que a partir d’ara serà el primer partit de l’oposició, i la CUP en tercer lloc, que van més que triplicar els seus diputats. Es dóna la particularitat que tots tres es presentaven sense tuteles externes: juguen a Catalunya i decideixen a Catalunya.

Els perdedors, en canvi, depenien tots de Madrid: CSQEP (Franco Rabell), fèrriament tutelat per Podemos i el seu líder màxim, el lerrouxista Pablo Iglesias; el PSC del ballarí Iceta, tutelat, com sempre, pel PSOE; i la franquícia catalana del PP. Deixo de banda Unió, l’altre gran perdedor, que no ha necessitat cap tutela externa per situar-se ella soleta com a partit extraparlamentari.

S’ha demostrat que la tutela madrilenya no ha funcionat, no ha generat uns bons resultats, i un es pot preguntar per què. Una explicació plausible podria ser que durant la campanya electoral els partits perdedors van actuar en clau espanyola. Només tenien al cap les eleccions espanyoles del desembre, i les eleccions catalanes eren com un peatge que havien de pagar de mala gana, i tots ells estaven disposats a perdre vots a Catalunya a canvi de guanyar-ne a Espanya. De moment, les pèrdues electorals a Catalunya ja són una realitat.

Un Parlament inequívocament independentista

Com que molts catalans se senten maltractats, insultats i menystinguts per l’estat espanyol no ha de sorprendre que a Catalunya s’hagi optat per la creació d’un nou estat, amb tots els riscos i els avantatges evidents que aquesta opció comporta. Ahir van guanyar els independentistes. Una candidatura independentista va guanyar clarament les eleccions, i va treure gairebé el triple de diputats que la candidatura unionista que va quedar en segona posició.

Ara, a partir d’aquesta realitat inqüestionable, podem parlar d’escons, de vots, de percentatges, de majories simples o reforçades, dels efectes pont de la Mercè i de la climatologia favorable o adversa segons les comarques. Podem parlar de tot i segur que se’n parlarà, però sempre sense perdre de vista que l’independentisme ha guanyat clarament les eleccions catalanes.

Segur que sortiran alguns perdedors atribuint-se la voluntat política dels que ahir es van abstenir, però ningú ignora que qui no vota, no compta, bàsicament perquè no se sap què pensen els que ahir es van quedar a casa. Altres tindran la gosadia de dir que els catalans s’han equivocat. Passa sempre, els perdedors no sempre accepten democràticament la derrota, i busquen excuses de mal pagador.

Ahir Catalunya es va llevar autonòmica i aquest matí s’ha llevat independentista. Ara caldrà saber administrar els resultats electorals amb molta intel·ligència. Comença una nova etapa basada en la diplomàcia discreta i la negociació a diverses bandes, sota l’atenta mirada de Brussel·les. Seran unes negociacions llargues i difícils, però juguem amb l’avantatge que a totes les parts involucrades interessa que s’arribi a un acord que respecti la voluntat dels catalans i resolgui políticament la nova situació creada.

De les mentides al lerrouxisme

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 de setembre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.722 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha qui pensa que per guanyar unes eleccions s’hi val tot. I no tot s’hi val. Avui posaré dos exemples de males pràctiques polítiques que potser serveixen per guanyar algun vot però que s’haurien d’eradicar: les mentides i el lerrouxisme. A Escòcia hi va haver les mentides de Cameron, i a Catalunya el lerrouxisme d’alguns partits polítics que juguen en clau espanyola. Però així com a Escòcia l’unionisme va guanyar el referèndum amb l’ajut dels mentiders, a Catalunya tot indica que als lerrouxistes, de dretes i d’esquerres, les coses no els aniran tan bé.

Els independentistes escocesos van perdre el referèndum que els hauria pogut portar a la independència per creure’s les promeses que els va fer el primer ministre britànic, David Cameron, pocs dies abans de la jornada electoral. Totes les enquestes eren favorables a la independència d’Escòcia fins que va arribar Cameron i va fer un munt de promeses als escocesos si votaven a favor de quedar-se al Regne Unit. Unes promeses que a dia d’avui no s’han complert. Quan els escocesos han constatat que els han entabanat ja era tard, i ara s’hauran d’esperar a celebrar un altre referèndum anunciat per l’any vinent. Però aquesta vegada enredar-los ja no serà tan fàcil, i és que de les derrotes també se n’aprèn, sobretot quan qui guanya ha fet trampa.

La sorpresa de la campanya electoral catalana ha estat la irrupció del lerrouxisme. Sorpresa relativa, tot s’ha de dir, però tardarem a oblidar la utilització barroera que del lerrouxisme ha fet un polític populista de la nova fornada, Pablo Iglesias. Al líder de Podemos se li va veure el llautó lerrouxista quan en un míting va començar a jugar amb els cognoms dels votants i els orígens espanyols dels seus pares i avis. Iglesias va voler entrar en un debat pervers que va quedar superat fa dècades, tot i que en els darrers anys la dreta espanyola més tronada de populares i ciudadanos sempre l’han intentat ressuscitar. Els que parlen de cognoms i orígens semblen haver oblidat que fa cinc anys, a Catalunya, teníem un president que era d’origen andalús i que es deia Montilla, i dient això no cal dir gran cosa més. El lerrouxisme era reprovable fa vuitanta anys i ho és ara, però a alguns polítics sense moral els sembla que en un lloc o altre els dóna vots. I, dissortadament, potser tenen raó. Però encara que fos així, apel·lar als baixos instints de la gent més senzilla resulta fastigós i reprovable. Repetim-ho per si no havia quedat prou clar: a Catalunya tots els votants són catalans.

Política ficció

En aquesta foto del diari Ara tenim els set candidats a les eleccions de diumenge. Començant per l’esquerra, el primer i el penúltim són inequívocament partidaris del “sí”, i la resta no. Suposem per un moment que totes les enquestes electorals que s’han publicat fins ara s’haguessin equivocat, i que diumenge guanyés el “no”. I quan dic totes les enquestes vull dir tant les cuinades a Catalunya com les que es cuinen a Madrid, que al marge del diferent grau de cocció a la que han estat sotmeses totes coincideixen en que el “sí” superarà sense problemes els 68 escons. Suposem, però, que la suma de diputats dels partits contraris a la independència de Catalunya fos superior a la suma dels diputats que hi estan a favor. Impossible no ho és.

Però arribats a aquest punt de la política ficció, algú amb un mínim de sentit comú es pot imaginar un govern presidit per Arrimadas, amb en Franco Rabell de vicepresident encarregat dels assumptes econòmics, García Albiol conseller de llengua i immigració, Iceta de cultura (per la seva faceta de ballarí) i Espadaler conseller encarregat de la tercera via, una cosa que ningú sap en què consisteix? Algú es pot imaginar un govern d’aquestes característiques, un govern tan políticament transversal com aquest, un govern que només estigués cohesionat pel “no” a un futur més decent per a Catalunya i els catalans. Doncs jo no.

L’anticapitalisme de la CUP

Tant de bo tots els partits que diumenge es presenten a les eleccions fossin tan coherents com la CUP, que té el discurs més clar de la nostra àmplia oferta política. L’oferta de la CUP es basa en dos eixos bàsics: són independentistes i són anticapitalistes fins al moll de l’os. Sense fissures ni matisos, i no s’amaguen de proclamar-ho als quatre vents sempre i allà on convingui. Són coherents, si més no sobre el paper, tot i que el model econòmic que propugnen és a les antípodes del meu. Sent un convençut partidari d’una Catalunya independent, nego que aquesta independència hagi d’anar associada a un model econòmic com el que propugna la CUP. Per això no els votaré.

El programa electoral de la CUP diu que el model econòmic capitalista és injust, indecent i inhumà, però s'obvia que aquest es pot reformar i millorar sense caure en l’altre extrem. He observat que allà on s’implanta el capitalisme d’estat, que als efectes pràctics no deixa de ser una manera menys ambigua d’anomenar l’anticapitalisme, les coses funcionen bastant pitjor i, a més a més, desapareixen les poques llibertats individuals que encara ens queden. Per això no votaré la CUP, perquè sóc un ferm partidari de les llibertats individuals.

El capitalisme d’estat comporta que només uns quants privilegiats, molt pocs, ho decideixen tot i gaudeixen dels seus molts avantatges. Evidentment no parlo de governar un petit ajuntament, que aquesta és l’experiència que hi ha hagut fins ara amb la CUP, sinó de governar un país. I tot això sense negar que al capitalisme que defenso convindria introduir-hi tots els matisos i controls que calguin per evitar els molts excessos que en el seu nom es cometen. Però que el capitalisme tingui coses a millorar no vol dir que s’hagi d’eliminar. Per això no votaré la CUP.

Cent dies

Ara es compleixen els cent dies des de la pressa de possessió dels nous alcaldes sorgits de les eleccions del mes de maig. Discrepo, però, de les interpretacions excessivament generoses que es fan d’aquella regla no escrita que diu que quan un polític pren possessió del seu càrrec ens hauríem d’esperar cent dies per poder criticar els seus errors. Podria entendre que els cent dies de cortesia fossin per deixar-li temps d'estudiar la situació abans de començar a prendre decisions, és a dir, estaria d’acord en que la cortesia quedés limitada a no criticar-lo si en aquest període no es prenen decisions.

Però les males decisions polítiques s’han de poder criticar sempre. Així, si a partir de la presa de possessió del càrrec electe aquest comença a prendre decisions equivocades, és evident que des del minut u tenim tot el dret a criticar-lo, encara que els seus de vegades se’ns enfadin. Però no només això, els càrrecs públics s’haurien de prendre la crítica com una mostra de cortesia i col·laboració ciutadana. Ens haurien d’agrair les crítiques pels seus errors. Descortesia ciutadana seria amagar el cap sota l’ala, fer veure que tot va com una seda i no criticar tot allò que des de l’administració pública es fa malament, hagi passat un dia o n’hagin passat cent.

Tot un clàssic: la salvatjada de Tordesillas

Dibuix: El Mundo

Per tal d’esvair qualsevol dubte la meva posició personal sobre la fiesta nacional, que inclou els bous embolats de les Terres de l’Ebre i altres divertiments, seria aquesta: si el toreig és art, el canibalisme és gastronomia.

A Tordesillas (Espanya) cada any es va repetint la mateixa salvatjada a costa d’una pobra bèstia, amb la Guardia Civil, a les ordres del ministro Fernández, protegint la fiesta, el arte o com ho vulguin anomenar, així com els salvatges que hi participen.

Volíeu un argument de pes, un altre, per marxar? L’argument és diu el Toro de la Vega. Dit això, un aclariment: si l’alcalde de Tordesillas en comptes de ser socialista fos popular, passaria exactament el mateix. A Tordesillas són així, s’han quedat aturats al segle XVI. Amb les excepcions que calguin, que alguna n’hi deu haver.

Eren molts més els que no hi eren

Foto: La Vanguardia

Divendres 11 de setembre centeners de milers de persones van anar a la Meridiana a manifestar-se en favor de la independència de Catalunya. Tot i que en democràcia es compten vots i no manifestants, ningú pot negar l’èxit indiscutible d’aquesta gran manifestació cívica. Però alguns que ja no saben què dir al·leguen que eren molts més els que es van quedar a casa. Bé, formalment tenen raó. Si a Catalunya som 7,5 milions i a la manifestació només hi van anar, posem per cas, 1,5 milions, això vol dir que el vuitanta per cent dels catalans no es va manifestar. És un argument de curta volada, però és l’únic que ara mateix pot utilitzar l’unionisme. Així, ja que tot indica que no podran presumir de guanyar les eleccions del 27S, deixem-los que mentrestant facin el ridícul atribuint-se les intencions polítiques dels sis milions de catalans que divendres no eren a la Meridiana. Però tothom sap que en democràcia no es compten els que es queden a casa. El dia 27 només es comptaran els vots d’aquells que vagin a votar. Què dirà llavors l’unionisme?

Coincidències molt sospitoses

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 de setembre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.720 de La Veu de l'Anoia)

Divendres de la setmana passada Artur Mas i altres líders polítics tenien anunciat un acte públic d’assistència multitudinària per presentar la candidatura de Junts pel Sí. La notícia, però, va tenir una contraprogramació estatal que va ocupar les portades dels diaris de dissabte. Al matí del mateix divendres la Guardia Civil va fer un desplegament espectacular per escorcollar quatre ajuntaments convergents, la fundació del partit i la seu central. La coincidència en el temps de les intervencions policials amb l’acte polític podria haver estat una casualitat. Podria, però no ho va ser. Molta estona abans de les exhibicions policials diversos mitjans de comunicació estatals estaven esperant a la porta de la fundació, i segur que no eren allà per casualitat. Algú de l’entorn del govern espanyol o de la fiscalia els havia avisat per tal que els periodistes no es perdessin un gran espectacle mediàtic amb clares intencionalitats polítiques.

Un es pot preguntar com és que quan arriba la Guardia Civil a fer un escorcoll, que en teoria hauria de ser per sorpresa, la premsa ja els espera i els mateixos que han de ser investigats ja n’estan assabentats. Qui va avisar els periodistes? Amb quines intencions ho va fer? Suposo que a hores d’ara ningú apel·larà a la separació de poders per justificar que la coincidència va ser casual. Dia sí i dia també es demostra que, dissortadament, a Espanya no hi ha separació efectiva de poders. Negar les estretes connexions i complicitats polítiques entre els diversos estaments estatals és negar l’evidència, i més quan falta menys d’un mes per a unes eleccions que seran cabdals, no només a Catalunya sinó també a Espanya.

Negar que l’espectacle mediàtic dels guàrdies civils traginant maletes i caixes de cartró no forma part de la campanya estatal en contra de la independència de Catalunya és d'un cinisme sideral. El que va passar divendres només és un episodi més de la pressió judicial, fiscal, policial i política que en les properes setmanes anirà en augment. Encara que no es vulgui admetre en públic, Espanya també llegirà els resultats del 27S en clau plebiscitària, sobretot si guanya l’unionisme. Aquestes eleccions tindran, sigui quin sigui el resultat, conseqüències polítiques de llarg abast. El 27S sabrem per la via democràtica si el suport a la independència de Catalunya és majoritari. Mentrestant, ens queda la imatge de l’exhibició de maletes i caixes de cartró en l’època del llapis de memòria i dels arxius digitals desats al núvol.

Quan abstenir-se és oposar-s’hi

Ahir, el plenari de l’Ajuntament de Barcelona va sotmetre a votació dels seus 41 regidors l’entrada de Barcelona a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Abans de la votació l’alcaldessa Colau va fer unes consideracions personals sobre els conceptes llibertat de vot i disciplina de partit, com volent justificar-se pel que vindria després. Òbviament Colau va imposar la disciplina de partit, i això vol dir que als independentistes de la seva formació —que sempre he dubtat que en tingui però que ens asseguren que hi són— se’ls va impedir que ho expressessin amb el seu vot.

El sí a l’entrada de Barcelona va guanyar clarament la votació, però com que no es van assolir els 21 vots de la majoria absoluta contemplats en el reglament de l’AMI, als efectes pràctics es va impedir que aquesta incorporació tirés endavant. L’unionisme va perdre la votació però va acabar guanyant aquesta batalleta. Esquerra es va enfadar molt i va donar per suspès el suport a Colau però, davant la sorpresa de molts, Ciudadanos es va oferir a substituir-los. Els unionistes s’ajuden sempre, és allò de antes roja que rota.

Ahir va tornar a quedar en evidència l’equip de govern municipal barceloní, tot i que no va quedar clar si Ada Colau es va sotmetre als desitjos prèviament expressats per Pablo Iglesias o va actuar per convenciment propi. El matís, però, és irrellevant. L’entrada de Barcelona a l’AMI queda ara pendent per més endavant, per quan es pugui conformar la majoria necessària. Però a partir d’ara ja no valdrà que els regidors de Colau segueixin marejant la perdiu de l’independentisme. Qui sigui independentista i vulgui ser mínimament coherent ja sap a qui no ha de votar en les properes eleccions.

Desembarcament a Catalunya

Avui seré una mica més contundent que de costum, però és que tota paciència té un límit. Aquest cap de setmana han desembarcat a Catalunya diversos dirigents polítics estatals. Així, la cúpula dels populares ha estat tres dies a Lloret impartint a la seva soferta militància la coneguda doctrina de l’Espanya Una, Grande y Libre, sense oblidar els insults i les desqualificacions personals adreçades al president de Catalunya. Això sí, alguns alcaldes populares han dit que ens estimen molt, ignorant que no volem que ens estimin sinó que ens conformem amb que ens respectin. S’ha de tenir molta barra per venir a Catalunya a donar lliçons sobre corrupció política per part del partit que, amb diferents noms però amb els mateixos cognoms, més diner públic ha desviat des del final de la guerra incivil espanyola. Tot presumptament, és clar.

Errejón, de Podemos també ha tingut la seva quota de protagonisme en les desqualificacions adreçades al moviment independentista en general i a Mas en particular. Insultar Mas s’ha posat de moda. Errejón ha fet l’esforç de dir unes frases en català però, tot i l’esforç, la seva parròquia és més del Sí se puede que del Sí que es pot. Res a dir, cadascú s’expressa com vol. Ara mateix el que els uneix a tots és mirar de carregar-se Mas. Dissabte es van posar d’acord laSexta i Cuatro per fer uns programes gairebé monotemàtics sobre el problema catalán. La presumpció d’innocència gairebé ha desaparegut dels discursos polítics. Mas és el dimoni, perquè ho diu la tele i ho diuen els indas i els marhuendas de torn. Hi ha alguna sentència condemnatòria? Cap. Però no cal, ja ho diu la tele.

Sánchez (PSOE) també ha vingut a visitar els pocs franquiciats del seu negoci que encara li queden a Catalunya. Per congraciar-se amb ves a saber qui ha tingut l’extravagància de dir que ell és catalanista, i s’ha quedat tan ample. Però observant el seu recorregut polític cal suposar que Sánchez ignora què significa aquest terme, i amb els ignorants com ell s’ha de tenir comprensió i paciència. Però una cosa és ser pacient i comprensiu i l’altra es fer veure que plou quan l’aigua que ens cau a sobre no és precisament de pluja. D’aquí al dia 27 sovintejaran els desembarcaments, i els discursos s’aniran endurint en funció de les enquestes. En tres setmanes, però, ja no parlarem d’enquestes sinó de resultats. I, mentrestant, molta paciència!

XGA: “La broma se ha terminado”

A parer d’alguns, pocs, molt pocs, aquest podria ser el resum polític de la setmana: “La broma se ha terminado”, com si només per expressar un desig en veu alta el problema català hagués quedat definitivament resolt. Ara cal fer un aclariment necessari: ni Catalunya és una broma ni ho és tampoc el desig de molts catalans d’independitzar-se d’Espanya. L’autor d’aquest acudit sense cap gràcia és un regidor badaloní que lluita amb tots els mitjans que s’han posat a la seva disposició per no quedar l’últim en les properes eleccions autonòmiques catalanes, unes eleccions que més d’un llegirà en clau plebiscitària. I per cert, si no guanya l’opció favorable a la independència de Catalunya el primer que les llegirà en clau plebiscitària serà qui ara nega sistemàticament que se’n pugui fer aquesta lectura. Tant de bo no calgui però, si cal, li ho recordarem.

Aquest individu ha demostrat repetidament que no té escrúpols polítics ni morals. Apareix contínuament als mitjans de comunicació estatals com si fos l’únic representant de la Catalunya política, però òbviament això no és culpa seva sinó dels mitjans. Encapçala una llista electoral de marcat caràcter ultranacionalista espanyol i, de retruc, de marcat caràcter anticatalà, entenent per anticatalà allò que va en contra de la voluntat de la majoria dels catalans, tal com es demostrarà el 27S. Així, les enquestes auguren a la seva franquícia electoral un futur que, sent generosos, podríem definir com poc brillant.

No tot val, i la seva tramposa campanya electoral, farcida de mentides i desqualificacions, excedeix tots els límits raonables. I com que tot indica que el seu partit no el frenarà, cal esperar que siguin els votants els que el 27S el posin al lloc que li correspon: diputat del grup mixt i encara gràcies.

El suport de Merkel

Foto: diariodenavarra.es

Merkel és molt important a la UE, però Europa no és només Merkel. Sigui com sigui, davant el desafiament sobiranista català Rajoy ha optat per buscar el suport polític d’Alemanya. Preguntada pels periodistes, Merkel ha dit quatre obvietats que sonessin bé al seu visitant. No cal dir que Rajoy les ha interpretat d’acord amb els seus interessos, i n’ha tret la conclusió que “Espanya no es trencarà”. Això, però, Merkel no ho ha dit. Merkel s’ha limitat a dir que s’ha de respectar la legalitat, i tots sabem que la legalitat avui és una i demà una altra. La legalitat actual enlloc contempla un cas com el català, és a dir, el d’una part de la UE que democràticament decideix constituir-se en un nou estat mantenint-se a la UE. Per tant, més important que les obvietats que Merkel pugui dir ara a Rajoy serà interessant veure el que Merkel digui després de la eleccions, suposant que guanyin les opcions independentistes. Queden menys de quatre setmanes per saber-ho.