Cent dies

Ara es compleixen els cent dies des de la pressa de possessió dels nous alcaldes sorgits de les eleccions del mes de maig. Discrepo, però, de les interpretacions excessivament generoses que es fan d’aquella regla no escrita que diu que quan un polític pren possessió del seu càrrec ens hauríem d’esperar cent dies per poder criticar els seus errors. Podria entendre que els cent dies de cortesia fossin per deixar-li temps d'estudiar la situació abans de començar a prendre decisions, és a dir, estaria d’acord en que la cortesia quedés limitada a no criticar-lo si en aquest període no es prenen decisions.

Però les males decisions polítiques s’han de poder criticar sempre. Així, si a partir de la presa de possessió del càrrec electe aquest comença a prendre decisions equivocades, és evident que des del minut u tenim tot el dret a criticar-lo, encara que els seus de vegades se’ns enfadin. Però no només això, els càrrecs públics s’haurien de prendre la crítica com una mostra de cortesia i col·laboració ciutadana. Ens haurien d’agrair les crítiques pels seus errors. Descortesia ciutadana seria amagar el cap sota l’ala, fer veure que tot va com una seda i no criticar tot allò que des de l’administració pública es fa malament, hagi passat un dia o n’hagin passat cent.