Quan arriben de matinada

Als països endreçats com, per exemple, la Gran Bretanya, quan arriben a casa de matinada acostuma a ser la persona que et porta la llet, el pa o el The Times. A casa nostra, però, et pots esperar de tot, des dels Mossos d’Esquadra, la Guardia Civil o la Policia Nacional, sovint amb la cara tapada amb passamuntanyes i carregats amb un munt de maletes i caixes de cartró, cosa força sorprenent en l’època digital i dels arxius desats al núvol. Busquen i busquen però sembla que no acaben de trobar mai allò que busquen amb tanta insistència. De fet, potser ni ells mateixos saben exactament què busquen, a banda de la foto que poca estona després apareixerà en tots els mitjans de comunicació. I és que els fotògrafs sempre arriben una estoneta abans que les forces de l’ordre. És evident que algú els ha avisat perquè hi siguin. El repartidor de la llet, potser? Ves a saber. Un país ben estrany, el nostre.

Les formes també són importants

A mesura que et fas gran i agafes experiència aprens que per anar pel món les formes també són importants. Ahir, al Parlament, no em van agradar alguns diputats per la forma de presentar-se en públic ja com a representants polítics dels catalans. El respecte institucional no només te’l dóna el càrrec i els resultats electorals, te l’has de guanyar cada dia i no està renyit amb el respecte degut a les institucions. Ahir, durant l’acte solemne de la constitució del Parlament, no es van veure xancletes perquè ja no som a l’estiu i comença a fer fresqueta, però menys xancletes i bermudes es va veure una mica de tot: calçat molt adequat per anar d’excursió als Cingles del Bertí, samarretes reivindicatives com si anessin a una manifestació sindical, i pantalons i xandalls ideals per anar a buscar bolets a l’Empordà. No exigeixo corbata ni molt menys, però sí una presentació pública mínimament endreçada, digna i respectuosa amb el càrrec que ocupen. El diputat de la CUP Antonio Baños, presentant-se a l’acte amb americana i corbata, va donar una lliçó al seu antecessor en el càrrec i als seus companys de partit. Alguns pensen, equivocadament, que el vestuari no té cap importància; encara no han aprés que les formes també són importants.

De la patacada de les nacionals a les pobres expectatives de les estatals

A Madrid, de les nostres eleccions nacionals en dirien autonòmiques, i de les estatals, nacionals. Però ja ens entenem. Vaig comentar fa poc que, aplicant una mínima dosi de sentit comú, quan les coses de Catalunya es decideixen a sis-cents quilòmetres de distància el resultat electoral no pot ser mai bo pels partits forans. Parlo de la distància geogràfica, perquè la distància mental és infinitament superior, i aquí no faig cap diferenciació entre les franquícies catalanes dels diversos partits forans que pesquen vots a Catalunya, des de la dreta més dretana i xenòfoba fins a l’esquerra més esquerranosa i cubana.

Joan Herrera s’ha carregat el poc que quedava d’Iniciativa, és a dir, el poc que quedava del vell PSUC. Ell i Dolors Camats es van deixar enlluernar per Pablo Iglesias, Íñigo Errejón i companyia, i els resultats estan a la vista: Iniciativa pràcticament ha deixat d’existir, i aviat només en quedaran els deutes bancaris. I com que allò de fer primàries ha passat a millor vida, a les pròximes eleccions el cap de llista serà un desconegut a qui no ha votat ningú. Serà l’enterrament d’Iniciativa.

Veient que amb la candidata Alícia Sánchez no farien res de bo, el PP va buscar de pressa i corrents un candidat amb un cert tuf xenòfob, buscant també aquesta tipologia de votant, que per aquestes contrades també en tenim algun. Però a les nacionals han passat de 19 diputats a 10, i a les estatals les enquestes els en donen menys de la meitat. Potser serà el moment de replantejar el negoci a fons, començant pel nom del partit. Navarra podria ser una pista, i Duran segur que s’oferiria per ajudar: no pas de franc, és clar.

Què podem dir de la franquícia catalana del PSOE a Catalunya, amb l’encarregat Miquel Iceta al capdavant després d’expulsar el pobre Pere Navarro de les llistes? Un desastre electoral sense pal·liatius, un més, i van... Per mirar d’evitar la derrota final, a la llista del 20-S hi posaran un tàndem renovador, amb Carme Chacón i José Zaragoza, però tot indica que s’acabaran d’enfonsar del tot.

Està per veure qui guanyarà a Catalunya les eleccions estatals, però tot indica que no les guanyarà un partit forà. De totes maneres, tots sabem també que les guanyi qui les guanyi la solució al problema català anirà per altres camins, al marge de qui governi a Madrid. De Madrid ja fa tems que no en podem esperar res de bo.

Què es pot esperar de l’Espanya post 20-D?

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 d'octubre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.726 de La Veu de l'Anoia)

La resposta és res. Intentaré explicar-ho. Posant-hi més o menys èmfasi, periodistes i polítics semblen haver-se posat d’acord per dir que ara s’haurà d’esperar a veure qui guanya les eleccions espanyoles i, a partir d’aquí, es fan especulacions sobre quines ofertes es podrien fer a Catalunya des d’una nova majoria política a Espanya. Però és poc realista dubtar que, guanyi qui guanyi les eleccions del 20-D, l’actitud espanyola seguirà sent exactament igual que fins ara. Entre els dirigents polítics espanyols hi ha una voluntat inequívoca per retenir Catalunya, sigui com sigui. Per tant, dir que ara s’ha d’esperar fins després de Reis per veure qui governa a Madrid em sembla que no porta enlloc. Repassem, doncs, què pensen els líders polítics amb possibilitats de governar Espanya.

Des de la dreta de Rajoy i Rivera només cal esperar més autoritarisme i recentralització. Des de Podemos plantegen, de forma creixentment ambigua i en clau espanyolista —no oblidem que s’acosten eleccions— negociar un nou encaix de Catalunya a Espanya. Però Iglesias sembla ignorar que una bona part de la societat catalana el que vol és desencaixar-se d’Espanya i assolir la majoria d’edat política amb la creació d’una república.

Ens queda el socialista Sánchez. Fa pocs dies va concedir una llarga entrevista a La Vanguardia, i la conclusió que en vaig treure és decebedora. Sánchez suggereix una reforma constitucional en clau federalista que encara empitjoraria les coses. Per cert, s’ha de ser atrevit per proposar-ho en un país sense federalistes. Segons Sánchez, Catalunya no és una nació, ni una realitat nacional, ni una nacionalitat, sinó només una singularitat, un concepte entranyable que m’ha fet pensar en els Coros y Danzas del franquisme. El mateix personatge ja havia suggerit una dolenteria en forma de regal enverinat als catalans: traslladar el Senado a Barcelona. Però qualsevol persona amb dos dits de front sap que el que s’ha de fer amb aquell inoperant cementiri polític és suprimir-lo i enviar els elefants que n’ocupen els escons a la cua de l’atur.

Resulta cansat haver-ho d’anar repetint però el contenciós català només es resoldrà mitjançant la convocatòria a Catalunya d’un referèndum vinculant, que guanyarà qui obtingui més de la meitat dels vots. Això sí, sempre es poden negociar aspectes secundaris com, per exemple, fixar una participació mínima per donar validesa a la consulta. Seria molt assenyat fixar aquesta participació mínima en el cinquanta per cent del cens electoral.

La màxima autoritat és el ciutadà

Hi ha qui quan es troba davant d’un funcionari o d’un càrrec públic, tant és que sigui d’elecció popular (el regidor d’un ajuntament, per exemple), de nominació digital (un conseller de la Generalitat) o d’accés per oposició (un policia), no s’atreveix a queixar-se quan toca fer-ho, a dir-li educadament però de forma clara les coses que depenen d’ells i no funcionen. L’acoquinament social d’alguns ciutadans que es troben en aquesta situació va més enllà de l’educació i el respecte que hi ha d’haver en el tracte personal; és el resultat d’un servilisme malentès i d’una devoció malaltissa per l’autoritat difícil d’entendre, unes actituds que semblem més pròpies d’una dictadura que d’una democràcia.

Quan tenim al davant un càrrec públic o un funcionari hi hem de veure una persona que està al nostre servei, un empleat nostre, algú a qui paguem entre tots perquè treballi per a la comunitat. El dia que això tots ho tinguem clar, el dia que els nostres empleats públics, polítics i funcionaris, treballin com a public servants (servidors públics) i no actuïn com si els ciutadans estiguéssim al seu servei, aquest país funcionarà molt millor. Mentrestant, mentre molts polítics i funcionaris considerin que és el ciutadà qui està al seu servei i aquest resignadament ho accepti, encara que sigui per por, seguirem sent un país de segona.

En una societat democràtica, moderna i endreçada, la màxima autoritat ha de ser sempre el ciutadà. Per què? Perquè el ciutadà és qui paga la festa.

De l’ecologisme a la demagògia i el populisme

Torna amb molta força la demagògia i el populisme ecosocialista a l’Ajuntament de Barcelona. Després de dotze anys de descans dissabte es va tornar a celebrar el mal anomenat Dia sense Cotxes, i dic mal anomenat perquè els cotxes als carrers eren més o menys els habituals, només que estaven concentrats en els carrers oberts al trànsit. Pregunteu als veïns afectats, pregunteu! Així, determinats carrers que normalment els dissabtes no mostren problemes circulatoris, aquest dissabte estaven totalment col·lapsats degut al caprici de l’alcaldessa Colau.

L’esquerra, que després d’haver-ho fet durant 32 anys ara torna a governar Barcelona, no vol cotxes a la ciutat, ni hotels, ni creuers, ni fàbriques, ni tallers, ni sorolls, ni contaminacions. A mi tampoc m’agraden les molèsties, i predico amb l’exemple anant gairebé sempre a peu o en transport públic. Però és que dissabte el transport públic també va quedar afectat, perquè evidentment pels carrers tallats tampoc hi circulaven els autobusos, i no a tot arreu s’hi pot anar en metro o a peu. Això sí, les bicis sempre tenen barra lliure, fins i tot per passar en vermell o per circular per voreres estretes que amb prou feines tenen cabuda per els vianants.

La teoria ecologista tots la tenim clara, però a l’hora de posar-la en pràctica la cosa comença a grinyolar. Parlo sovint amb defensors d’aquestes mesures demagògiques i populistes, i he observat que molt sovint et fan el discurs de la superioritat ecologista mentre utilitzen cotxes amb motor dièsel, que són els que, de lluny, més contaminen de tots. Són molt ecologistes i van a buscar bolets, però ho fan amb vehicles quatre per quatre amb motor dièsel. El Dia sense Cotxes no m’ha convençut mai i no sé si aprovaria l’examen de la consciència ecologista, però no he tingut mai un cotxe dièsel.

La via Colau no existeix

Ara es parla de la via Colau, com si de cop i volta els catalans ens haguéssim d’oblidar amb quins suports polítics va arribar al càrrec l’alcaldessa de Barcelona. Jo als polítics els acostumo a jutjar pels fets i no per les seves declaracions que, tot sovint, els contradiuen. Colau pot fer ara les manifestacions independentistes que consideri convenients, però tot i que són d’agrair no tenen massa credibilitat mentre l’alcaldessa no es desmarqui clarament de Podemos i Pablo Iglesias, que sobre aquest tema ja sabem com pensa. A Espanya potser encara es pot fer el discurs ambigu respecte Catalunya, però a aquestes alçades del procés a Catalunya s’ha de parlar clar i actuar en conseqüència. Per tant, de Colau, més que grans declaracions només n’espero fets. Un primer gest simbòlic que seria valorat molt positivament seria, per exemple, que rectifiqués i autoritzés que Barcelona passés a formar part de l’AMI. Mentrestant, si més no en clau independentista, la via Colau no existeix. Diuen que rectificar és propi de persones sàvies, i Colau pot demostrar que ho és.

Desestabilitzant Catalunya

Dijous passat, a prop de Tarragona, es va produir un incident a les vies de l’AVE que va provocar molts maldecaps. Primer es va parlar d’un robatori de coure però després es va confirmar que es tractava d’un sabotatge. Divendres al migdia la moderadora d’un debat de la tele dels bisbes va insinuar que en el sabotatge hi tenia alguna cosa a veure la policia catalana, i és que barrejar qualsevol cosa negativa amb Catalunya és l’especialitat d’aquella casa.

Tot i la gravetat de la insinuació els tertulians presents al plató van assentir satisfets. Un polític jubilat que fa anys era d’esquerres —recordo quan vivia a Santiago de Xile en l’època d’Allende— i ara és molt de dretes, va dir que això ho arreglava ell enviat la policia espanyola a Catalunya. Amb els anys Leguina s’ha transformat en un personatge patètic que sembla sortit de la factoria del ministro Fernández. Quina manera més llastimosa d’empastifar una brillant biografia!

Jo ara podria dir que al darrere del sabotatge hi havien els agents del CNI espanyol, amb l’objectiu de desestabilitzar Catalunya. Però, evidentment, com que no ho puc demostrar no ho puc afirmar, com tampoc 13TV pot justificar les seves malintencionades insinuacions. En fi, estem en temps de gran tibantor entre una Catalunya que sembla tenir clar el seu futur i una metròpoli molt nerviosa que veu, impotent, com està perdent la mamella del nord-est peninsular.

Els bisbes espanyols farien bé d’investigar què passa a Catalunya, i llavors potser entendrien que cada vegada menys catalans posen la creueta a la casella de l’IRPF. Els catalans tenim molts defectes, però no fins al punt de facilitar que des de 13TV se’ns insulti i se’ns menystingui. Per cert, alguns ministres espanyols van insinuar també que els Mossos tenien alguna responsabilitat en el sabotatge. Ara, l’objectiu d’Espanya és desestabilitzar Catalunya, i aquesta vegada els ha tocat als Mossos.

Cartell censurat per Ada Colau

Aquest cartell publicitari s’havia d’haver penjat en un edifici del Passeig de Colom de Barcelona, però l’alcaldessa Ada Colau ho ha prohibit. A mi el cartell tampoc m’agrada i la fiesta nacional encara menys, però en democràcia la censura no té justificació.

La cursa segueix

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 d'octubre de 2015 a la pàg. 7 del núm. 1.724 de La Veu de l'Anoia)

La combinació del discurs repetitiu de la por amb les amenaces provinents de l’Estat va experimentar diumenge una contundent derrota electoral a les urnes. Aquesta campanya electoral ha estat molt més llarga que les dues setmanes de la campanya oficial i, de fet, tot i haver-se celebrat ja les eleccions, aquesta encara continua. En aquests mesos, però, les opcions unionistes no han estat capaces d’oferir res de positiu als catalans. Res. L’argumentació unionista ha estat centrada exclusivament en transmetre als catalans por i amenaces, però els resultats electorals demostren que aquesta estratègia no els ha funcionat. La conseqüència és que si fins ara teníem un Parlament clarament favorable al dret a decidir, una expressió que es pot prestar a interpretacions equívoques, ara tindrem un Parlament clarament independentista. Aquesta és la gran diferència.

En aquesta llarga campanya l’unionisme ha estat representat pels partits polítics d’àmbit estatal, el Govern espanyol i els seus apèndixs, el Tribunal Constitucional, la Junta Electoral, l’Exèrcit, l’Agència Tributària, els dirigents esportius, la premsa de paper i també la digital, les ràdios i les teles, la majoria dels anomenats intel·lectuals espanyols, determinats portaveus i traductors de la Unió Europea, la Conferència Episcopal, les organitzacions patronals i sindicals, dirigents estrangers com Cameron, Merkel, Obama i companyia, els quals han dit unes vaguetats a canvi de vés a saber què, els amos d’algunes grans empreses que han intentat condicionar el vot dels seus treballadors com si encara fóssim al segle XIX, i les espectaculars campanyes publicitàries d’entitats fantasma com la Societat Civil Catalana i Empresaris de Catalunya, que no està clar qui tenen al darrere que els financi amb tanta generositat; aquest seria un bon tema d’investigació per a una tesi doctoral.

Que les opcions independentistes hagin guanyat les eleccions amb tanta contundència només demostra que la raó de la força bruta representada per la por i les amenaces no ha estat suficient per imposar-se a la força de la raó democràtica i ben argumentada amb optimisme. Ara els perdedors objectaran els vots, els percentatges i tot el que se’ls acudeixi. Alguns fins i tot tindran la gosadia de dir que s’han de comptar vots i no escons. L’exigència, però, perd qualsevol validesa quan aquests són els mateixos que no ens han deixat comptar els vots mitjançant un referèndum tal com des de Catalunya s’ha demanat amb insistència. La cursa segueix.

Quan El País era un diari respectable

El món dóna moltes voltes, i el que avui és negre ahir era blanc. Sovint em pregunto per què. Durant molts anys El País era un diari respectable i, de lluny, el diari més important d’Espanya. Alguns deien que era un diari d’esquerres, però tinc els meus dubtes. Això sí, El País donava suport al PSOE. Però algú pensa que el PSOE és un partit d’esquerres? Bé, sigui com sigui no he sigut mai del PSOE ni de cap partit, però El País el comprava cada dia. I quan era fora, era el diari més fàcil de trobar als quioscos de l’estranger. Però d’un temps ençà El País i, sobretot, la seva línia editorial, al meu entendre han deixat de ser respectables. Des de fa uns quants mesos quan llegeixo els seus editorials tinc l’estranya sensació que estic llegint els de La Razón, dirigida per un tal Marhuenda, de professió principal tertulià. Quan algú se’m queixa de la deriva ideològica que ha fet El País jo sempre li recomano passar-se al TBO dels Lara. Llegirà el mateix però almenys no s’emprenyarà. I si de tant en tant necessita un descans razonable, pot passar-se tranquil·lament a l’ABC o El Mundo; ni ho notarà. I no cal dir que amb aquestes reflexions em refereixo especialment a l’enfocament tristament unànime de la premsa madrilenya sobre el problema catalán.

La feina bruta de la diplomàcia espanyola

Dotzenes de milers de catalans residents a l’estranger s’han quedat sense poder votar per culpa del govern espanyol. El ministre Margallo, amb la complicitat dels ambaixadors, cònsols i personal diplomàtic repartits pel món, ha fet la feina bruta d’aquestes eleccions, és a dir, la de no permetre votar a dotzenes de milers de catalans, majoritàriament independentistes (després ho explico), que volien exercir el seu dret a vot i no han pogut. Aquests fets s’han denunciat a la justícia, i caldrà veure si els tribunals demostren que són independents del poder executiu i acaben enviant a la presó els culpables de delicte electoral. I menciono la pena de presó no per caprici sinó perquè així està contemplat per aquests delictes.

Critico sovint aquells que s’atribueixen, sense cap base, la voluntat dels que no han anat a votar. Avui, però, faré una excepció que no anirà més enllà d’una simple teoria tot i que, en aquest cas, està cent per cent basada en dades reals. Segons el resultat de l’escrutini del vot exterior tancat abans d’ahir, dues terceres parts dels pocs catalans forans que han pogut votar ho han fet a favor de les opcions independentistes. D’aquí se’n pot treure raonablement la conclusió que si tots els catalans que volien votar haguessin pogut fer-ho, s’haguessin expressat a les urnes en uns termes similars. Extrapolant les dades obtingudes dimecres s’ha calculat que si s’haguessin pogut comptar aquells vots, l’independentisme hauria guanyat dos diputats, amb tot el que això comportaria.

La diplomàcia espanyola ha tornat a jugar brut i ha guanyat aquesta batalleta, però no tinc cap dubte que la voluntat majoritària dels catalans acabarà superant totes les traves colonialistes i els entrebancs antidemocràtics de la metròpoli, i tard o d’hora serà reconeguda internacionalment i s’acabarà imposant. I és que així és la democràcia, una gran doctrina política en la que, dissortadament, no tothom hi creu amb la mateixa intensitat.