.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 23 d’octubre de 2015

Què es pot esperar de l’Espanya post 20-D?

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 d'octubre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.726 de La Veu de l'Anoia)

La resposta és res. Intentaré explicar-ho. Posant-hi més o menys èmfasi, periodistes i polítics semblen haver-se posat d’acord per dir que ara s’haurà d’esperar a veure qui guanya les eleccions espanyoles i, a partir d’aquí, es fan especulacions sobre quines ofertes es podrien fer a Catalunya des d’una nova majoria política a Espanya. Però és poc realista dubtar que, guanyi qui guanyi les eleccions del 20-D, l’actitud espanyola seguirà sent exactament igual que fins ara. Entre els dirigents polítics espanyols hi ha una voluntat inequívoca per retenir Catalunya, sigui com sigui. Per tant, dir que ara s’ha d’esperar fins després de Reis per veure qui governa a Madrid em sembla que no porta enlloc. Repassem, doncs, què pensen els líders polítics amb possibilitats de governar Espanya.

Des de la dreta de Rajoy i Rivera només cal esperar més autoritarisme i recentralització. Des de Podemos plantegen, de forma creixentment ambigua i en clau espanyolista —no oblidem que s’acosten eleccions— negociar un nou encaix de Catalunya a Espanya. Però Iglesias sembla ignorar que una bona part de la societat catalana el que vol és desencaixar-se d’Espanya i assolir la majoria d’edat política amb la creació d’una república.

Ens queda el socialista Sánchez. Fa pocs dies va concedir una llarga entrevista a La Vanguardia, i la conclusió que en vaig treure és decebedora. Sánchez suggereix una reforma constitucional en clau federalista que encara empitjoraria les coses. Per cert, s’ha de ser atrevit per proposar-ho en un país sense federalistes. Segons Sánchez, Catalunya no és una nació, ni una realitat nacional, ni una nacionalitat, sinó només una singularitat, un concepte entranyable que m’ha fet pensar en els Coros y Danzas del franquisme. El mateix personatge ja havia suggerit una dolenteria en forma de regal enverinat als catalans: traslladar el Senado a Barcelona. Però qualsevol persona amb dos dits de front sap que el que s’ha de fer amb aquell inoperant cementiri polític és suprimir-lo i enviar els elefants que n’ocupen els escons a la cua de l’atur.

Resulta cansat haver-ho d’anar repetint però el contenciós català només es resoldrà mitjançant la convocatòria a Catalunya d’un referèndum vinculant, que guanyarà qui obtingui més de la meitat dels vots. Això sí, sempre es poden negociar aspectes secundaris com, per exemple, fixar una participació mínima per donar validesa a la consulta. Seria molt assenyat fixar aquesta participació mínima en el cinquanta per cent del cens electoral.

3 comentaris:

luis ha dit...

Tens tota la rao amb el que dius. Després del 20-D no passara res. Y si tens rao, el tema de Catalunya només es resoldrà mitjançant un referèndum. Ara bé, 2 coses. Una, en cas de derrota, acceptarieu la derrota? Heu perdut el plebiscit i no ho heu acceptat. Y dos, al ser un tema tant important (la independencia), jo obligaría a obtenir mínim el 55% dels vots a favor del SÍ per tirar endavant la vostra proposta. Es llogic. Ho acceptarieu?

Miquel Saumell ha dit...

Luis,
Tota vegada que jo només em represento a mi i no parlo en nom de ningú més, em despista que et dirigeixis a mi en plural com fas avui. Si vols respondre a algú més que no sigui jo et recomano que t’hi adrecis directament.
Aclarit això, la teva primera pregunta és sobrera, jo sóc demòcrata sempre, a les verdes i a les madures.
La resposta a la segona pregunta és òbvia: no. Els motius els trobaràs aquí: http://elradardesarria.blogspot.com/2010/12/majories-qualificades.html
I no insisteixis, encara que a alguns ens hagués agradat, de plebiscit encara no se n’ha fet cap.
Dit això, prenc nota dels teus desitjos percentuals, però la democràcia va per uns altres camins (Quebec, Escòcia).

luis ha dit...

Miquel, perdona per parlar en plural. De plebiscit encara no se n'ha fet cap. Això ho dius tu. El senyor Artur Mas va estar dient día rere día que aquestes eleccions eren plebiscitàries. I el senyor Baños també va parlar de plebiscit. Queda clar llavors. O no? Sembla que no voleu reconeixer la realitat.