(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de gener de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.740 de La Veu de l'Anoia)
La primera mesura que ha pres el nou govern català ha estat nomenar un nou director per a Catalunya Ràdio, una cadena pública que, en termes d’audiència, fa temps que està en hores baixes. Han optat pel típic perfil de periodista de partit, i amb això no vull dir que necessàriament vagi amb el carnet a la butxaca sinó que vaig una mica més enllà. De periodistes n’hi ha de bons i de dolents, però la tasca dels periodistes de partit té una dificultat afegida, i és que el periodista de partit sovint no pot actuar lliurement i es veu obligat a callar. Algú es pot imaginar que un periodista critiqui el partit o el dirigent polític que l’ha col·locat?
Una de les grans obsessions dels polítics amb càrrec directiu a l’administració pública és la d’intentar tenir controlats els mitjans de comunicació. Per a un dirigent polític, intentar controlar políticament la televisió, la ràdio i els mitjans escrits, tant els de format paper com els digitals, és una tara que porten incorporada en el seu ADN ètic. I sí, en dic tara perquè ho considero un frau al ciutadà. El periodista de partit sap que alguns assumptes o no es poden tocar o s’han de tractar d’una manera més amable del que tocaria, per no perjudicar el partit.
Una societat sense una premsa lliure no pot ser considerada una democràcia amb tots els ets i uts. Els periodistes han de ser lliures per poder criticar la gestió política sempre que ho considerin convenient. La reacció del polític afectat per una crítica periodística no hauria de ser la d’intentar silenciar o tutelar aquella informació sinó esmenar la conducta que ha originat la crítica per tal d’evitar que aquesta es repeteixi. Tant de bo que els mitjans de comunicació públics de Catalunya funcionessin com la BBC, que diuen els experts que sempre actua al marge de qui sigui l’inquilí de Downing Street. No cal dir que aquesta fita aquí encara som lluny d’assolir-la.
Ara algú podria objectar que qui escriu en un mitjà privat tampoc és lliure d’expressar una opinió discrepant amb la línia editorial de la propietat. No ho nego. Hi ha, però, una petita diferència. En el cas dels mitjans públics la propietat és de tots, i com a contribuents-propietaris hauríem de ser molt més exigents que amb els mitjans privats. En els mitjans privats sempre hi ha algú que es juga els seus diners, i això té els seus riscos, i el seu mèrit. I si no n’està content, el lector sempre té l’opció de canviar de diari o d’emissora. Els públics, en canvi, els has de pagar encara que no t’agradin.
La primera mesura que ha pres el nou govern català ha estat nomenar un nou director per a Catalunya Ràdio, una cadena pública que, en termes d’audiència, fa temps que està en hores baixes. Han optat pel típic perfil de periodista de partit, i amb això no vull dir que necessàriament vagi amb el carnet a la butxaca sinó que vaig una mica més enllà. De periodistes n’hi ha de bons i de dolents, però la tasca dels periodistes de partit té una dificultat afegida, i és que el periodista de partit sovint no pot actuar lliurement i es veu obligat a callar. Algú es pot imaginar que un periodista critiqui el partit o el dirigent polític que l’ha col·locat?
Una de les grans obsessions dels polítics amb càrrec directiu a l’administració pública és la d’intentar tenir controlats els mitjans de comunicació. Per a un dirigent polític, intentar controlar políticament la televisió, la ràdio i els mitjans escrits, tant els de format paper com els digitals, és una tara que porten incorporada en el seu ADN ètic. I sí, en dic tara perquè ho considero un frau al ciutadà. El periodista de partit sap que alguns assumptes o no es poden tocar o s’han de tractar d’una manera més amable del que tocaria, per no perjudicar el partit.
Una societat sense una premsa lliure no pot ser considerada una democràcia amb tots els ets i uts. Els periodistes han de ser lliures per poder criticar la gestió política sempre que ho considerin convenient. La reacció del polític afectat per una crítica periodística no hauria de ser la d’intentar silenciar o tutelar aquella informació sinó esmenar la conducta que ha originat la crítica per tal d’evitar que aquesta es repeteixi. Tant de bo que els mitjans de comunicació públics de Catalunya funcionessin com la BBC, que diuen els experts que sempre actua al marge de qui sigui l’inquilí de Downing Street. No cal dir que aquesta fita aquí encara som lluny d’assolir-la.
Ara algú podria objectar que qui escriu en un mitjà privat tampoc és lliure d’expressar una opinió discrepant amb la línia editorial de la propietat. No ho nego. Hi ha, però, una petita diferència. En el cas dels mitjans públics la propietat és de tots, i com a contribuents-propietaris hauríem de ser molt més exigents que amb els mitjans privats. En els mitjans privats sempre hi ha algú que es juga els seus diners, i això té els seus riscos, i el seu mèrit. I si no n’està content, el lector sempre té l’opció de canviar de diari o d’emissora. Els públics, en canvi, els has de pagar encara que no t’agradin.
2 comentaris:
L'expressió "periodista de partit" sona a oxímoron.
Glòria,
Potser sí, però haberlos haylos ;-)
Publica un comentari a l'entrada