Dimitir sense marxar

Foto: voxpopuli.com

No és la primera vegada que passa però haig de reconèixer que aquestes coses encara em sorprenen. L’últim cas és el de la mitja dimissió de la presidenta del Partido Popular de Madrid, Esperanza Aguirre, que diumenge va dimitir d’aquest càrrec però, això sí, sense marxar de l’ajuntament. Un ajuntament on segueix exercint, i cobrant, com a regidora del seu partit i cap de l’oposició municipal. Si Aguirre creia que tenia motius per dimitir, hagués hagut de marxar del tot. Si no ho creia, que també podria ser, no calia que hagués presentat la dimissió. Però dimitir a mitges, com va fer Aguirre, és una presa de pèl a la ciutadania.

Dir que a Madrid, i no només a Madrid, el Partido Popular fa pudor de mort no és cap descobriment, i dir que està ple de càrrecs empastifats per la corrupció, tampoc. Aguirre, com a cap del partit a Madrid, alguna responsabilitat deu tenir. No parlo de responsabilitats penals, que aquestes encara no estan clares i s’hauran de concretar al jutjat, sinó d’unes responsabilitats polítiques que, al meu entendre, estan claríssimes. Per tant, dimitint a mitges, Aguirre s’ha equivocat. Si no volia marxar, s’hagués pogut perfectament estalviar de presentar la dimissió. La mitja dimissió d’Aguirre, la dimissió sense marxar, és pur teatre.