L’ascensor social

Tot i que d’aquí al novembre encara poden passar moltes coses, Marco Rubio, senador per Florida i fill d’uns cubans molt humils emigrats als Estats Units, és ara mateix un candidat molt ben situat per competir amb Donald Trump per a la candidatura republicana a la presidència del seu país. Els pares de Rubio, cambrer i empleada de supermercat, mai haurien pogut arribar a ser candidats, ja que per ser president dels Estats Units s’ha d’haver nascut al país, i ells van néixer a Cuba. Però el seu fill, mitjançant un gran esforç personal, de moment ha pogut arribar fins aquí, i ja veurem si encara és capaç d’arribar més enllà. Rubio és un exemple més de com les segones generacions de famílies immigrants poden arribar a ocupar els càrrecs polítics més importants. És el que alguns anomenen l’ascensor social, en aquest cas també ascensor polític i només de pujada.

A Catalunya, amb la gent vinguda de fora, aquest ascensor també funciona. Un bon exemple és el de José Montilla, màxima autoritat del país durant uns anys, que va venir a Catalunya de jovenet i sempre s’ha dedicat a això de la cosa pública: regidor, alcalde, president de la Diputació, ministre i president de la Generalitat. Després ha espatllat la seva biografia rebaixant-se a anar al Senado, que tothom sap que només serveix per anar-hi a cobrar un bon sou. La de Montilla ha estat una decisió molt pròpia de la mentalitat espanyola: un càrrec autonòmic només serveix com a trampolí per fer carrera política a Espanya. En aquest cas i des del meu particular punt de vista, l’ascensor social i polític de Montilla ha sigut primer de pujada, i darrerament de baixada. De Molt Honorable President a un simple Excelentísimo Señor Senador.