.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 17 de juny de 2016

Consignes vs. arguments

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de juny de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.760 de La Veu de l'Anoia)

Em trobo sovint que quan es discuteix d’algun tema polític sempre hi ha qui intenta tancar el debat anteposant la consigna política per davant de l’explicació argumentada que un espera sentir de persones intel·ligents. Podem parlar, per exemple, d’una consigna política molt repetida darrerament, aquella que diu que “els bancs són els culpables” de tot. No s’acostuma a passar d’aquí, i el debat, per dir-ho d’alguna manera, no va més enllà d’anar repetint la frase com un lloro, com si per més que es repetís pogués acabar sent veritat. Estudiem-la, doncs.

Es diu que en aquesta crisi els bancs han estat rescatats amb diner públic, i això és fals. Els bancs no han estat rescatats amb diner públic. S’han rescatat entitats financeres, sí, però cap d’aquestes entitats era un banc sinó que eren caixes d’estalvi, i tothom sap que no té res a veure una cosa amb l’altra. Els bancs són entitats privades amb uns accionistes que arrisquen la seva inversió. Així, si el banc té pèrdues, qui hi perd és l’accionista, no el contribuent. Les caixes, en canvi, no tenen accionistes. Estaven supervisades, dirigides i fèrriament controlades pels polítics que governaven el territori i, quan van anar malament, aquestes entitats sí que es van rescatar amb diner públic.

Posem un exemple ben proper i nostrat de caixa rescatada, la catalana Caixa de Catalunya, depenent de la Diputació de Barcelona, llavors controlada pels socialistes. Després va ser Catalunya Banc (de fet encara conserva la marca), i ara, després de la seva privatització, és una secció més del banc espanyol BBVA. El socialista Narcís Serra, ex gairebé tot en política, era qui es trobava al capdavant de l’entitat. Els socialistes, que llavors manaven molt al territori, controlaven el consell d’administració, amb el suport dels sindicats i altres entitats. Per tant, posats a buscar culpables del desastre d’aquella caixa, els trobarem entre els socialistes, no entre els bancs.

És important tenir molt clares aquestes coses, i poder rebatre aquesta mena de falsedats sempre que se’ns intenti fer passar bou per bèstia grossa. Si seguim acceptant com si res que es vagi repetint que “els bancs són els culpables”, potser correm el risc que la gent que no rumia gaire pugui concloure que l’afirmació és certa i actuï en conseqüència. No seria gens recomanable que s’acabés perdent la confiança en les nostres entitats financeres, la gent tragués tots els diners del banc i els amagués sota el coixí com ja havia passat en èpoques pretèrites.