Votar en clau espanyola

Si em sentís espanyol i hagués de votar, per tant, en clau espanyola, el pròxim dia 26 hauria de triar entre, bàsicament, dues opcions polítiques. Una seria votar el partit de la corrupció, que tot indica que guanyarà les eleccions, i això ja ens dóna una idea del nivell ètic de l’elector espanyol. I és que per més que s’esforcin a tirar pilotes fora, el PP ha sigut excessivament tou, quan no complaent, amb els seus casos de corrupció, i ja gairebé tothom té clar que aquest partit s’associa a pràctiques corruptes, encara que no tots els seus polítics ho siguin. Hi ha també l’oferta de Ciudadanos, però aquest partit sempre serà la crossa més o menys amable del PP, encara que de tant en tant, per despistar al seu electorat, facin la comèdia de signar acords poc creïbles amb els socialistes.

L’altra opció seria votar l’esquerra de Podemos i les seves diverses franquícies territorials. Ara es mostren més amables i suavitzen el seu discurs, tot i que quan parlen del problema territorial el discurs que fan a Madrid —que és el que es creuen— té poc a veure amb el que fan a Barcelona, farcit d’ambigüitats per intentar esgarrapar vots d’allà on sigui. Ja són pocs els podemitas que es defineixen com a comunistes, fins al punt que el seu líder màxim —ara quasi sempre amb corbata— ja es comença a reivindicar com a socialdemòcrata, amb el lògic disgust d’una part de la seva fidel parròquia. El PSOE, amb una davallada que no sembla tenir aturador i directament perjudicat per la dretanització de Podemos, anirà perdent influència. A Catalunya la cosa encara pinta pitjor, però han pres una decisió correcta en línia amb la seva crisi política: vendre la seu del partit.

Què se suposa que hauria de fer en aquestes eleccions un votant que se senti només català? No donaré cap consell de vot perquè no ho faig mai, però sí que em permetré fer una afirmació que, per altra banda, faig sovint: voti el que voti i surti el que surti, en el tema de Catalunya els partits espanyols sempre van i aniran d’acord. Així, la solució del problema català no ens vindrà de l’oest, que com a màxim ens hi posaran alguns pedaços, sinó que ens l’haurem de gestionar els catalans, sense ajuts exteriors.