Provocacions gratuïtes

Hi ha polítics que, especialment en campanya, busquen insistentment la provocació del personal, i acostumen a portar un equip de col·laboradors per enregistrar les reaccions irades de la gent. L’únic interès que tenen és que quedi constància de l’episodi per utilitzar-lo després en altres escenaris políticament més amables amb els seus interessos, i poder dir “mireu, mireu què passa a Catalunya; si això no és feixisme, s’hi assembla molt”. En totes les campanyes electorals s’han vist episodis similars; qui els provoca pensa que n’obtindrà vots.

No s’hauria de caure en la trampa fàcil dels professionals de la provocació. En aquests casos, el millor seria reaccionar amb una gran indiferència, i no fer-ne cas. Amb qui busca brega no hi ha millor reacció que un somriure silenciós i sorneguer, actuar com si aquella provocació no existís. Amb actituds així els desmuntes l’estratègia. Però segurament no sempre deu ser fàcil ignorar les provocacions d’aquests personatges, i de vegades s’acaba caient en la seva trampa.

Em va fer molta vergonya veure com una candidata del PP era expulsada de la plaça Major de Vic als crits de “fora, fora”, com si la plaça fos propietat d’aquella gent que cridava. No tinc cap mena de simpatia, ni personal ni política, per la candidata, i no és cap secret que tot sovint actua com a provocadora, buscant la reacció irada de la gent. Però si, com va passar a Vic l’altre dia, s’acaba caient en la seva trampa, la provocadora ja ha assolit l’objectiu. Ella sap que episodis com aquest fan guanyar vots al seu partit.