(L’article original en versió paper es va publicar el 27 de maig de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.758 de La Veu de l'Anoia)
Diuen els experts que la CUP, com a moviment assembleari, no té dirigents, i les cares visibles que surten als mitjans de comunicació i ocupen els seus escons al Parlament només estan autoritzats a tirar endavant allò que decideixen les assemblees, que avui pot ser blanc i, demà, negre. Així, amb la contundent resolució aprovada el passat cap de setmana durant l’assemblea de la CUP celebrada a Esparreguera que parla, textualment, de “deslliurar-se de l’acord amb Junts pel Sí”, es va tornar a posar en evidència que pactar amb aquest partit segurament va constituir un greu error polític que aviat ens portarà importants conseqüències, no cal dir que negatives. Però el mandat assembleari per a un trencament unilateral del pacte amb Junts pel Sí anunciat diumenge per la CUP, i que més d’hora que tard s’acabarà confirmant en tota la seva cruesa, no pot constituir cap sorpresa per a ningú. Quan es fa un pacte entre gent seriosa i respectuosa amb els seus compromisos un només pot esperar que el pacte es compleixi, però si es fa amb una força política que no té un mandat clar, sempre es corre el risc que allò que semblava un pacte ferm i consolidat no vagi més enllà de ser una mera declaració de bones intencions en un moment determinat i, per tant, vàlida només per a aquell moment però no per l’endemà. I qui diu l’endemà diu uns mesos més tard.
El risc de pactar amb un partit assembleari alguns l’hem anat posant insistentment sobre la taula des de molt abans que se signés solemnement l’acord entre les dues forces polítiques. Personalment vaig escriure en aquest mateix diari que entre pactar amb la CUP, amb els riscos evidents que això comportava, i anar a noves eleccions, l’opció correcta hauria d’haver estat la segona. Per fer aquesta afirmació no calia tenir la bola de vidre sinó només aplicar una mica de sentit comú. Si la CUP, finalment, fa caure el govern, que ho pot fer i, com dèiem abans, tot indica que ho acabarà intentant, ningú podrà dir que ha estat una sorpresa. Els riscos de pactar amb la CUP tothom els coneixia però, tot i això, a Junts pel Sí es va optar per jugar aquesta partida tan perillosa. És d’esperar que quan es confirmi que aquella estratègia de pactes era totalment equivocada, aquesta relliscada hauria de tenir conseqüències polítiques pels dirigents que la van defensar amb ungles i dents. Per molt menys, en països més endreçats que el nostre, els polítics responsables presentarien la dimissió irrevocable i marxarien cap a casa deixant pas a gent nova.
Diuen els experts que la CUP, com a moviment assembleari, no té dirigents, i les cares visibles que surten als mitjans de comunicació i ocupen els seus escons al Parlament només estan autoritzats a tirar endavant allò que decideixen les assemblees, que avui pot ser blanc i, demà, negre. Així, amb la contundent resolució aprovada el passat cap de setmana durant l’assemblea de la CUP celebrada a Esparreguera que parla, textualment, de “deslliurar-se de l’acord amb Junts pel Sí”, es va tornar a posar en evidència que pactar amb aquest partit segurament va constituir un greu error polític que aviat ens portarà importants conseqüències, no cal dir que negatives. Però el mandat assembleari per a un trencament unilateral del pacte amb Junts pel Sí anunciat diumenge per la CUP, i que més d’hora que tard s’acabarà confirmant en tota la seva cruesa, no pot constituir cap sorpresa per a ningú. Quan es fa un pacte entre gent seriosa i respectuosa amb els seus compromisos un només pot esperar que el pacte es compleixi, però si es fa amb una força política que no té un mandat clar, sempre es corre el risc que allò que semblava un pacte ferm i consolidat no vagi més enllà de ser una mera declaració de bones intencions en un moment determinat i, per tant, vàlida només per a aquell moment però no per l’endemà. I qui diu l’endemà diu uns mesos més tard.
El risc de pactar amb un partit assembleari alguns l’hem anat posant insistentment sobre la taula des de molt abans que se signés solemnement l’acord entre les dues forces polítiques. Personalment vaig escriure en aquest mateix diari que entre pactar amb la CUP, amb els riscos evidents que això comportava, i anar a noves eleccions, l’opció correcta hauria d’haver estat la segona. Per fer aquesta afirmació no calia tenir la bola de vidre sinó només aplicar una mica de sentit comú. Si la CUP, finalment, fa caure el govern, que ho pot fer i, com dèiem abans, tot indica que ho acabarà intentant, ningú podrà dir que ha estat una sorpresa. Els riscos de pactar amb la CUP tothom els coneixia però, tot i això, a Junts pel Sí es va optar per jugar aquesta partida tan perillosa. És d’esperar que quan es confirmi que aquella estratègia de pactes era totalment equivocada, aquesta relliscada hauria de tenir conseqüències polítiques pels dirigents que la van defensar amb ungles i dents. Per molt menys, en països més endreçats que el nostre, els polítics responsables presentarien la dimissió irrevocable i marxarien cap a casa deixant pas a gent nova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada