.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimarts, 29 de novembre de 2016

Canvi d’impressions sobre el castrisme (2/2)

(Ve d’aquí)

Jaume (FB)
No he dit mai que Cuba fos un paradís i el que expliques són moltes de les ombres que té la història del castrisme. Però segueixo pensant que també té llums, i només cal comparar amb altres països propers, sanitat, educació. La reacció de molta gent diferent avui crec que explica que les coses no són tant de blanc i negres. També jo he viatjat a Cuba, el primer cop no hi havia pràcticament turisme, i encara que era del PSUC he pagat el viatge (com molts d'altres) i he conegut l'ambivalència d'un poble orgullós de l'aconseguit però no content amb el futur. Llums i ombres, opinable el que guanya, però el que crec és que en tot cas res comparable amb el franquisme o altres dictadures i evidentment no pretenc convèncer però crec que les coses són mes complexes. Per cert no em trobaràs defensant ni la URSS ni la Rússia de Putin, quan tu hi feies negocis jo i molts d'altres feia temps que havíem denunciat la invasió de Praga. I que consti que tant bé (o malament) em sembla que Cuba fes negocis amb un capitalista, com que un capitalista fes negocis amb el que creia que era una dictadura.

Carles (FB)
- La sanitat i educació cubanes són objectivament...
- Sí, sí, però jo conec uns funcionaris cubans corruptes que...
(el cunyadisme, definició)

MiquelSaumell (FB)
Jaume, és evident que, com dius, "les coses són mes complexes". És clar que té llums el règim dictatorial castrista que existeix des de 1959. Com també les té el règim dictatorial franquista que ens va tocar a nosaltres. Només faltaria que amb tants anys tot s'hagués fet malament! Ningú nega que alguna cosa s'ha fet bé, però el balanç cubà després de gairebé sis dècades de "monarquia castrista" és absolutament decebedor. I no perquè ho digui jo, t'ho admeten ells mateixos a La Bodeguita del Medio quan porten dos Havana Club de més. (Per cert, a la paret potser encara hi ha penjat un obsequi meu, una pell amb un agraïment al poble cubà gravat a foc). Deixa’m que et digui, però, que comparar la sanitat i l'educació cubanes amb les d'altres països propers és aspirar a molt poc, és fer trampeta. Jo sóc una mica més exigent, i més tenint en compte que ja han passat gairebé tres generacions des de l'entrada del compañero Fidel a La Habana. Jo ho comparo amb la nostra sanitat i la nostra educació. Els alts funcionaris cubans —una veritable elit que, amb molt poques excepcions, viu d'esquenes al poble i a les seves necessitats més bàsiques, i et demanen comissions "particulars" que ara no et detallaré (riu-te’n tu del que passa aquí amb la nostra casta a la que tant agrada criticar als teus referents polítics)— n'eren i en són perfectament conscients, aprofitant viatges professionals a l’estranger per resoldre temes personals de salut. I sí, Cuba ha enviat molts metges a l'Àfrica (ep!, no pas a canvi de res, que més que altruisme ideològic aquí hi ha molt negoci d’estat), però si en tens ocasió investiga una mica sobre la seva qualitat professional i t'emportaràs una altra decepció. Tu i jo podem anar fent discursos diametralment oposats i segur que no ens posarem d'acord, sobretot per allò de "la superioritat moral de l'esquerra" que se suposa que cap bona persona ha de qüestionar. Doncs mira, jo em considero bona persona i també liberal, i fa molts anys que ho qüestiono. També t'haig de dir que jugo amb avantatge, fa molts anys que viatjo pel món fent negocis amb tota mena de gent i he vist moltes coses... Però no cal anar tan lluny, el poble cubà és molt intel·ligent i ja fa molts anys que prescindeix de les falses consignes oficials de les seves autoritats. Les cues per marxar de Cuba que des de fa anys es formen davant dels consultats "occidentals" de La Habana són inqüestionables. Jo no he vist mai cues de catalans davant del consolat cubà del passeig de Gràcia per obtenir el visat en direcció contraria. Això us hauria de fer rumiar, i molts companys vostres ja ho van fer, i avui els fa vergonya que els recordis què deien anys enrere. Però deixa'm acabar donant-te una mica de raó amb una cosa: quan un es fa gran va madurant i veu les coses amb més perspectiva i, si cal, rectifica. Això vol dir que avui no tornaria a negociar amb les autoritats cubanes, com tampoc se m'acudiria anar a Cuba de vacances. En fi, tu sempre m'has semblat una persona molt educada i et respecto, i estaria encantat de continuar amb aquesta conversa tan interessant tot fent un cafè sabent, però, que estem a les antípodes ideològiques un de l'altre.

Jaume (FB)
Uf, donaria per molt, per exemple explicar les bones sensacions que he tingut jo per 2 casualitats de la sanitat cubana. Està clar que tenim opinions i ideologies molt diferents, en tot cas em quedo amb el darrer que dius si una cosa compartim és el respecte a les opinions dels altres.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Canvi d’impressions sobre el castrisme (1/2)


Sobre el dictador Fidel Castro mort la setmana passada (e.p.d.), o hi estaves a favor o hi estaves en contra. Difícilment et trobes amb persones coneixedores de la Cuba dels últims seixanta anys que es declarin indiferents sobre un personatge el qual, sense cap mena de dubte, passarà a la història.

La xarxa d'internet és un bon lloc de debat, i a continuació copio un canvi d'impressions, adaptat al blog, que va començar a twitter el diputat Franco (a twitter es fa dir @LluisRabell) i va continuar a fabebook (FB) amb altres participants que només anomenaré pel seu nom de pila.

@LluisRabell
Mor Fidel Castro, una figura per sempre més unida a la memòria dels pobles que lluiten per la seva emancipació. ¡Hasta siempre, Comandante!

@MiquelSaumell
Amb aquesta piulada queda perfectament clar que aquest Franco també defensa les dictadures, potser tant com l'altre. Això sí, coherent ho és.

Jaume (FB)
Amb totes les ombres de la revolució cubana, no entendre les diferències entre Franco i Fidel és no entendre l'historia del segle XX, amb tots els errors la lluita per l'emancipació mai serà comparable al feixisme.

Glòria (FB)
El castrisme és un feixisme. Neix d'una "ideologia" revolucionària que no és res més que un abominable totalitarisme.

Francesc (FB)
Finals dels 50: Batista és un dels dictadors més sanguinaris d'Amèrica, amb la complaença dels Estats Units. Una colla de barbuts aconsegueixen el poder perquè el poble n'està fart de repressió i de ser el prostíbul dels ianquis. Retornen al poble l'orgull de ser cubans. Nacionalitzacions i col·lectivitzacions, moltes de béns nord-americans, fan que els EEUU se'ls tombin de cul i passen a ser un satèl·lit de l'URSS.

MiquelSaumell (FB)
Francesc, cadascú explica la història segons la seva experiència. La meva, amic Francesc, queda explicada aquí sota

MiquelSaumell (FB)
Jaume, com diu la Gloria, el castrisme és una dictadura amb tots els ets i uts, sense pal·liatius. No entendre la història del segle XX és defensar el castrisme com si allò fos un paradís "amb errors" com tu pretens ara, i com sempre feien els dirigents del PCE i el PSUC de l'època, que hi anaven sovint "tot pagat". Sé molt bé del que parlo, vaig tenir una experiència molt directa amb el país i les seves autoritats, concretament amb el MINCEX (Ministerio de Comercio Exterior). Hi anava quan encara no hi havia turisme. Allà només hi viatjaven els comunistes i algun sindicalista de CC.OO. pensant-se que allà hi trobarien el paradís. Les decepcions eren inevitables, tot i que per conservar la cadira no convenia fer-les públiques. També hi anaven artistes coneguts de l'època, com en Gades. Evidentment, aquesta gent tan comunista hi anaven amb totes les despeses pagades, i amb taula a primera fila del cabaret Tropicana i, de vegades, amb entrevista amb Fidel inclosa. Jo, en canvi, em pagava l'avió i l'Hotel Habana Libre, tot i que els dinars de negocis amb els alts funcionaris els pagaven ells, és clar; és la pràctica habitual en els negocis internacionals, que vol dir que quan ells venien a Barcelona pagava jo. Jo tenia tractes comercials amb el govern cubà, i ells encantats de la vida de tractar amb un capitalista com jo. Els negocis no tenen ideologia, ells volien vendre determinats productes i jo estava disposat a trobar-hi comprador a Europa, i només calia posar-nos d'acord amb el preu. El teu discurs potser té sortida a les vostres assemblees, però amb mi no cal que t'hi esforcis perquè no te'n sortiràs. I el dia que vulguis et puc explicar també els meus negocis amb les empreses públiques de la URSS abans de caure el mur. No cal dir que a partir de la caiguda del mur tots aquests negocis van desaparèixer.

(La segona part es publicarà demà)

divendres, 25 de novembre de 2016

Un comportament indecent i miserable

Dimecres es va produir la mort sobtada d’una senadora valenciana que abans havia sigut alcaldessa de la seva ciutat i diputada autonòmica. La difunta havia estat dirigent del Partido Popular però, en ser expulsada pel politburó del partit, ara ja ni tan sols era militant. Fins al dia abans del decés els dirigents del seu antic partit la menystenien dia sí i dia també com si fos una empestada, amb respostes del tipus “esta persona por la que usted me pregunta ya no está en el partido” adreçades als periodistes.

Dir que del món de la política te’n pots esperar qualsevol indecència no és pas cap novetat. Però quan semblava que ho havies vist i sentit tot i pensaves que el grau de cinisme de determinats personatges ja no es podia superar, aquests dos últims dies han aparegut uns quants alts dirigents del Partido Popular fent unes declaracions tan exageradament laudatòries sobre la persona difunta com gens creïbles.

En política s’aprofita tot allò que els dirigents considerin que se’n pot treure un rendiment, també la mort d’una persona. Així, alguns dirigents del Partido Popular s’han sentit cridats a expressar-se just en sentit contrari del que deien fins al dia abans. I ho han fet d’una manera tan falsa, indecent i miserable que la família de la difunta ho ha denunciat i els ha prohibit que anessin al funeral.

Els dirigents del Partido Popular han tornat a ignorar una línia vermella que no s’hauria de traspassar mai, aquella que separa els límits de la decència i el cinisme. La seva gran hipocresia passarà a la història del que no s’ha de fer mai. I dit tot això, espero que no es confongui la denúncia sobre l’actuació miserable d’uns impresentables amb qualsevol indici de defensa de l’actuació política de la persona morta dimecres a Madrid. No és el cas.

dimecres, 23 de novembre de 2016

D’una virreina a un virrei

Foto: RAC1

Ahir, mentre anava en cotxe, per l’emissora de ràdio de can Godó entrevistaven el nou Delegado del Gobierno a Catalunya. Enric Millo, nascut a Terrassa però amb molts anys de residència a Girona, fins ara era diputat al Parlament. Cal destacar també que el nostre personatge s’expressa, normalment, en català, i és que un fet que hauria de ser el més normal fins ara no ho ha estat. Tot un detall per part de la nostra metròpoli, nomenar un virrei que, com a mínim, no menyspreï la llengua pròpia de la colònia a la qual ha estat destinat. Això sí, potser per compensar el tema de la llengua, Millo es va desfer en elogis cap al ministre-espia defenestrat Jorge Fernández, a qui no va dedicar ni un però.

La seva antecessora en el càrrec, la virreina Llanos de Luna, nascuda a Andalusia però amb dècades de residència a Catalunya, no només no s’expressa gairebé mai en català sinó que, la llengua pròpia de la colònia del nord-est peninsular a la que lliurement havia decidit anar a viure, sovint sembla que li faci nosa. Des d’una posició política absolutament minoritària —dels 135 diputats del Parlament, el seu Partido Popular només en té onze, el vuit per cent— és ben coneguda la seva gens dissimulada hostilitat cap a la Catalunya representada per la gran majoria de catalans. En el lamentable balanç repressiu dels 58 mesos que ha ocupat el despatx del carrer Mallorca de Barcelona, hi figuren centenars d’expedients oberts i denúncies judicials a ajuntaments i alcaldes catalans pels motius més diversos: des de noliejar un tren fins a penjar o despenjar determinades banderes en els llocs més inversemblants, escoles incloses. De Luna va ser reprovada per 86 diputats del Parlament (recordem que la majoria absoluta de la cambra està fixada en 68) i declarada persona non grata per altres institucions. Però ella, inasequible al desaliento e impasible el ademán, en la seva voràgine provocadora anticatalana i antidemocràtica va arribar a l’extrem d’homenatjar la División Azul durant un acte públic, fet que va provocar que tots els partits polítics catalans, menys el seu i la seva franquícia ciudadana, demanessin la seva dimissió. També la va demanar l’Ajuntament de Barcelona, evidentment sense cap conseqüència. Ara bé, posats a ser justos s’ha de reconèixer un aspecte positiu de la seva gestió, i és l’augment espectacular dels independentistes catalans, experimentat durant el seu mandat, com a reacció a les seves forassenyades actuacions.

Tornem al nou virrei. En el transcurs de l’entrevista que dèiem al principi, Millo va dir diverses vegades que ell és ara la tercera autoritat de Catalunya, després del President de la Generalitat i la Presidenta del Parlament, com reivindicant la seva pertinença al grup selecte de les màximes autoritats de Catalunya. Això sí, es va oblidar de mencionar que les dues persones que protocol·làriament estan per sobre seu van accedir al càrrec per elecció popular; el detall no és menor. De totes maneres, crec que no m’equivocaria si digués que els presidents de laCaixa i del Barça manen bastant més que ell, digui el que digui l’estricte i sovint poc realista protocol oficial.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Serrells del franquisme. La monarquia

A les acaballes de l’Espanya fosca del franquisme, l’any 1969, el cap d’estat d’aleshores, el dictador Francisco Franco, ens va deixar preparada la seva successió en la persona de qui sis anys més tard seria proclamat rei amb el nom de Juan Carlos I. Un cap d'estat que, en accedir al tro, no era el titular de la casa reial espanyola sinó només el fill del seu cap, Don Juan de Borbon el qual, durant una bona part del franquisme, vivia a l’exili daurat d’Estoril. Potser no era milionari però no li faltava res, i la casa on s’estava, Villa Giralda, ja la voldrien molts per anar a passar l’estiu.

Si a la mort de Franco s’hagués volgut reinstaurar la monarquia borbònica vigent fins l’any 1931, el rei hauria d’haver estat Don Juan de Borbón i no pas el seu fill. Per tant, per més que ara els monàrquics recalcitrants insisteixin a fer-nos creure allò que no és, Franco no va reinstaurar la monarquia borbònica que havia existit fins l’any 1931 sinó que se’n va inventar una de nova feta a la seva mida ideològica. I tot això, ahir que es van complir els quaranta-un anys de la mort de Franco, ara és un moment molt oportú per recordar-ho.

El debat permanent sobre la legitimitat o no de la monarquia espanyola que, com el riu Guadiana, apareix i desapareix de tant en tant, torna a estar de moda. Però pels demòcrates espanyols el veritable debat, més que “monarquia o república”, hauria de ser “serrells del franquisme o democràcia”. Al meu entendre una monarquia, qualsevol monarquia, està renyida amb l’autèntica democràcia de la igualtat d’oportunitats per a tothom, inclosa la d'optar a ser cap d’estat, un dret democràtic bàsic que les monarquies no contemplen.

divendres, 18 de novembre de 2016

La mirada catalana

(L’article original en versió paper es va publicar l'11 de novembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.782 de La Veu de l'Anoia)

Dos apunts previs. El primer: la ministra Montserrat del nou govern espanyol té com a imatge de fons de les seves xarxes socials una fotografia de les muntanyes de Montserrat, i quan la setmana passada va arribar a La Moncloa per participar en el seu primer consell de ministres es va adreçar als periodistes que l’esperaven sota la pluja amb un "bon dia". Són dos gestos simpàtics, si més no vistos en clau catalana, de la ministra de Sant Sadurní d’Anoia. El segon: durant un acte celebrat recentment al Círculo Ecuestre, un dels assistents va demanar la intervenció de la Guàrdia Civil per empresonar els responsables del procés independentista català. La proposta va ser rebuda amb aplaudiments i somriures de complicitat per part dels assistents, i això ja ens dóna una idea del tipus de gent que et pots trobar al palauet de Balmes cantonada Diagonal.

Anem al tema. Els sectors polític i periodístic catalans, que massa sovint s’entrecreuen, tenen una vocació clara de ser influents en la nostra societat. Sempre que a Madrid s’està coent un canvi de govern, a Catalunya els dirigents dels círculos, fomentos i altres entitats per l’estil especulen sobre quina serà la quota catalana del nou govern. Alguns sense gaire sentit del ridícul ho anomenen mirada catalana, com si els catalans tinguéssim l’estranya facultat de mirar les coses d’una determinada manera —potser millor?— que la resta dels mortals peninsulars.

Són ja una tradició les apostes fetes en públic, que gairebé mai l’encerten, per tractar d’endevinar quina serà la quota catalana del govern, és a dir, la persona que serà agraciada amb el càrrec de ministre. Un cop conegut el nom de la mirada més nostrada (l’accent català, que deia la nova ministra), tothom vol ser el primer a convidar-la a fer una xerrada-col·loqui a Barcelona, amb dinar o sense, al Círculo Ecuestre o al Ritz; encara que de l’hotel de Llúria amb Gran Via ara en diuen Palace, sempre serà el Ritz. A aquests personatges, un ministre vingut de la metròpoli i la seva proximitat amb els alts poders de l’estat sempre els impressiona.

Però dit tot això, un es pot preguntar de què ens serveix als catalans tenir una senyora de Sant Sadurní d’Anoia al capdavant d’un ministeri espanyol pràcticament sense competències a Catalunya, ja que les competències del seu departament van ser traspassades a la Generalitat fa molts anys. I a partir d’aquesta obvietat alguns encara ens volen fer creure que el nou govern tindrà sensibilitat catalana. Jo crec que ens enreden.

dimecres, 16 de novembre de 2016

Subestimar els percentatges... i les persones

De tant en tant convé recordar que els polítics i funcionaris públics no gestionen uns diners misteriosament caiguts del cel sinó que ens administren els nostres propis diners. Partint d’aquesta premissa bàsica que de vegades es tendeix a deixar de banda, no s’hauria de poder gestionar la cosa pública des d’una posició de prepotència basada en la falsa superioritat moral que sempre s’atribueix l’esquerra. En altres paraules, a molts ens molesta que determinats personatges de l’administració pública tractin els ciutadans com si fossin canalla de P3, amb tots els meus respectes per aquest col·lectiu.

Aquesta introducció resulta oportuna per parlar de l’únic conseller del Districte de Sarrià-Sant Gervasi que va accedir a ocupar el càrrec no com a resultat dels vots dels ciutadans sinó com a fruit d’un pacte de despatxos acordat entre els dos partits que conformen el govern de la ciutat de Barcelona. Doncs bé, aquest conseller presentava dilluns els preus públics d’una sèrie d’equipaments municipals, i informava dels augments de preus d’aquest exercici. El conseller insistia molt que es tractava d’unes pujades de preu molt moderades i perfectament assumibles pel ciutadà, però amagava que els augments percentuals respecte els preus de l’any passat eren del 10, 15 i fins i tot arribaven al 23 per cent.

En fer-li veure al conseller que els augments de preus, expressats en percentatges, de moderats no en tenien res, ell seguia menystenint unes dades percentuals que, sent molt generosos, podríem qualificar de fora de tota lògica. En insistir-li que en el món de l’empresa —s’estaven discutint preus que afecten el funcionament d’empreses i estaments públics— s’acostuma a parlar d’augments percentuals, la seva resposta va deixar tothom bocabadat: “el meu món no és el de l’empresa, és el de les persones”. El conseller potser ens volia donar a entendre que les persones són incapaces de valorar els percentatges dels augments de preus que els apliquen. Les persones, així, en genèric, i la pretensió de representar-les a totes com tant agrada a molts personatges amb sou públic, tant de l’esquerra com de la dreta.

Els sarrianencs sovint ens preguntem si, veient com actua el nou conseller, Sarrià hi ha guanyat o hi ha perdut amb el canvi. Mentre alguns rumien la resposta, seria molt d’agrair que el nostre personatge, en les seves aparicions públiques, s’expressés amb una mica més de prudència i humilitat. I potser no seria molt demanar que entengués que els percentatges que ell s’esforça a subestimar resulten imprescindibles per valorar en la seva justa mesura els augments de preus que des de l’administració pública s’apliquen als ciutadans.

dilluns, 14 de novembre de 2016

Relliscada majúscula de politòlegs i altres suposats experts

Dibuix: El País

Primer s’ha de rumiar i després votar, i no està gens clar que molts nord-americans hagin actuat seguint aquest ordre. Com que els dos candidats a ocupar la presidència dels Estats Units eren francament molt lamentables, aquesta vegada s’ha votat molt a la contra i s’ha votat més amb l’estómac que amb el cervell. I ha sortit el que ha sortit. Doland Trump ha sortit elegit legítimament com a nou president pels pròxims quatre anys. Ara s’haurà de veure si serà capaç de complir algunes de les seves estrafolàries promeses electorals. M’atreviria a dir que no ho serà, i en el seu primer discurs ja ens va donar algunes pistes en aquest sentit.

Pels creients a ulls clucs en les enquestes i per a la majoria dels opinants, tertulians, periodistes, politòlegs i tota mena de suposats experts en la matèria, el resultat va constituir una gran sorpresa. També va ser una sorpresa el resultat del referèndum que havia de ratificar l’acord de pau de Colòmbia, o el referèndum del Brexit britànic. Sovint els resultats electorals ens porten sorpreses. Si es fan eleccions, és precisament perquè no sempre les enquestes l’encerten. Si sempre l’encertessin, no caldria fer eleccions, i tot això que ens estalviaríem.

Com que el resultat no els ha agradat, alguns es dediquen a titllar d’injust el sistema electoral nord-americà. Alguns diuen que és un escàndol que Trump pugui governar els Estats Units amb només el 47,5% dels vots emesos. A veure, el sistema electoral ideal no existeix enlloc, i el sistema nord-americà tampoc és perfecte. Però no s’hi val a criticar el sistema només quan no t’és favorable. Clinton va perdre les eleccions tot i tenir en el còmput total quatre-cents mil vots més que Trump. És la conseqüència d’un sistema que, com dèiem, potser és millorable. Però considerats percentualment, aquests quatre-cents mil vots només representen un 0,3% dels 120 milions de vots emesos.

Tampoc és perfecte el sistema electoral de França i d’altres països, amb les dues voltes electorals que, a la pràctica, eliminen totalment les minories de la representació parlamentària. Això sí que ho trobo injust! També és molt imperfecte la llei electoral espanyola, una llei que durant quatre anys ha permès governar Rajoy amb una còmoda majoria absoluta parlamentària a les dues cambres amb només el 44% dels vots.

No ens enganyem, els únics grans perdedors d’aquestes eleccions han estat els suposats experts en la matèria que dèiem abans. Molts economistes ens asseguraven que si dimarts Trump guanyava, el dimecres la davallada de Wall Street seria de les que farien època. Doncs bé, dimecres la borsa va pujar un 1,4 per cent. Ja per acabar, Donald Trump sempre s’ha mostrat contrari a l’acord comercial TTIP entre els Estats i Units i Europa; és de suposar que l’esquerra peronista espanyola i catalana estarà encantada amb el nou president.

divendres, 11 de novembre de 2016

Amazon com a exemple

Amazon és una de les cinc empreses cotitzades més importants del món. No fa gaire aquesta multinacional de la distribució es va instal·lar a Barcelona, en uns locals de l’Eixample que abans havien estat la seu de l’editorial Gustavo Gili. Aquesta setmana he vist per Sarrià el seu primer vehicle de repartiment entregant una comanda. Era una furgoneta nova de trinca amb motor elèctric (contaminació zero), i feia tota la pinta de ser una comanda d’alimentació. Però no ho puc assegurar perquè les dues capces de plàstic anaven perfectament tapades per sobre, de manera que no es pogués veure quins productes contenien. Com a contrast, a casa nostra, quan ens porten la compra que hem fet al supermercat de la cantonada, els veïns que coincideixin a l'ascensor amb el repartidor poden veure què mengem, què bevem i amb quins productes netegem la casa i la roba, ja que tots queden a la vista de tothom. Amazon té tot un detall de privacitat amb la seva clientela i, encara que no són els únics que ho fan, és d’agrair.

Pels que no coneguin en què consisteix el negoci d’Amazon la filosofia és molt senzilla: tu fas la comanda per internet i en menys de dues hores te la porten a casa, sense pagar cap extra pel transport. I si tens molta pressa i el vols rebre en menys d’una hora, et cobren un petit suplement. Però no és la meva intenció fer propaganda d’Amazon, tot i que al meu entendre se la mereixen. Només he posat aquest exemple per explicar com la inversió estrangera no ha deixat de venir a Catalunya, tot i el procés independentista que estem vivint i tot i els esforços de la nostra metròpoli, esperem que ja per poc temps, per posar tota mena de traves amb l’objectiu que el procés descarrili.

Unes poques dades ens situaran en la realitat de les inversions estrangeres a Catalunya. Des de principis del 2011 fins al mes de juny passat, del total de les inversions estrangeres a l’estat, Catalunya ha captat el 31% (capital), 34% (creació de nous llocs de treball) i 37% (nombre de projectes). Només considerant la xifra d’inversió i comparant-la amb els cinc anys anteriors al període citat, l’augment de les inversions estrangeres a Catalunya ha sigut del 23%. Poca broma!

Amazon només és un exemple més de com una de les companyies més importants del món ha fet una clara aposta per Catalunya. Amazon només és una prova més que el procés independentista no només no frena les inversions estrangeres sinó que les atrau. El negoci és el negoci, i per a moltes empreses estrangeres les expectatives econòmiques de Catalunya són més que positives. Tractant amb gent de fora i viatjant pel món t’adones que alguns estrangers creuen més en Catalunya que molts catalans. La realitat és que el procés polític cap a la independència de Catalunya, que és d’esperar que acabi bé, si més no aquest seria el desig de molts catalans, va per una banda, i el món dels negocis i de l’economia real per una altra. I és bo que sigui així, encara que a Madrid aquesta realitat no els agradi gens.

dimecres, 9 de novembre de 2016

Té te? Tinc cafè, molt mòlt


El títol d'aquest article té dos diacrítics: té/te, salvat per la nova normativa, i molt/mòlt, que ha quedat eliminat.

Recordem els catorze (*) diacrítics salvats per l’IEC:

bé / be
déu / deu
és / es
mà / ma
més / mes
món / mon
pèl / pel
què / que
sé / se
sí / si
són / son
té / te
ús / us
vós / vos

Però en ús de la meva llibertat lingüística no em limitaré a utilitzar només els catorze diacrítics contemplats en la nova normativa. Així, sempre que ho consideri necessari per a una millor comprensió del text, n’utilitzaré alguns més que ara quedaran eliminats com, per exemple:

dóna / dona
mòlt / molt
nét / net
ós / os
sòl / sol
véns vénen / vens venen
etc.

M'atreviria a dir que no seré l'únic que actuaré així.

***

(*) Correcció: em fan veure que, posteriorment a fer-se pública la llista dels catorze diacrítics salvats, hi van incloure sòl / sol. Doncs queda dit, els diacrítics salvats són quinze.

dimarts, 8 de novembre de 2016

Pells i pells


Molt sovint els activistes de Peta i altres organitzacions animalistes juguen amb la desinformació de molta gent, i utilitzen uns arguments maximalistes farcits de demagògia barata que, amb l’excusa de protegir els animals, es redueixen a res de pell i no se’n parli més. A veure, no tinc cap animal a casa ni tinc previst tenir-lo, però això no vol pas dir que sigui partidari del maltractament dels animals, ni molt menys. Encara aniré una mica més enllà: per motius obvis que qualsevol persona amb una mica de sentit comú pot comprendre, estic en contra de les persones que es manifesten molt animalistes i, alhora, són capaces de tenir el seu gos tancat tot el dia en un pis petit.

Però ni sóc vegà (vegan en anglès, que en català aquest terme encara no surt als diccionaris) ni admeto que m’intentin imposar la cultura de l’alimentació vegana. M’agrada el fuet i la secallona, i també les botifarres; les salsitxes no tant. M’agraden les costelles de xai sempre que no xaiegin, i els filets i els entrecots de vedella poc fets. També m’agrada molt l’steak tartar i altres productes del món animal que no detallaré per no allargar-me. A més, porto sempre sabates de pell, i de pell també és la corretja del meu rellotge, la meva cartera de butxaca, el cinturó que m’aguanta els pantalons, els guants pels dies que fa molt fred, els sofàs que tenim a casa, la tapisseria del cotxe que utilitzo, i un munt de coses més. M’agraden molt algunes de les bosses de pell —no necessàriament d’una marca coneguda— que porten les senyores elegants. Jo mateix, durant molts hiverns, he portat una jaqueta de pell de double face que he passejat per mig món; és una peça de vestir que abriga força i alhora és molt lleugera i còmoda de portar.

Tots els productes de pell que he detallat tenen una característica comuna. Estan fabricats amb subproductes d’animals utilitzats, bàsicament, per aprofitar la carn, destinada a l’alimentació humana. Si la pell d’aquests animals no s’utilitzés per fabricar productes útils com els descrits abans, tampoc es podria llençar així com així. Però, si per aquest comentari he escollit el títol Pells i pells, és per alguna cosa. Així, el mateix argument també em serveix per oposar-me a l’explotació d’animals que només s’utilitzen per aprofitar la pell i no la carn. Això vol dir que em manifesto en contra dels abrics de pell fina com, per exemple, el visó. S’han de saber diferenciar bé les pells subproducte de les pells producte. En la majoria de les campanyes i discursos sobre l’animalisme i el veganisme hi trobo a faltar aquesta diferenciació.

dilluns, 7 de novembre de 2016

Coses que passen a Sarrià

Tot i que aquest blog té el títol que té, poques vegades es parla de Sarrià. Avui farem una altra excepció, no fos dit que el blog s’oblida del barri que li dóna nom.

Uns veïns del carrer Riu d’Or cantonada amb Manuel de Falla van denunciar que un senyal de trànsit que indica aparcament de zona verda en tapa un altre, situat a la mateixa alçada i just al seu darrere, que indica carrer sense sortida. El resultat d’uns senyals mal col·locats és que tot sovint es fiquen involuntàriament en aquell tros de carrer sense sortida vehicles i camions lleugers —l’amplada del carrer no dóna per més— que no han vist el segon senyal, i que quan arriben al final i s’adonen que el carrer s’acaba ni tan sols tenen espai per poder fer mitja volta. Llavors no tenen altra opció que tornar fent marxa enrere per aquell carrer estret, fins a l’encreuament on hi han els senyals mal col·locats, amb totes les dificultats, sorolls i contaminació extres que la maniobra comporta.

Es va proposar que l’ajuntament desplacés un dels dos senyals, cap a la dreta o cap a l’esquerra, de manera que tots dos fossin visibles i s’evitessin els problemes descrits. La resposta de l’ajuntament va ser, però, que els senyals estaven ben col·locats i que no calia modificar-ne l’emplaçament. Per donar-hi més força, des del districte van aclarir que hi havien enviat la Guàrdia Urbana a comprovar-ho, i que davant la divisió d’opinions entre els veïns i els tècnics, el districte optava per donar credibilitat a l’informe fet pels guàrdies, avalat per una foto que pretenia demostrar el que no és. La realitat és, però, que els veïns que es queixen tenen raó.

Arribats a aquest punt un es pot preguntar perquè a la fotografia feta per la Guàrdia Urbana queden els dos senyals a la vista i, en canvi, els veïns diuen que només se’n veu un, ja que el segon senyal queda tapat pel primer. L’explicació és ben senzilla: si es mira des de la vorera, per un passen els vianants, o des de l’encreuament dels dos carrers, es veuen els dos senyals. Ara bé, si s’observa des del mig del carrer i des d’una mica més amunt de l’encreuament dels dos carrers, que és des d’on s’ha de mirar, ja que és per on passen els vehicles que dèiem abans, només se’n veu un.

Però una explicació tan senzilla com aquesta, a l’abast qualsevol persona que tingui ganes d’entendre-la, no l’accepten els tècnics municipals. Burocràcia municipal vs. realitat ciutadana. Ulls de ciutadà funcionari vs. ulls de ciutadà a seques, aquesta és la qüestió. Se suposa que els primers han d'estar al servei dels segons, però de vegades no ho sembla.

divendres, 4 de novembre de 2016

Dormir una hora més, o no

(L’article original en versió paper es va publicar el 28 d'0ctubre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.780 de La Veu de l'Anoia)

Aquest cap de setmana se’ns torna a imposar el canvi d’hora, una mesura impopular per a la majoria dels ciutadans. Diuen alguns experts que canviar l’hora dues vegades l’any té alguns avantatges, i no ho negaré, però estic segur que els inconvenients generats els superen amb escreix. Aplicar el canvi d’horari en una granja de vaques, per exemple, resulta més complicat del que pot semblar, ja que són animals molt sensibles als canvis. Així, els ramaders han de modificar els horaris amb lentitud, uns minuts cada dia fins a completar la totalitat dels seixanta distribuïts entre diverses jornades, per tal d’evitar que les vaques s’estressin i disminueixin la producció de llet. Un altre exemple ben diferent es dóna en els hospitals, on les medicacions estan pautades perquè els malalts se les prenguin cada ics hores, i en aquests casos els canvis també s’han d’aplicar sense brusquedats.

Però les coses són com són i no com ens agradaria que fossin. Així, el diumenge que ve tindrà 25 hores, una durada que queda compensada per les 23 hores d’un diumenge de primavera. La majoria dels mitjans de comunicació ho resumeixen dient que diumenge dormirem una hora més —ho podreu comprovar mirant els diaris de demà passat—, i no són capaços d’anar una mica més enllà. Que una jornada de 25 hores, una situació que només es dóna un cop l’any, s’associï a dormir una hora més ens dóna pistes sobre la mentalitat més aviat mandrosa imperant en el nostre país. Ep, amb totes les excepcions que calguin, que algunes n’hi deu haver. Jo mateix, sense anar més lluny, estic segur que la nit de dissabte a diumenge no dormiré més que qualsevol altra nit.

Destinar aquesta hora de més de diumenge a dormir és, al meu entendre, una bona manera de desaprofitar l’oportunitat que se’ns presenta de gestionar amb intel·ligència un dia més llarg que els altres. Al meu entendre, donaríem més bona imatge de país si associéssim aquesta hora extra de diumenge a aprofitar més el temps, a poder fer altres coses més útils com, per exemple, llegir una hora més, passejar una hora més, fer una sobretaula més llarga, etc. Però, ben pensat, tampoc és exactament així. Una part d’aquest temps extra de diumenge l’haurem d’utilitzar a canviar l’hora dels dispositius que no ens la canvien automàticament com passa amb els telèfons i els ordinadors: els rellotges de sobretaula i de polsera, el rellotge del cotxe, televisors, aparells de dvd i vídeo, i tots aquells dispositius que encara no porten incorporat l’internet de les coses.

dimecres, 2 de novembre de 2016

Una carrera meteòrica

Il·lustració: El Mundo

El comentari d’avui complementa l’article publicat el 24 d’octubre, abans de ser investit Rajoy com a Presidente del Gobierno d’Espanya.

Una qüestió prèvia. Suposo que a ningú amb dos dits de front i un mínim de sentit comú se li acudirà la peregrina idea de pretendre que un partit —posem per cas, el PSOE— que n’ajuda un altre —posem per cas, el PP— a fer-se amb el govern pot ser considerat alhora el cap de l’oposició d’aquell govern. Ser soci i cap de l’oposició, simultàniament, no pot ser. Un tria què vol ser, i dissabte els socialistes van optar per convertir-se en la tercera crossa del tripartit de dretes que governarà Espanya a partir d’ara, per més que els seus dirigents intentin negar-ho. Per tant, encara que el PSOE no formi part del govern popular de Rajoy, d’alguna manera en serà corresponsable.

Podemos es va registrar com a partit polític a principis de l’any 2014 i, des de dissabte passat, ja és el partit líder de l’oposició a Espanya. En menys de tres anys ha passat de no existir a estar en posició de disputar la governabilitat al Partido Popular. Al seu líder, Pablo Iglesias, se li poden criticar moltes coses, i jo mateix ho faig sovint. Però la realitat és que, ens agradi o no, des d’aquesta setmana Iglesias s‘ha convertit en el líder de l’oposició, no pas només per mèrits propis, que algun en déu tenir, sinó per demèrits aliens. Així, no ho és pels vots obtinguts en les últimes eleccions (va ser el tercer partit en representació parlamentària) sinó per la renúncia de facto a seguir exercint aquest paper per part del partit que havia quedat en segon lloc, el PSOE.