Una carrera meteòrica

Il·lustració: El Mundo

El comentari d’avui complementa l’article publicat el 24 d’octubre, abans de ser investit Rajoy com a Presidente del Gobierno d’Espanya.

Una qüestió prèvia. Suposo que a ningú amb dos dits de front i un mínim de sentit comú se li acudirà la peregrina idea de pretendre que un partit —posem per cas, el PSOE— que n’ajuda un altre —posem per cas, el PP— a fer-se amb el govern pot ser considerat alhora el cap de l’oposició d’aquell govern. Ser soci i cap de l’oposició, simultàniament, no pot ser. Un tria què vol ser, i dissabte els socialistes van optar per convertir-se en la tercera crossa del tripartit de dretes que governarà Espanya a partir d’ara, per més que els seus dirigents intentin negar-ho. Per tant, encara que el PSOE no formi part del govern popular de Rajoy, d’alguna manera en serà corresponsable.

Podemos es va registrar com a partit polític a principis de l’any 2014 i, des de dissabte passat, ja és el partit líder de l’oposició a Espanya. En menys de tres anys ha passat de no existir a estar en posició de disputar la governabilitat al Partido Popular. Al seu líder, Pablo Iglesias, se li poden criticar moltes coses, i jo mateix ho faig sovint. Però la realitat és que, ens agradi o no, des d’aquesta setmana Iglesias s‘ha convertit en el líder de l’oposició, no pas només per mèrits propis, que algun en déu tenir, sinó per demèrits aliens. Així, no ho és pels vots obtinguts en les últimes eleccions (va ser el tercer partit en representació parlamentària) sinó per la renúncia de facto a seguir exercint aquest paper per part del partit que havia quedat en segon lloc, el PSOE.