Serrells del franquisme. La monarquia

A les acaballes de l’Espanya fosca del franquisme, l’any 1969, el cap d’estat d’aleshores, el dictador Francisco Franco, ens va deixar preparada la seva successió en la persona de qui sis anys més tard seria proclamat rei amb el nom de Juan Carlos I. Un cap d'estat que, en accedir al tro, no era el titular de la casa reial espanyola sinó només el fill del seu cap, Don Juan de Borbon el qual, durant una bona part del franquisme, vivia a l’exili daurat d’Estoril. Potser no era milionari però no li faltava res, i la casa on s’estava, Villa Giralda, ja la voldrien molts per anar a passar l’estiu.

Si a la mort de Franco s’hagués volgut reinstaurar la monarquia borbònica vigent fins l’any 1931, el rei hauria d’haver estat Don Juan de Borbón i no pas el seu fill. Per tant, per més que ara els monàrquics recalcitrants insisteixin a fer-nos creure allò que no és, Franco no va reinstaurar la monarquia borbònica que havia existit fins l’any 1931 sinó que se’n va inventar una de nova feta a la seva mida ideològica. I tot això, ahir que es van complir els quaranta-un anys de la mort de Franco, ara és un moment molt oportú per recordar-ho.

El debat permanent sobre la legitimitat o no de la monarquia espanyola que, com el riu Guadiana, apareix i desapareix de tant en tant, torna a estar de moda. Però pels demòcrates espanyols el veritable debat, més que “monarquia o república”, hauria de ser “serrells del franquisme o democràcia”. Al meu entendre una monarquia, qualsevol monarquia, està renyida amb l’autèntica democràcia de la igualtat d’oportunitats per a tothom, inclosa la d'optar a ser cap d’estat, un dret democràtic bàsic que les monarquies no contemplen.