.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 3 de febrer de 2017

La fi d’un diàleg nonat

Una etapa més de les pèssimes relacions entre les institucions de l’Estat espanyol —que no del poble espanyol— i Catalunya sembla superada. Des del primer moment es veia venir que la tan comentada operación diálogo entre Espanya i Catalunya acabaria en un no-res, ja que, de fet, ni tan sols va arribar a començar. Es veia venir que només era una excusa barata de les institucions de l’estat, totes elles perfectament coordinades, per justificar la violència anticatalana que vindria poc després. Doncs bé, agafem-nos-ho amb calma que ja hi som.

La separació de poders a Espanya és una gran falsedat, i queixar-se que aquesta afirmació no respon a la veritat, com donant a entendre que Espanya és una democràcia europea comme il faut, no passa de ser una broma de mal gust. I parlo conscientment de violència, sí. Violència parlamentària, violència judicial i violència governamental de tota mena per part d’un estat que veu, ara sí, que està en risc evident de perdre la partida i, a més, sabent tothom que la pèrdua de Catalunya serà pitjor que la pèrdua de Cuba i les Filipines.

No s’ha d’excloure la violència física que els poders de l’estat poden decidir aplicar en qualsevol moment. Tancs per la Diagonal no crec que en veiem cap, però avui en dia les formes de la violència són molt subtils, i es poden exercir d’una manera diguem-ne poc sorollosa. I tot plegat sota la batuta antidemocràtica d’un PP embogit que ho controla tot, però sent molt conscients que, si governés el PSOE, faria més o menys el mateix. Tal vegada les formes serien una mica més amables, o potser ni això. Preparem-nos, doncs, per aquesta nova etapa.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Tal i com he vist no sé on, i ja em disculparàs la grolleria, "si que s'ha gastat calés en putes el Borbó que només ens poden agredir amb precinte!". Bé, sabem on anem i el que ens espera, però sabem, també, que hi ha un demà. Cap poble sobreviu sense aquesta esperança. Malauradament, la resta d'aquest estat fallit no la pot haver. O haurien d'entendre que la independència de Catalunya és un principi, no un final. De moment se la passen tots a la dreta o a la picabaralla.

Salut

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Hi ha un demà molt esperançador... si guanyem el referèndum. Efectivament, la independència no és un fi sinó només una eina per assolir un futur millor per a tothom, també pels que ara són reticents a considerar la possibilitat d’una Catalunya que es desfaci dels peatges espanyols i liquidi directament amb Brussel·les.

gloria abras pou ha dit...

Tota una declaració de principis que comparteixo amb tu, Miquel.
Si perdem hem de seguir empenyent per guanyar. Si guanyem -tant de bo- només serà el principi d'una nació que vol fer bé les coses. Per desgràcia el mal és inherent a tot però se l'ha de combatre, tenir una justícia independent i que s'administri amb la màxima saviesa, amb tot el seny que ens caracteritza.
El possible fracàs no anul·la els ideals ans els augmenta.

Miquel Saumell ha dit...

Gloria,
Amb tanta coincidència dones poc lloc a la polèmica ;-)