Tenen la força però no tenen els vots

Rajoy i Sáenz de Santamaría són les cares visibles del càstig infligit a Catalunya amb l’aplicació de l’article 155 d’una constitució que ja no fan seva la majoria dels catalans. L’aplicació del 155 comprèn un munt de mesures, forassenyades i il·legals, com la destitució del govern català democràticament elegit a les urnes i la convocatòria d’unes eleccions anticipades, amb una normativa que encara està per veure com serà. No cal dir que, com no podria ser d’altra manera, aquestes mesures no han estat acceptades per les autoritats catalanes democràticament elegides pels ciutadans.

Els dirigents polítics estatals es diuen demòcrates però, a la pràctica, no en són gaire. Així, no han acceptat mai uns resultats electorals que fa dos anys ningú va posar en dubte, i que van possibilitar la formació d’un Parlament amb una clara majoria absoluta independentista, mentre que el seu partit es va quedar amb només el 8,5 per cent dels vots. I ara, amb aquest minso resultat, pretenen governar la colònia catalana. La lògica i el sentit comú ens diuen que no se’n sortiran.

A manca de la bola de vidre per saber què passarà a partir d’ara, tot indica que aquesta setmana passaran unes quantes coses, tant a la península com més enllà dels Pirineus. Algunes ens agradaran més que altres però una cosa està clara, i és que les institucions espanyoles tenen la raó de la força però no tenen la força de la raó, és a dir, els vots. En democràcia no es compten manifestants ni policies atonyinant ciutadans sinó vots a les urnes. I els resultats electorals de fa dos anys van ser molt clars.

Si els catalans ho segueixen volent, Catalunya serà aviat un país independent. La independència caurà com la fruita madura d’un arbre que, per més que t’hi esforcis, sempre acaba caient. Això no serà demà però serà més aviat que tard. Ara s’ha d’estudiar acuradament què s’ha fet bé fins ara i no tocar-ho, i què s’ha fet malament i corregir-ho per no repetir els mateixos errors en l’últim capítol d’aquest llarg recorregut fins a la llibertat.

Les coses que interessen als catalans

Els polítics pertanyents als partits dependentistes sempre es fan un tip de criticar que a Catalunya es parli tant de la independència. A ells parlar d’aquest tema els fa molta mandra, potser per manca d’arguments sòlids per defensar amb èxit les seves febles posicions unionistes. També es pot entendre que la independència no els interessi gaire ja que el seu marc polític, lingüístic, cultural, etc. de referència no és precisament el català. Un es pot preguntar, però, quins són els arguments que el món dependentista ofereix als independentistes catalans per seguir formant part d’Espanya. Fa molts anys que faig aquesta pregunta i encara no he rebut cap resposta convincent i engrescadora de ningú. Deixo òbviament de banda els arguments constitucionalistes i les amenaces que se’n deriven. Es pot entendre que els partidaris del dependentisme tinguin Espanya com a referència, però ja costa més de comprendre la seva persistència, de caràcter gairebé malaltís, per intentar convèncer-nos que les coses que realment interessen als catalans són, precisament, les que ells ens diguin. A Catalunya interessa molt la independència perquè depenent de com s’acabi materialitzant aquest procés moltes coses que ens afecten a tots, independentistes i dependentistes, en quedaran afectades. Per això interessa i es parla tant de la independència.

La llibertat no surt de franc

Ningú ha dit que el procés català cap a la independència fos fàcil, ni que ens en sortiríem sense esgarrinxades. Ara s’ha anunciat que en pocs dies Catalunya serà suspesa sine die. Però opto per llegir-ho en clau positiva, com un pas més cap a la llibertat definitiva, com un peatge més que s’ha de pagar. La llibertat no surt de franc.

No em van sorprendre gaire les mesures anunciades en contra de Catalunya i dels catalans, també de molts d’aquells catalans que no són independentistes. El president Rajoy, amb connivència amb tots els poders de l’estat, ja havia transmès repetidament les seves amenaces a les autoritats de la colònia díscola del nord-est peninsular, i ara mira d’implementar-les.

L’Espanya representada per Rajoy ha decidit tirar pel dret, amb la connivència bavosa de socialistes i ciudadanos. Això sí, Rajoy ha volgut deixar clar que l’autonomia de Catalunya no quedava anul·lada. Pura matisació semàntica encara que, formalment, pugui tenir raó. Ens deixaran els coros y danzas i poca cosa més, com durant el franquisme, però de la resta de les nostres competències gairebé no en quedarà ni rastre. Per entendre’ns, no prohibiran ballar sardanes.

Espanya s’ho carregarà tot: el model d’escola, la política lingüística, la policia, la cultura, la sanitat, les relacions exteriors i tants altres signes d’identitat del país. Ciudadanos va sorgir per carregar-se la nostra llengua i ara el tripartit del 155 es proposa destruir no només la llengua sinó el país sencer. La maté porque era mía, aquest pervers concepte espanyol de la propietat.

La intervenció de Catalunya no serà tan curta com deien els escolanets ciudadanos i socialistes, i al final d’aquest procés ells mateixos convocaran eleccions al seu gust. Però, repeteixo, no serà aviat. Primer hauran de fer els reglaments a mida per tenir la seguretat que les guanyaran, i això inclourà prohibir que determinats partits s’hi puguin presentar.

Mentrestant prohibiran l’expressió pública de determinades idees polítiques, com passa a Turquia i, de fet, ja hi ha dues persones tancades a la presó per les seves idees. Presos polítics i retorn al franquisme, dos malsons que semblava que no haurien de tornar mai més. Sembla que no pugui ser, però és. Spain is different!

El resultat pràctic d’aquest cop d’estat és que Rajoy pretén governar Catalunya amb només el 8,5 per cent dels vots. I d’això alguns encara tenen les penques de dir-ne democràcia. Algun dia s’hauran de demanar moltes responsabilitats, i no només polítiques sinó també penals.

Però, amb aquest panorama, algú pensa que a partir d’ara els catalans ens quedarem a casa com si fóssim xaiets tancats al corral? S’ha de ser molt ruc per pensar una cosa així. Espanya s’ha tornat a equivocar amb Catalunya, com ha passat sempre al llarg de la història.

De l’operació diàleg a la repressió

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 d'octubre de 2017 a la pàg. 7 del núm. 1.830 de La Veu de l'Anoia)

Vull començar demanant comprensió a qui llegeixi aquests comentaris. Darrerament els esdeveniments de la política catalana van tan ràpids que si això ho combinem amb el fet que aquests articles els escric uns dies abans que surtin publicats corro el risc que els meus comentaris perdin actualitat o siguin superats per nous esdeveniments inimaginables uns dies abans. Així doncs, espero que aquestes contingències es tinguin en compte per valorar aquests comentaris.

Amb l’aspre discurs de la setmana passada del cap de l’estat espanyol podem donar per enterrada l’anomenada “operació diàleg” dirigida per la vicepresidenta espanyola, una comèdia que no va superar el llistó d’una campanya de maquillatge sense cap èxit. Per tal de no generar perspectives d’entesa, el discurs no va deixar cap porta oberta al diàleg ni a la concessió política a Catalunya. A més a més, i això es va trobar especialment a faltar, no hi va haver la més mínima menció solidària amb els centenars de persones ferides l’1 d’octubre a Catalunya per les forces policials de l’estat. En moments on l’empatia i les formes són tan importants, aquest oblit quedarà com una taca inesborrable a la seva biografia.

Som en una nova etapa; hem passat de la falsa operació diàleg a l’operació repressió contra els catalans —independentistes o no— en tots els àmbits controlats pels poders de l’estat (econòmic, judicial, policial, etc.). Així, després de la repressió policial de l’1 d’octubre, tant cruel com inútil, es va intensificar el discurs de la por econòmica. Si les porres i els gasos lacrimògens no van abaixar el soufflé independentista, ara proven d’espantar les butxaques de la gent donant facilitats a les empreses perquè marxin de Catalunya i posant en dubte el pagament de les pensions i altres compromisos financers de l’estat.

Però l’experiència ens demostra que a cada nova agressió de l’estat contra Catalunya, i en tenim unes quantes de comptabilitzades, augmenta el suport a l’opció independentista. Encara que a Madrid no s’ho acaben de creure la gent ja ha perdut la por, les pressions internacionals aniran en augment i el desgast del govern i d’altres institucions de l’estat aviat tindran un cost inassolible per Espanya. La independència de Catalunya arribarà quan hagi d’arribar, potser una mica més tard del previst, però a hores d’ara poca gent dubta que l’opció independentista s’ha anat consolidant a l’alça i ja no hi ha marxa enrere. Moscou feia una pressió similar a Lituània poc abans de la seva independència.

Dos presos polítics (de moment)

Diuen els experts que als Jordis els poden tenir tancats a la presó fins quatre anys abans d’anar a judici. Poca broma. Un ministre reprovat pel parlament va nomenar un fiscal general, també reprovat pel parlament, de qui depèn el fiscal que ha demanat presó incondicional per a ells. Els Jordis són dos activistes catalans que durant anys han organitzat manifestacions multitudinàries a Catalunya en les que ni tan sols s’ha trencat una paperera. Aquest és el delicte polític que hi ha al darrere. Delicte polític, sí. Espanya torna a tenir presos polítics, i la manca d’una correcta separació de poders els deixa en una gran indefensió. Esperem que entre els seus advocats i la pressió de la gent al carrer puguin quedar en llibertat com més aviat millor.

I quan per les seves idees discrepants amb les dels governants dels estats poc o gens democràtics, dels que Espanya n’és un bon exemple, es persegueixen periodistes, activistes, persones de tota mena i condició que l’únic delicte que tenen és el de la discrepància política amb els governants de torn, em ve al cap aquest poema de Martin Niemöller (1892-1984).

Quan els nazis vingueren pels comunistes,

no vaig aixecar la veu.

Jo no era pas comunista,

Quan empresonaren els socialdemòcrates,

no vaig aixecar la veu.

Jo no era socialdemòcrata,

Quan vingueren pels sindicalistes,

no vaig aixecar la veu.

Jo no era pas sindicalista,

Quan vingueren rere els jueus,

no vaig protestar,

Jo no n'era, de jueu,

Ara vénen per mi.

I no hi ha ningú que aixequi la veu.

Una altra trampa: la reforma constitucional

Sense perdre de vista que són el PP, el PSOE i Cs els únics partits que tenen a les seves mans la clau per tirar-la endavant, estic convençut que qualsevol reforma que ara es fes de la constitució seria sempre en clau recentralitzadora i perjudicial per als interessos catalans, siguin independentistes o no ho siguin. Per tant, saludar amb simpatia des de Catalunya la reforma de la constitució espanyola com a via per solucionar el problema català és un greu error estratègic. Un error que, si hi acabéssim caient, pagaríem molt car, per més benintencionats que semblin els seus promotors federalistes o com es vulguin definir. No ens enganyem, aquesta gent que dóna suport a Rajoy només vol guanyar temps amb l’esperança que, mentrestant, es desinfli el suflé. No hi contribuïm! Espanya no serà mai federal per una raó òbvia: a Espanya no hi ha federalistes.

Què podria fer Puigdemont?

La setmana que ve serà una altra setmana decisiva del procés català cap a la independència. El govern espanyol ha requerit al president que no més tard de dilluns al matí aclareixi si al Parlament va proclamar la independència de Catalunya o no ho va fer. Si Puigdemont no contesta, Madrid entendrà que hi va haver proclamació de la independència. Si contesta que sí, Madrid li dóna tres dies de termini (fins dijous) perquè es tiri enrere. I, si contestés que no, per Madrid seria un assumpte resolt (això diuen, per si algú encara es creu les promeses de Madrid). En aquest cas tornaríem a la casella de principi de setembre, és a dir, abans que s’aprovés la llei del referèndum i la llei de transitorietat, i quedarien per tant anul·lats tots els actes posteriors, inclòs també el referèndum de l’1 d’octubre.

Madrid demana un impossible, i Puigdemont ara no es pot tirar enrere, ja que, si ho fes, no només no ho entendria ningú sinó que passaria per una persona poc seriosa, i fins ara ens ha demostrat que és una persona molt seriosa. Així que, si jo fos Puigdemont, contestaria enviant a Madrid la transcripció literal de l’acte celebrat la setmana passada al Parlament, amb una nota que digués això: “en resposta a la seva petició d’informació i per tal d’evitar qualsevol mala interpretació, els adjunto la declaració textual que vaig fer al Parlament, que va ser suficientment explícita.” I que a Madrid ho interpretin com vulguin. Si el volen castigar, que de fet és això el que busquen, ho faran igual digui el que digui Puigdemont. A més a més, es guanyaria temps, i en aquest cas el temps és or. I, tant per tant, preservar la dignitat del càrrec sempre serà una millor opció que abaixar-se els pantalons.

La proclamació d’una república

Dimarts al vespre estava tan moralment abatut que vaig ser incapaç d’escriure res sobre l’acte del Parlament. Ahir, tampoc, i de fet encara no acabo d’entendre en tota la seva magnitud la jugada estratègica del president Puigdemont. És evident que em falta informació. Però proclamar una independència i a continuació deixar-la en suspens amb l’excusa d’un futur diàleg amb la metròpoli que sempre ens l’ha negat, un diàleg que si és per discutir sobre com hem de decidir si marxem o ens quedem tothom sap que no existirà mai, és una estratègia que grinyola. Em sembla una manca de respecte pels milers de persones que han dedicat moltes hores a treballar pel procés i que l’1 d’octubre es van jugar la seva integritat física per poder votar i protegir les urnes de les forces policials.

Passats dos dies un es pot preguntar de què ha servit la marxa enrere només uns segons després de la proclamació de la independència de Catalunya, veient com la metròpoli no només no ho ha valorat en sentit positiu, que suposo que és això el que es buscava, sinó que encara ha reaccionat amb més virulència. Tot sembla preparat per intervenir encara més la Generalitat, ara de manera legal. Fins ara ja ens havien intervingut les finances i els Mossos per la porta del darrere, però sense aplicar la llei.

Segueixo volent tenir confiança en el president Puigdemont. No tenia cap dubte que dimarts proclamaria la independència de Catalunya, però ignorava en quins termes ho faria, i els que va utilitzar no em van convèncer. Sé que els matisos del seu discurs eren decisius per calibrar les conseqüències de les seves paraules, tant les negatives com les positives. Sigui com sigui, tot i les moltes pressions rebudes de totes bandes, Puigdemont ha complert la seva promesa de proclamar la independència de Catalunya si els vots a favor superaven els vots en contra, com així va ser. Ara caldrà veure què passarà en els pròxims dies.

“Mas, cámara de gas” i “Puigdemont, al paredón” són lemes àmpliament escoltats aquests dies en boca de l’espanyolisme més ranci i abrandat. Com que a Espanya no hi ha pena de mort no afusellaran a ningú però tot indica que més d’un es pot passar una bona temporada a la presó, i altres potser perdran el seu patrimoni. Després veiem com els jutges i fiscals investiguen altres amenaces, igualment rebutjables, contra polítics unionistes, i s’obliden de les que afecten les nostres autoritats. I alguns encara diuen que la justícia és independent. Ho deixo dit i que cadascú ho valori com vulgui. Jo ja ho he fet, i la meva conclusió és que, si seguim formant part d’Espanya, els catalans estem en males mans. Ens convé marxar.

És lícit boicotejar una empresa?

I tant que sí! Quan considero que el boicot està justificat el practico sense cap remordiment. Si una empresa em tracta malament, no només no hi torno a posar els peus sinó que ho explico per si altres persones es volen solidaritzar amb mi i segueixen els meus passos. Crec que és una pràctica totalment legítima; és l’única manera que tenim per intentar defensar els nostres drets. Si vas a una botiga i et contesten, imperativament, amb aquella fórmula colonial d’“en castellano, que no te entiendo”, ho tinc clar: giro cua i al carrer, i a buscar una botiga de la competència on em respectin. Els directius de les empreses tenen tot el dret a decidir com les volen gestionar, però els clients també podem decidir on comprem i on fem boicot. Tenim la paella pel mànec.

Importants empreses catalanes estan decidint treure la seva seu social de Catalunya. Com a client, i també accionista d’alguna d’aquestes entitats, em sento maltractat i menystingut, i considero que, a partir d’ara, el meu boicot estarà plenament justificat. Si ells han perdut la confiança en el meu país, jo, com a reacció, deixo de tenir confiança en ells. Els botiguers, banquers, etc., saben que el client no sempre té raó, però saben també que el client, quan s’enfada, té l’opció d’anar-se’n a la competència. I no ignoren que fer un nou client costa molt més que perdre’l. Així és el lliure mercat. La pela és la pela, sí, però, si més no per a alguns, la dignitat està molt per sobre de la pela. En canvi, aquests dies alguns consells d’administració estan demostrant que, per a determinades empreses, la dignitat no és un valor sinó una nosa.

En absència de violència, tampoc

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de setembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.828 de La Veu de l'Anoia)

En absència de violència es pot parlar de tot. Segur que des de la mort de Franco aquesta frase l’heu sentit moltes vegades en boca de dirigents polítics espanyols. Alguns els van fer confiança i se la ven creure, o ho feien veure. Però quan es tracta del tema català altres sempre hem dubtat de les bones intencions dels governants espanyols, siguin d’esquerres o de dretes, i hi hem mostrat públicament les nostres reticències. No anàvem gens desencaminats. Ara ja podem confirmar que estem davant d’una altra falsedat, la del relat ensucrat de la transició. Espanya ens ha estat enredant i caldria que tothom en fos conscient.

S’ha acabat d’enfonsar el gran mite de la presumptament exemplar transició espanyola que han estat predicant durant quatre dècades. Ara s’està posant en evidència que tot aquest procés polític que s’ha venut arreu del món com una gran fita espanyola era una enganyifa. En quaranta anys s’ha passat del franquisme a una cosa molt llunyana a una democràcia amb tots els ets i uts. I no només això sinó que en els últims anys estem reculant clarament. Així, ara es troben fortament qüestionades determinades llibertats individuals i col·lectives que en una democràcia haurien de ser intocables. En els últims deu anys hem pogut constatar que l’autonomia de Catalunya ha anat quedant reduïda al no-res. En les últimes setmanes ja hem perdut l’autonomia financera així com el control de la nostra policia i, el que és més greu, Espanya s’ho ha carregat prescindint de les seves pròpies lleis. No ha de sorprendre, doncs, que una part molt important dels catalans ja no confiï en Espanya.

Quan tothom tenia al cap la violència del conflicte basc ens van intentar convèncer que en absència de violència es podia parlar de tot. Però ara que ja no hi ha violència, ni a Euskadi ni enlloc, veiem que aquelles promeses eren falses. En mitja dotzena de manifestacions multitudinàries en favor de la independència no s’ha trencat ni una paperera. Però l’argument de la correcció ciutadana no sembla suficient per poder tractar el nostre conflicte de tu a tu amb el país veí. Ara el nou discurs espanyol és que en absència de violència es pot parlar de tot... menys d’allò que interessa a la majoria dels catalans, que no és altra cosa que decidir democràticament el seu futur. El resultat és que molts catalans mentalment ja han desconnectat d’Espanya. Ja no hi ha marxa enrere, això s’acabarà traduint en una separació que a tots ens aniria bé que fos amistosa i ordenada. I diumenge, a votar!

Després del discurs de Borbón

Si algú encara confiava que el discurs que Borbón va perpetrar ahir al vespre calmaria els ànims, faria una crida al diàleg, mostraria solidaritat amb els nou-cents ferits de Catalunya o intentaria apagar aquest incendi anava totalment errat. Ahir, Borbón, amb un discurs casernari que hauria pogut pronunciar el seu avi polític, el dictador Franco, es va comportar com un piròman polític. Ell sabrà els motius que el van portar a actuar així. Però a ningú se li escapa que un incendi mai es pot apagar afegint-hi gasolina, així que les seves intencions, si algú encara tenia dubtes, ara estan claríssimes. A partir d’aquest discurs ja no cal esperar res més d’Espanya. La pilota és al terreny de Catalunya, i cal esperar que les nostres autoritats polítiques sabran gestionar aquest assumpte amb tota la intel·ligència que el nostre futur i la nostra dignitat es mereixen.

El meu 1 d’octubre particular

Les forces d’ocupació espanyoles (Policía Nacional i Guardia Civil) volien que diumenge a Catalunya hi hagués sang, i van fer tot el possible per assolir l’objectiu. Les cròniques parlen de gairebé 900 ferits de diversa consideració, bastants de greus, i un mort per infart. La violència policial estava perfectament programada. Venien a fer mal. No actuaven en defensa pròpia sinó que l’objectiu era atacar la gent corrent que només feia cua per votar i protegia els col·legis electorals amb les mans obertes. Però sembla que a Madrid encara no en tenen prou. En volen més.

Buscaven la provocació gratuïta per encendre la metxa definitiva. El seu cervellet colonial els diu que com més merder hi hagi a Catalunya més possibilitats que la gent acabi agafant por de veritat i el procés es desinfli. A Madrid no entenen res, i si no ho han entès fins ara, difícilment ho entendran mai. Tenen un sentiment equivocat de propietat sobre Catalunya i els catalans i no estan disposats a perdre’n aquesta suposada propietat. España antes roja que rota, aquesta és la seva filosofia política. Veient els vídeos de les violentíssimes agressions policials m’han vingut al cap escenes d’una pel·lícula que en el seu dia em va impactar fortament: “La batalla de Argel”.

Em vaig passar dotze hores del diumenge al meu col·legi electoral, situat en un barri benestant de Barcelona. No hauria dit mai que passés un dia així, però em va semblar que era una obligació ciutadana i un requeriment democràtic. No va ser un dia perdut sinó una jornada ben utilitzada. Primer, tot el matí sota la pluja i hores de cua per poder votar. Després, hores d’espera fins que es va acabar el recompte de vots. Encara que abans he parlat de violència en el nostre col·legi no n’hi va haver, tot i que via xarxes anàvem seguint les agressions policials que tenien lloc en altres col·legis de la zona. La gent concentrada allà era perfectament conscient que corria el risc de rebre visites poc amistoses que sortosament no es van produir.

L’anècdota va ser l’acompanyament musical d’uns veïns del col·legi electoral que des de la seva finestra engalanada per l’ocasió ens posaven el seu himno nacional a tota castanya, i altres músiques patriòtiques i crits d’altres èpoques que pensava superades. Però es veu que encara no ho estan. Després ens van fer una exhibició de les seves banderes per davant del col·legi, i cada vegada que acabaven una de les seves cançons la gent aplaudia i els en demanava “otra, otra”. I de vegades ens oferien un bis.