De l’operació diàleg a la repressió

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 d'octubre de 2017 a la pàg. 7 del núm. 1.830 de La Veu de l'Anoia)

Vull començar demanant comprensió a qui llegeixi aquests comentaris. Darrerament els esdeveniments de la política catalana van tan ràpids que si això ho combinem amb el fet que aquests articles els escric uns dies abans que surtin publicats corro el risc que els meus comentaris perdin actualitat o siguin superats per nous esdeveniments inimaginables uns dies abans. Així doncs, espero que aquestes contingències es tinguin en compte per valorar aquests comentaris.

Amb l’aspre discurs de la setmana passada del cap de l’estat espanyol podem donar per enterrada l’anomenada “operació diàleg” dirigida per la vicepresidenta espanyola, una comèdia que no va superar el llistó d’una campanya de maquillatge sense cap èxit. Per tal de no generar perspectives d’entesa, el discurs no va deixar cap porta oberta al diàleg ni a la concessió política a Catalunya. A més a més, i això es va trobar especialment a faltar, no hi va haver la més mínima menció solidària amb els centenars de persones ferides l’1 d’octubre a Catalunya per les forces policials de l’estat. En moments on l’empatia i les formes són tan importants, aquest oblit quedarà com una taca inesborrable a la seva biografia.

Som en una nova etapa; hem passat de la falsa operació diàleg a l’operació repressió contra els catalans —independentistes o no— en tots els àmbits controlats pels poders de l’estat (econòmic, judicial, policial, etc.). Així, després de la repressió policial de l’1 d’octubre, tant cruel com inútil, es va intensificar el discurs de la por econòmica. Si les porres i els gasos lacrimògens no van abaixar el soufflé independentista, ara proven d’espantar les butxaques de la gent donant facilitats a les empreses perquè marxin de Catalunya i posant en dubte el pagament de les pensions i altres compromisos financers de l’estat.

Però l’experiència ens demostra que a cada nova agressió de l’estat contra Catalunya, i en tenim unes quantes de comptabilitzades, augmenta el suport a l’opció independentista. Encara que a Madrid no s’ho acaben de creure la gent ja ha perdut la por, les pressions internacionals aniran en augment i el desgast del govern i d’altres institucions de l’estat aviat tindran un cost inassolible per Espanya. La independència de Catalunya arribarà quan hagi d’arribar, potser una mica més tard del previst, però a hores d’ara poca gent dubta que l’opció independentista s’ha anat consolidant a l’alça i ja no hi ha marxa enrere. Moscou feia una pressió similar a Lituània poc abans de la seva independència.