L’aparador de les vanitats

Ahir va concloure a Barcelona el torneig internacional de tenis Barcelona Open Banc Sabadell Trofeo Conde de Godó, conegut popularment com el Godó. El tenis com a esport no m’interessa gaire, però reconec que l’entorn social que envolta aquest esdeveniment sempre m’ha generat una certa curiositat. Ara ja fa temps que no m’hi acosto, però el fet que el Club de Tenis Barcelona estigui situat a menys de deu minuts a peu de casa, alguna vegada, aprofitant la celebració del Godó, m’havia portat a fer un tomb pel club, amb més interès per la zona dels estands i el lounge del village que per les grades de la pista central.

Quan ets allà de seguida te n’adones que moltes de les persones que aquests dies s’han acostat al Tenis Barcelona ho fan bàsicament per lluir-se i exhibir-se, per mirar i ser vistes i per trobar-se amb un determinat tipus de gent amb la que intueixo que ja s’hi troba habitualment. Per anar al Godó hi ha molta gent que es muda, ja que allò que els porta a anar al Godó són motius estrictament socials. Quan vas a veure un partit al Camp Nou no et vesteixes d’una determinada manera, diguem-ne elegant. En canvi, sempre m’ha cridat l’atenció que per anar al Godó molts homes es posen vestit i corbata, fins i tot els anys que fa molta calor, que no és el cas d’aquest any. I moltes senyores també van vestides en consonància per participar en els dinars privats o semiprivats, on l’objectiu de molts és compartir espais amb gent important (és un dir).

Roba, rellotges, sabates i complements de marques de luxe abunden al Godó, i podríem fàcilment concloure que deixant de banda l’aspecte estrictament esportiu de l’esdeveniment, “l’aparador de les vanitats” seria una bona definició de la setmana del Godó. Òbviament no tothom es considerarà reflectit amb aquesta definició, ja que al Godó també hi va gent amb l’únic objectiu de veure partits de tenis pagant la corresponent entrada.

Ateneuesfera 28

Dijous passat, 25 d’abril, va ser el 45 aniversari de la revolució dels clavells a Portugal, un esdeveniment que va suposar el final de la llarga dictadura portuguesa, de mig segle de durada ininterrompuda. Aprofitant una data tan emblemàtica com aquesta, emblemàtica si més no pels demòcrates que ens mirem amb simpatia aquell país, uns quants ateneuesfèrics ens vam aplegar al restaurant de L’Ateneu Barcelonés per celebrar una nova trobada de l’Ateneuesfera. Des de la nostra darrera sessió havia passat mig any, i la particularitat d’aquesta nova reunió-sopar és que va tenir lloc just tres dies abans de les eleccions al Congreso i al Senado espanyols, i un més abans de les eleccions municipals així com les del Parlament Europeu. És en aquest context polític que vam celebrar la nostra vint-i-vuitena trobada de blogaires.

Les persones que organitzem les sessions de l’Ateneuesfera intentem evitar que el debat no estigui massa centrat en l’actualitat política, ja que aquest no és l’objectiu d’aquestes trobades. Algunes vegades, però, no ens en sortim. Doncs bé, tot i l’excepcional context electoral comentat abans, aquesta vegada hem quedat satisfets. I és que aquesta no ha sigut una Ateneuesfera política com es podia intuir, tot i que no vam poder evitar que sorgís alguna menció poc simpàtica sobre la vergonyosa tàctica lingüística anticatalana de la senyora marquesa de Casa Fuerte i la líder ciudadana Arrimadas, les quals representen dues de les tres potes del 155; la tercera pota és el PSOE, que inclou la seva franquícia catalana.

Aquesta vegada les converses van girar bastant a l’entorn dels blogs i altres xarxes socials, i els diferents escenaris i problemàtiques que ens trobem a l’entorn de la nostra producció digital publicada a Internet. De les experiències alienes sempre s’aprenen coses noves, i aquesta vegada no ha estat una excepció. La gràcia d’aquest grup tan heterogeni de persones —heterogeni en molts aspectes— és que amb els nostres blogs ens ho passem la mar de bé, i només això ja justifica les nostres trobades regulars al restaurant del Palau Savassona del carrer Canuda de Barcelona.

Les llagostes de la regidora Pin

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 d'abril de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.909 de La Veu de l'Anoia)

A l’ajuntament de Barcelona hi ha una regidora de l’equip de govern força peculiar. Es diu Gala Pin i, si les enquestes l’encerten, tot sembla indicar que li queden pocs dies en el càrrec. Ja abans de ser regidora, quan es dedicava a l’activisme social, es va permetre la frivolitat de qualificar de turisme depredador la clientela potencial de l’hotel W (5 estrelles), i va fer mans i mànigues per intentar que aquell hotel no es construís; no se’n va sortir. Fa uns dies hi va tornar, i va titllar el turisme de creuer com la plaga de la llagosta. Tot i no ser la regidora de turisme de la ciutat, la seva fixació amb determinat tipus de turista —el de més poder adquisitiu— arriba a ser malaltissa, i no desaprofita cap oportunitat per menystenir-lo. Hi ha polítics que pensen que la gent benestant és dolenta per se, i que se l’ha de criminalitzar.

A Barcelona, d’usuaris de creuers n’hi ha de tres tipus: els que comencen el creuer a la ciutat, els que l’acaben i els que hi fan escala i a Barcelona només s’hi estan unes hores. Els primers i els segons poden ser barcelonins, els menys, o forans, la majoria. Així, molts d’aquests turistes són de països estrangers i passen, com a mínim, una o dues nits a la ciutat, amb totes les despeses associades que això comporta: hotels, restaurants, taxis, compres, espectacles, etc. Els tercers, aquells que només hi fan escala, arriben al matí i marxen al vespre, i els que opten per baixar del vaixell, que no són tots, van de compres per la ciutat i/o visiten indrets comercials i turístics propers com, per exemple, Montserrat. Per a la regidora Pin el conjunt d’aquests turistes és la plaga de la llagosta.

La regidora no sol criticar els turistes de motxilla que arriben per carretera, en tren o en companyies aèries de baix cost, i que dormen en albergs o hotels barats, o directament passen la nit a platja de la Barceloneta. És el tipus de turista que amb prou feines fa despesa a la ciutat, tot i que els costos municipals associats a la seva presència no són pas inferiors als generats pel turisme amb més poder adquisitiu. La regidora Pin, però, només té fixació amb els turistes benestants, precisament aquells que deixen més ingressos a la ciutat. Pin considera que el turista ric que ve a Barcelona, encara que generi més ingressos i ajudi a la creació de llocs de treball, no és benvingut a la ciutat. Resulta molt estrany i difícil d’entendre, però aquest és el missatge que els comuns han anat repetint durant el mandat municipal que ara s’acaba.

Sant Jordi llibreter i floral

Ahir vam celebrar Sant Jordi, la gran festa ciutadana de la cultura llibretera i floral, i de la qual difícilment es pot dir res original que no s’hagi dit ja. El dia abans ja vaig gosar fer pública la meva  recomanació de llibres, sent perfectament conscient que els meus llibres favorits no estarien entre els més venuts. Suposo que quan es publiqui aquest post ja sabrem quin és el llibre que els grans editors —grans en volum de negoci, que no necessàriament en qualitat de les obres publicades— han consensuat que sigui el més venut. És una comèdia que es va repetint cada any per tal d’intentar engrandir el negoci, una tasca absolutament raonable. El personal es mostra orgullosíssim d’haver comprat precisament el llibre supervendes, que no necessàriament significa que sigui el més llegit. I tothom content, que d’això es tracta.

Per copsar l’ambient de la festa d’ahir, vaig fer un recorregut a peu per la Diagonal des de Sarrià, amb la intenció de baixar per la Rambla Catalunya fins a la plaça Catalunya, on agafaria el Tren de Sarrià per tornar al poble. La bona intenció hi era, però amb bones intencions no n’hi ha prou. Caminar a pas molt lent, gairebé aturats, entre tanta gentada té un límit, i les persones com jo que tenim una relació més aviat complicada amb formar part de les masses humanes arriba un moment que diem prou. Així que en arribar al carrer Provença vaig decidir girar a la dreta i agafar el tren a Provença-Balmes en lloc de la plaça Catalunya, i d’aquesta manera em vaig estalviar el calvari de seguir arrossegant els peus a aquell ritme.

Però va ser suficient per copsar l’ambient, les cues immenses per obtenir la signatura preuada de l’escriptor mediàtic que surt a la tele, els clients potencials que remenen i remenen les parades de llibres sense saber ben bé si realment busquen alguna cosa o es tracta només d’un acte reflex. Tampoc no hi falten mai els candidats que aprofiten la diada per fer les seves prèdiques polítiques. Vaig veure el show de la candidata Arrimadas a la Diagonal, envoltada per més periodistes que si es tractés d’una cantant de moda. No em vaig aturar a escoltar-la, però quan jo passava per allà ella parlava d’un debat que s’havia celebrat el dia abans a TVE, i explicava al respetable com de bé ho havia fet el seu senyorito i com de malament els seus oponents polítics.

Dos llibres per Sant Jordi

Aquests dies de més calma he acabat dos llibres que estava llegint simultàniament, i que al meu entendre resulten força útils per entendre millor dues realitats de mola actualitat i que ens toquen de prop a tots, amb més o menys intensitat en funció dels interessos particulars de cadascú. Es tracta de dos temes que tenen poc a veure l’un amb l’altre. Per una banda, la situació de crisi generalitzada de la premsa espanyola, que es deu assemblar força a la d’altres països del nostre entorn. El segon tema són les derivades judicials, al marge de les polítiques, del procés independentista català. Són dos assumptes que m’han interessat molt des del primer moment, tot i que ni en un cas ni en l’altre seria capaç de concretar quan va ser “el primer moment”.

La crisi de la premsa és una de les moltes derivades de l’aparició d’Internet, i cada empresa l’ha patit a la seva manera i ha tractat d’encarar-la com millor ha sabut. Aquí cal afegir-hi les interferències que es produeixen en el món periodístic per part de la banca —pel que fa al finançament de les empreses editores— i de les grans empreses de l’IBEX —pel que fa a la publicitat—. Els directius del món de la premsa han comès molts errors que, en bona mesura, es poden atribuir a la manca de receptes vàlides prèvies sobre com gestionar la nova forma de comunicar i d’informar-nos, una nova situació que se’ns ha presentat gairebé de sobte. La conseqüència de tot plegat és que mentre algunes empreses tradicionals van fent la viu-viu amb més pena que glòria, altres s’han reinventat o busquen la manera de fer-ho, i moltes altres han desaparegut del mapa mediàtic espanyol. El llibre que explica les interioritats d’aquest negoci és El director (Secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo). El seu autor és el català David Jiménez, el qual va dirigir aquell diari durant un any. Com que quant a les meves lectures no tinc per costum consumir novel·la ni poesia i em limito a llegir assajos, confesso que aquest és un dels assajos més interessants que han passat per les meves mans darrerament. O potser és assaigs, que sempre dubto sobre com s’ha d’escriure el plural del mot assaig.

Sobre el procés independentista català s’han publicat molts llibres, gairebé tots en clau política. En canvi, en clau estrictament jurídica n’hi ha molt pocs, potser perquè tractant-se d’un tema molt tècnic i especialitzat es corre el risc que acabi sortint un producte de lectura feixuga, si més no per a aquells que, com jo, no som d’aquest ram. Però aquest no és el cas, ni de bon tros, del llibre de l’advocat xilè Gonzalo Boye, ...Y ahí lo dejo (Crónica de un proceso). Boye és l’advocat del MHP Carles Puigdemont i d’altres polítics i no polítics que es troben exiliats en diferents països europeus bàsicament amb dos objectius. Per una banda, volen evitar que a Espanya els tanquin a la presó sense judici o mitjançant una sentència injusta, com els està passant a altres polítics catalans que fa un any i mig que estan empresonats per les autoritats judicials espanyoles. El segon objectiu, al meu entendre tan o més important que el primer, busca internacionalitzar el conflicte català. Sóc dels convençuts que només a partir d’una veritable internacionalització del nostre conflicte vindrà la solució, que no és cap altra que el reconeixement formal als catalans del seu dret a decidir el seu futur. Aquest llibre explica molt didàcticament com els clients de Boye van trobant en instàncies judicials europees una justícia que Espanya ha demostrat de forma reiterada que no està en disposició de garantir.

Escenografia d’una roda de premsa

Quan ahir vaig veure per televisió l’escenografia de la roda de premsa del candidat i pres polític català Jordi Sánchez, assegut en una habitació petita amb la fotografia del rei espanyol i la bandera dels seus segrestadors al seu darrere, no vaig poder evitar que em vinguessin al cap episodis mediàtics similars que les dictadures de tot el món organitzen regularment amb els seus presos polítics. Així, la Xina, Cuba, Corea del Nord i altres dictadures per l’estil obliguen els seus presos polítics a retractar-se públicament dels seus actes, i també de les seves idees. Aquestes confessions es retransmeten per televisió per tal que serveixin d’escarment i com a avís a navegants a tots aquells que els passi pel cap tenir la temptació d’imitar-los, és a dir, de passar de la ratlla que separa el control absolut del ciutadà per part de l'estat, de la llibertat i la democràcia.

Òbviament la intervenció televisada de Sánchez no tenia per objecte retractar-se de res, ni Espanya es pot equiparar a la Xina, Cuba o Corea del Nord, però amb els seus presos polítics fa una cosa similar al que fan totes les dictadures del món. Entre molts d’altres, un dels objectius de les dictadures és intentar esclafar la discrepància política mitjançant la humiliació pública dels seus presos polítics. I això és el que han fet les autoritats espanyoles amb el pres polític Jordi Sánchez per tal de complir una resolució de la junta electoral. És a dir, si la junta electoral els obliga a permetre que els segrestats catalans participin en una roda de premsa, els carcellers espanyols aprofiten l’avinentesa per fer-los passar per la humiliació de situar al seu darrere una bandera que els segrestats no consideren seva, així com el retrat del nét polític del dictador Franco.

Mentides policials

Gairebé tots els policies espanyols que declaren aquests dies com a testimonis en el judici del procés de l’1-0, tinguin la categoria professional que tinguin, coincideixen en una cosa: menteixen. I dic gairebé perquè potser n’hi ha algun que no ha mentit, però seria l’excepció que confirma la regla. No puc assegurar, però, que siguin mentides fruit de la iniciativa pròpia dels policies o induïdes per algú, però observant que tots ells utilitzen exactament les mateixes paraules, les mateixes frases i els mateixos arguments m’inclino per la segona opció.

El fet és que moltes de les coses que expliquen els policies estan en flagrant contradicció amb els fets que es poden veure en els centenars de vídeos de prova aportats a la causa per les defenses. Però el jutge Marchena, aparentment confabulat amb la fiscalia, impedeix que aquests vídeos es puguin veure simultàniament amb les declaracions, que seria la forma més fàcil, lògica i ràpida d’acreditar les mentides policials. Podríem concloure que són mentides policials amb protecció judicial, d’uns testimonis que per llei estan obligats a dir la veritat. És dur dir-ho així, però cada dia que passa queda constatat i a la vista de tothom que el jutge que presideix el tribunal impedeix que les mentides policials puguin quedar acreditades sobre la marxa.

Segueixo pensant que unes sentències condemnatòries molt dures estan ja perfectament dissenyades, i durant les sessions del judici tant el president com la fiscalia intenten per tots els mitjans al seu abast que el judici vagi transcorrent d’acord amb el relat ja dissenyat de la sentència, quan en un judici normal —aquest no ho és— hauria de ser justament al revés, és a dir, primer es celebra el judici sense apriorismes i després es redacta la sentència.

S’ha de censurar el contingut d’una biblioteca?

La setmana passada va ser àmpliament comentada la voluntat d’unes mares de censurar els llibres de la biblioteca infantil d’una escola pública de Sarrià. Articles d’opinió a la premsa, entrevistes en diversos mitjans informatius amb les persones protagonistes, una activitat inusitada a les xarxes socials d’Internet, etc., ens han tingut ben entretinguts. El tema em va interessar des del primer moment, i a partir d’un reportatge de BTV fet públic dilluns en vaig fer un seguiment. He llegit de tot, opinions favorables i desfavorables, crítiques i alabances a l’actitud d’aquestes senyores.

Puc arribar a entendre, que no justificar, que hi hagi persones que pretenguin controlar i/o censurar els continguts d’una biblioteca. Això no és cosa d’ara, ha passat sempre, i com menys democràtic és un país més s’intenta censurar. Quan m’ensumo una actitud de censura, per part de qui sigui, sempre em poso en guàrdia. Dissortadament, tant des de l’extrema dreta com des de l’extrema esquerra, tot sovint se’ns intenta imposar el pensament únic. I després d’una biblioteca infantil vindrà una biblioteca per a adults, o els continguts d’un programa de ràdio o televisió. La tasca dels guardians del pensament políticament correcte és incansable, i alguns semblen reivindicar una mena de nihil obstat civil.

Dit tot això, he trobat a faltar una nota oficial de l’escola explicant quin és el seu posicionament oficial sobre el tema. Hagués estat bé que l’escola fes una nota oficial per aclarir-ho tot amb un llenguatge clar i entenedor per a tothom, i no deixar uns suposats aclariments en mans de tercers que la majoria no sap qui són ni quina relació tenen amb l’escola. Costa d’entendre que l’equip directiu hagi permès que aquest globus s’anés inflant sense dir-hi la seva durant una setmana. Encara són a temps de rectificar; espero que ho facin.

Fitxatges estrella

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 d'abril de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.907 de La Veu de l'Anoia)

La nostra democràcia està poc consolidada, i encara té molt camí per recórrer fins a poder equiparar-se a altres democràcies del nostre entorn geopolític. A casa nostra els fitxatges estrella preelectorals que fan els partits polítics es repeteixen elecció rere elecció, davant la passivitat de les sofertes militàncies. Sempre que s’acosten eleccions surten els aparentment intocables líders polítics els quals, demostrant per la via dels fets que confien més aviat poc en la seva obedient militància, anuncien fitxatges estrella per incorporar-los a les llistes electorals o, en alguns casos, per liderar-les.

La pedrera dels fitxatges estrella la podem trobar en els àmbits esportius, culturals, el món de l’espectacle, l’empresarial, el militar i, en definitiva, a tot arreu. Ara mateix i de cara a les pròximes eleccions, em vénen al cap els fitxatges polítics d’un conegut entrenador de basquet, un alt dirigent d’una multinacional de les begudes amb bombolles, el pare d’una nena assassinada que s’ha donat a conèixer a la seva potencial clientela política per mitjà de determinades tertúlies televisives, i fins i tot un torero. Són només uns quants exemples, però en podríem posar molts més.

Les persones que s’incorporen a la política mitjançant aquestes decisions d’última hora solen prescindir de les normes internes a les quals la militància s’ha de sotmetre. Així, tot sovint procuren evitar fer el paperot de participar en unes eleccions primàries, ni que només sigui per cobrir l’expedient amb posterioritat a la seva designació digital. I si després de ser fitxats per Casado, Junqueras, Puigdemont, Rivera o Sánchez, els nouvinguts s’han de situar per davant del militant que s’ha treballat a fons la seva candidatura i ha guanyat les eleccions primàries del seu partit per encapçalar-la —posem per cas, els candidats descavalcats Bosch o Munté—, ho fan sense cap mena de remordiment.

Observant aquestes situacions anòmales que afecten la majoria dels partits, resulta més fàcil entendre —que no justificar— que molta gent opti per passar olímpicament de la política. Però optar pel menfotisme és erroni, ja que tothom sense excepció rep les conseqüències de les decisions que prenen els polítics, siguin positives o negatives. El fet és, però, que aquesta actitud d’una part de la ciutadania no genera un cost massa elevat pels partits els quals, conscients que d’aquestes decisions potser en sortiran protestes puntuals de la militància, saben també que la via digital aviat s’oblidarà.

Què es pot votar?

Foto: Richard Corbett MEP

S’acosten les eleccions espanyoles (Congreso i Senado), les locals (ajuntaments) i les europees (Parlament Europeu). En el cas de Catalunya, se’ns convoca electoralment a totes les instàncies menys a la que és més important pels catalans, el Parlament de Catalunya, que és allà i només allà on els catalans han de decidir el seu futur.

Els unionistes de dretes, tant els catalans com els espanyols, poden triar entre diverses opcions espanyolistes, sigui el clau tripartit 155 (PSOE PP Cs) o sigui en clau tripartit de dretes (PP Cs Vox). Els d’esquerres poden optar entre el PSOE i Podemos. És a dir, poden votar en clau estrictament nacional o en clau ideològica.

Els independentistes catalans ho tenen una mica més fàcil, ja que els partits forans citats abans queden òbviament exclosos. Així, a l’esquerra tenen Esquerra, que tot indica que guanyarà clarament les eleccions. A la dreta, amb totes les variacions que es vagin produint fins l’últim moment, podran optar entre la llista de Jordi Graupera (que serà la gran sorpresa de les municipals barcelonines) i els hereus convergents.

Al marge d’aquestes opcions amb possibilitats reals d’obtenir escó, a Catalunya, a l’esquerra, ens queden els comuns. En termes nacionals no són ni carn ni peix, ja que acullen independentistes i unionistes, encara que la seva líder màxima, Ada Colau, ara es proclama rabiosament unionista. A banda d’aquesta oferta, tant a la dreta com a l’esquerra tindrem altres llistes per triar —algunes són el resultat d’escissions dels partits mencionats— però les enquestes no els donen cap possibilitat d’obtenir escó.

Les porres de l'1-0

Foto: Ràdio Calella Televisió

Tot i que ja ha passat un any i mig, resulta impossible oblidar el primer d’octubre del 2017. La setmana passada, en una de les sessions del judici del Tribunal Supremo espanyol contra els presos polítics catalans, vàrem tornar a escoltar aquesta frase:

“Metía la porra p’adentro como si no hubiera mañana”

D’aquesta manera tan gràfica es va expressar un guàrdia civil espanyol quan marxava del poble on havia anat a atonyinar ciutadans catalans, pacífics i indefensos, que només pretenien votar.

Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Jo ja les vaig treure el primer d’octubre del 2017.

Desconsideracions lingüístiques

Foto: La Vanguardia

El diari La Vanguardia va organitzar abans-d’ahir un debat polític entre diversos caps de llista per Barcelona a les eleccions espanyoles del dia 28 d’abril. Moderades pel director del diari, els caps de llista eren, d’esquerra a dreta de la foto, Cayetana Álvarez de Toledo (PP), Laura Borràs (JxCAT), Jaume Asens (EnComúPodem), Gabriel Rufián (ERC), Meritxell Batet (PSC) i Inés Arrimadas (Cs).

D’aquestes sis persones, cinc es poden expressar en català i ho fan habitualment, i una presumeix sovint de no saber-ne, com donant a entendre que, en clau electoral espanyola, això pot ser un mèrit. Des del punt de vista nacionalista espanyol algú potser pot considerar que presentar-se a unes eleccions a Catalunya i no parlar català és avantatjós, i això ens dóna la mesura del baix nivell intel·lectual dels votants potencials de determinats partits. A Espanya l’anticatalanisme ven, dissortadament.

Per indicacions del moderador, es va demanar que les intervencions dels candidats fossin en espanyol, i cinc dels candidats li van fer cas. La candidata Borràs, però, va fer les seves intervencions en català. Al meu entendre, tractant-se d’un debat fet a Barcelona i organitzat per un diari català entre uns candidats que es presenten per la circumscripció de Barcelona, té molt més sentit fer-lo en català que en una altra llengua, però és evident que cinc candidats i el diari dels Godó no comparteixen el meu punt de vista.

Fer el debat en espanyol va ser una cortesia cap a la candidata que presumeix de no parlar català? Al meu entendre, no. Va ser una clara desconsideració cap als catalans que lluiten per la no desaparició de la seva llengua i, sempre que poden, defensen la “llengua pròpia de Catalunya” (així defineix el català una llei orgànica espanyola anomenada Estatuto de Autonomía de Catalunya). També ens podem preguntar si menystenir el català com ho fa la marquesa de Casa Fuerte no és una clara desconsideració cap als catalans. I dit tot això, visca la llibertat d’expressió!

Podemos, un partit més

Causen una certa sorpresa les múltiples divisions internes a les quals, d’un temps ençà, ens va obsequiant Podemos i totes les altres marques i submarques associades al moviment polític liderat fins ara per Pablo Iglesias. En la majoria dels casos es tracta de moviments de caràcter clarament personalista, és a dir, la meva poltrona que no me la toqui ningú! Només cal observar amb un cert deteniment les contínues baralles internes que s’estan produint a Galícia, a València, a Madrid, a Andalusia, etc. per concloure que en la majoria dels casos es tracta de moviments de naturalesa autodestructiva, potser no per voluntat expressa dels seus protagonistes però sí, segons les enquestes, pels minvats resultats electorals que obtindran a les pròximes eleccions espanyoles, europees, autonòmiques i locals.

El colauisme barceloní tampoc se n’escapa, i el seu fracàs electoral està més que cantat. I, si se’m permet dir-ho, més que merescut. Però la responsabilitat d’una evident mala gestió ciutadana és, en el cas de la ciutat de Barcelona, compartida per les restes d’un naufragi comunista que es resisteix a acceptar que el món ha canviat com un mitjó. Un comunisme, per cert, carregat d’uns deutes tan impagables com els de la Unió de Duran.

Un s’adona, però, que a l’hora de la veritat, és a dir, a l’hora d’atribuir les poltrones que suposadament esperen obtenir després de les pròximes eleccions, l’entorn de Podemos està actuant com un partit més de l’arc parlamentari. Lo mío que no me lo toquen, y el que se mueva no sale en la foto, tot i que aquesta frase és d'Alfonso Guerra @ mienmano.

Iceta fa doble trampa

Miquel Iceta va dir la setmana passada que si un 65 per cent dels catalans estigués a favor de la independència de Catalunya, les institucions espanyoles haurien d’establir les mesures necessàries per poder implementar políticament aquesta voluntat. Iceta també hauria pogut fixar el percentatge en el 55 o el 90 per cent, ja que són xifres igualment capritxoses. Un parell de dies més tard i obligat pel PSOE, el primer secretari de la seva franquícia catalana va haver de rectificar i retractar-se, i donde dije Digo, digo Diego.

Iceta va fer una doble trampa. La primera és que la manera d’establir quin percentatge de catalans està a favor de la independència de Catalunya és, precisament, mitjançant la convocatòria d’un referèndum, però Iceta insinuava que primer s’ha de saber si hi ha el 65 per cent d’independentistes (però com, senyor meu?), i després ja vindria allò que hagi de venir, referèndum o el que sigui.

La segona trampa té a veure amb els percentatges. La independència de Catalunya es decidirà mitjançant un referèndum binari i vinculant, i guanyarà l’opció que tregui el 50 per cent més un dels vots emesos. Així funcionen els referèndums d’independència en el món endreçat del qual suposadament formem part, i als últims referèndums celebrats em remeto (Quebec i Escòcia). Tot el que sigui desvirtuar la via democràtica del referèndum és fer trampa, i cal dir-ho. Iceta fa trampa, una doble trampa.