Ahir va concloure a Barcelona el torneig internacional de tenis Barcelona Open Banc Sabadell Trofeo Conde de Godó, conegut popularment com el Godó. El tenis com a esport no m’interessa gaire, però reconec que l’entorn social que envolta aquest esdeveniment sempre m’ha generat una certa curiositat. Ara ja fa temps que no m’hi acosto, però el fet que el Club de Tenis Barcelona estigui situat a menys de deu minuts a peu de casa, alguna vegada, aprofitant la celebració del Godó, m’havia portat a fer un tomb pel club, amb més interès per la zona dels estands i el lounge del village que per les grades de la pista central.
Quan ets allà de seguida te n’adones que moltes de les persones que aquests dies s’han acostat al Tenis Barcelona ho fan bàsicament per lluir-se i exhibir-se, per mirar i ser vistes i per trobar-se amb un determinat tipus de gent amb la que intueixo que ja s’hi troba habitualment. Per anar al Godó hi ha molta gent que es muda, ja que allò que els porta a anar al Godó són motius estrictament socials. Quan vas a veure un partit al Camp Nou no et vesteixes d’una determinada manera, diguem-ne elegant. En canvi, sempre m’ha cridat l’atenció que per anar al Godó molts homes es posen vestit i corbata, fins i tot els anys que fa molta calor, que no és el cas d’aquest any. I moltes senyores també van vestides en consonància per participar en els dinars privats o semiprivats, on l’objectiu de molts és compartir espais amb gent important (és un dir).
Roba, rellotges, sabates i complements de marques de luxe abunden al Godó, i podríem fàcilment concloure que deixant de banda l’aspecte estrictament esportiu de l’esdeveniment, “l’aparador de les vanitats” seria una bona definició de la setmana del Godó. Òbviament no tothom es considerarà reflectit amb aquesta definició, ja que al Godó també hi va gent amb l’únic objectiu de veure partits de tenis pagant la corresponent entrada.
Quan ets allà de seguida te n’adones que moltes de les persones que aquests dies s’han acostat al Tenis Barcelona ho fan bàsicament per lluir-se i exhibir-se, per mirar i ser vistes i per trobar-se amb un determinat tipus de gent amb la que intueixo que ja s’hi troba habitualment. Per anar al Godó hi ha molta gent que es muda, ja que allò que els porta a anar al Godó són motius estrictament socials. Quan vas a veure un partit al Camp Nou no et vesteixes d’una determinada manera, diguem-ne elegant. En canvi, sempre m’ha cridat l’atenció que per anar al Godó molts homes es posen vestit i corbata, fins i tot els anys que fa molta calor, que no és el cas d’aquest any. I moltes senyores també van vestides en consonància per participar en els dinars privats o semiprivats, on l’objectiu de molts és compartir espais amb gent important (és un dir).
Roba, rellotges, sabates i complements de marques de luxe abunden al Godó, i podríem fàcilment concloure que deixant de banda l’aspecte estrictament esportiu de l’esdeveniment, “l’aparador de les vanitats” seria una bona definició de la setmana del Godó. Òbviament no tothom es considerarà reflectit amb aquesta definició, ja que al Godó també hi va gent amb l’únic objectiu de veure partits de tenis pagant la corresponent entrada.
2 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada