Podemos, un partit més

Causen una certa sorpresa les múltiples divisions internes a les quals, d’un temps ençà, ens va obsequiant Podemos i totes les altres marques i submarques associades al moviment polític liderat fins ara per Pablo Iglesias. En la majoria dels casos es tracta de moviments de caràcter clarament personalista, és a dir, la meva poltrona que no me la toqui ningú! Només cal observar amb un cert deteniment les contínues baralles internes que s’estan produint a Galícia, a València, a Madrid, a Andalusia, etc. per concloure que en la majoria dels casos es tracta de moviments de naturalesa autodestructiva, potser no per voluntat expressa dels seus protagonistes però sí, segons les enquestes, pels minvats resultats electorals que obtindran a les pròximes eleccions espanyoles, europees, autonòmiques i locals.

El colauisme barceloní tampoc se n’escapa, i el seu fracàs electoral està més que cantat. I, si se’m permet dir-ho, més que merescut. Però la responsabilitat d’una evident mala gestió ciutadana és, en el cas de la ciutat de Barcelona, compartida per les restes d’un naufragi comunista que es resisteix a acceptar que el món ha canviat com un mitjó. Un comunisme, per cert, carregat d’uns deutes tan impagables com els de la Unió de Duran.

Un s’adona, però, que a l’hora de la veritat, és a dir, a l’hora d’atribuir les poltrones que suposadament esperen obtenir després de les pròximes eleccions, l’entorn de Podemos està actuant com un partit més de l’arc parlamentari. Lo mío que no me lo toquen, y el que se mueva no sale en la foto, tot i que aquesta frase és d'Alfonso Guerra @ mienmano.