Reflexions post confinament

(Article original publicat el 19/6/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1970, pàg. 2)

Gairebé acabat el confinament, podem intentar treure algunes conclusions de tot el que ha passat des del 13 de març. Han estat més de tres mesos de confinament, una situació estranya que s’ha respectat amb més o menys rigor, tancats a casa, en molts casos sense poder treballar. I en alguns casos sense cobrar ni cinc, ja que la gestió governamental dels ERTOS no ha funcionat com caldria esperar d’una administració pública moderna. Tot plegat ens dóna l’oportunitat de valorar aquesta situació amb calma i sense apriorismes polítics que no porten enlloc.

Hi ha un aspecte positiu. Resulta inqüestionable que amb l’aturada del trànsit, l’activitat industrial, comercial, de transport, turisme, aviació, creuers, etc., s’han produït moltes menys emissions, i aquestes setmanes la contaminació ha disminuït força. Deixem-ne constància, perquè segurament és l’única part positiva d’aquest episodi que ens ha tocat viure.

La contaminació està tornant a les taxes d’abans del 13 de març. Fora de quatre il·luminats, ningú proposa una nova normalitat sense indústries i tot el que les envolta. A veure, si volem que la gent treballi i es guanyi la vida, s’han d’oferir llocs de treball, i per a això es necessiten empreses que rutllin. Aquesta carraca que promou gent benintencionada de reformular la indústria no se la creuen ni els que la prediquen amb més bona voluntat que dades objectives.

Aquestes setmanes m’he fet tips de preguntar a gent de tota mena com es “reformula” una fàbrica com la Nissan, i com a resposta només he escoltat vaguetats. Què se suposa que s’hauria de fer amb aquelles instal·lacions per donar feina als milers de treballadors que ara fan cotxes? Expropiar les naus i plantar-hi enciams i tomaqueres? Fabricar bicicletes, potser? I qui les comprarà, tenint en compte que sortirien molt més cares que les que pots trobar al Decathlon fabricades a la Xina?

El descontrol total de les residències de gent gran, amb el resultat de milers de morts —alguns s’haurien pogut salvar—, és un escàndol de proporcions estratosfèriques. Els dirigents que ho han permès, per acció o per omissió, és d’esperar que acabin desfilant pels jutjats. Per altra banda, les persones mortes sense acompanyament, lluny de la família, em generen una gran tristesa. I el maltractament governamental al personal que es trobava a primera línia, que ara volen compensar amb una medalleta borbònica, és una burla a metgesses, infermers i la resta del personal sanitari. I n’hi ha més, però l’espai destinat a aquest article és limitat.

L’anormalitat de la nova normalitat

Entrem a la fase que el govern espanyol ha batejat com “la nova normalitat”. Però com molta altra gent, no estic gens d’acord amb aquesta definició. Entrem en una nova fase sanitària i ciutadana que, d’entrada, de normal en tindrà més aviat poc. Per tant, no podem acceptar i considerar normals les restriccions de tota mena que les autoritats ens continuaran imposant. Com a ciutadans d’un país suposadament lliure i democràtic, no podem considerar normal que es limitin els nostres drets, i que se’ns amenaci de tornar enrere si la situació sanitària empitjora. Tot això potser és el que toca fer, no sóc expert en aquestes coses i no em pronunciaré, però anomenar-ho nova normalitat, i com a ciutadans acceptar-ho, és acceptar el joc dels nostres governants els quals, sobre molts aspectes de les nostres vides, ens volen tenir molt més controlats que abans, perquè saben que una ciutadania sota control és més fàcil de manipular que una ciutadania lliure. Resumint, l’anormalitat de la nova normalitat és, precisament, anomenar nova normalitat a una situació que de normal tampoc en tindrà res.

Empreses que tanquen

(Article original publicat el 5/6/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1968, pàg. 2)

L’anunci del tancament d’una fàbrica japonesa amb molts anys de presència a Catalunya ha estat de gran rellevància. És molt lamentable que una empresa tanqui, sobretot pels costos socials que representa una decisió com aquesta, però també pel deteriorament del teixit empresarial del país. Però a ningú li ha de sorprendre que l’empresa hagi decidit llençar la tovallola catalana. Des de feia temps estaven treballant a un mínim de la seva capacitat productiva, i els treballadors n’eren ben conscients. Només faltava posar data a l’anunci oficial. De motius per tancar n’hi ha però, si hagués decidit continuar, també en trobaríem algun. El fet és que, valorats pros i contres, la decisió ha estat la de tancar, i els dirigents japonesos sabran per què ho han fet. Això sí, el moment d’anunciar-ho, en plena pandèmia sanitària, no ha estat el més adequat, i demostra una manca d’empatia de l’empresa amb els milers de treballadors catalans que ara es quedaran al carrer. Però el fet és que la decisió de la companyia implica discontinuar la producció a Catalunya, i l’excés de la producció mundial de cotxes segur que hi té molt a veure.

Podem dividir les reaccions que s’han produït en dos grups. Per una banda, la dels treballadors que es quedaran sense feina. Han dit que faran soroll i que produiran fum negre mitjanant la crema de pneumàtics. Aprofito per dir que sempre es manifesten en castellà, com si el català no existís. Hi ha qui creu que es pot contaminar sempre que la causa de la protesta sigui justa, i el fet és que ningú ha protestat per l’evident perjudici mediambiental que provoca una acció així. Es veu que si els sindicats decideixen cremar pneumàtics, els treballadors no es plantegen les conseqüències mediambientals de la seva acció. Es pot entendre, però potser hi ha altres formes de protesta més efectives però que alhora siguin menys contaminants.

Deixo pel final comentar les reaccions dels polítics, la majoria molt decebedores ja que només destil·len una gran impotència. Però amb amenaces que no es poden complir no es va gaire lluny. Els dirigents polítics de l’esquerra extrema que es passen el dia demanant la reconversió de les fàbriques de cotxes, un cop es va anunciar el tancament van practicar un gran cinisme fent-se una foto amb els pobres treballadors a les portes de l’empresa. Les seves declaracions del tipus “no permetrem que tanquin”, “exigirem que reconsiderin la decisió” i altres proclames ridícules per l’estil només mostren una gran incapacitat política.

Les cues de la gana

Les cues de gent necessitada per anar a buscar menjar allà on en reparteixen ja hi eren abans de la pandèmia, però amb la crisi sanitària aquestes s’han fet molt més visibles. Abans les cues de la gana te les trobaves al tercer món, i la novetat és que ara les veus al primer món, o al món més ric si voleu. I és que de cop i volta persones amb una feina estable s’han quedat al carrer sense cap garantia de poder tornar a treballar al mateix lloc. Per part de l’administració s’han anunciat ajuts de l’estat, però en molts casos aquests ajuts s’han quedat en paper mullat. Tampoc podem oblidar tota la franja de la població que viu gràcies a l’economia informal, que alguns calculen en un vint per cent del PIB. La majoria d’aquesta gent també s’ha quedat sense ingressos i, més greu encara, sense cap dret a rebre ajuts de l’administració. Els ajuts que es donin als primers s’haurien de fer extensibles també als que fins ara s’han vist obligats a treballar en negre. No tinc gens clar, però, que els polítics que han de decidir aquestes coses s’ho miraran amb els mateixos ulls. Dissortadament.